Recorda bé quan va ser la primera picada: 28 d'abril de 2019. Perquè va coincidir amb les eleccions a Espanya. Va succeir de la manera més estúpida: en el moment en què va agafar el paper de vot del partit que sempre vota –per tradició, per conformisme, fins i tot per un punt d'abouga- i el va ficar en la caixa del Congrés –mai ha votat al Senat, no entén aquesta institució, li sembla inútil–, va sentir que vivia, en el fetge.

El metge li va dir que era normal, no es preocupi, ja que el trasplantament encara és relativament nou, que és normal sentir aquest tipus de molèsties. Ell va conduir tot el procés bastant bé. Reconeixement de malaltia, tractament, preoperatoris, intermedis, posteriors. En cap moment va voler saber qui era l'òrgan emissor, per exemple, no va intentar si més no saber-ho. I no tant perquè estigui prohibit, sinó perquè li fa por, imagini's, ell no és racista, però si hagués pertangut a un negre.

Només de tant en tant sentia dolor, no de manera constant. Ho va sentir per segona vegada un mes després de la primera vegada, el 26 de maig de 2019, precisament dues vegades: la primera amb força, com en l'anterior ocasió, i la segona potser una mica més suau, en el moment en què va introduir el paper de vot en la caixa municipal. Sempre vota el mateix partit, però en aquella ocasió, la novetat, va ser la presentació d'un independent per a l'alcaldia.

En les eleccions del passat diumenge, per primera vegada, i trencant el costum, ha votat a un altre partit de l'esquerra abertzale. Està fart d'haver de repetir les eleccions una vegada i una altra, vol gent que resolgui les coses, perquè ella estigui tranquil·la, en el bar amb els seus amics, o veient a l'equip de futbol del cor. El fetge li ha causat el menor dolor de tots els temps, a saber si pel canvi de medicació que li ha prescrit el seu metge. També per primera vegada ha sentit el desig de conèixer qui era el donant, per a saber, almenys, quins aspectes votava.