Hi ha moltes maneres d'abordar la guerra de 1936. Una d'elles, sense contar el que en ella va ocórrer, és la de la preguerra i la postguerra. Aquí és on se situa el llibre de Patxi Zubizarreta.

Per a atreure al lector des del principi, suposa una afirmació que sembla una contradicció, la d'Alberto Olmos, escriptor que diu no poder suportar novel·les sobre la guerra i l'holocaust. La lectura d'aquest primer text també ens diu la intenció de Zubizarreta: aquesta novel·la és un intent de trencar aquest prejudici i mostrar que hi ha excepcions a la tendència d'impulsar les indústries culturals. Sembla una ambició, però després de llegir la novel·la s'entén la raó de la cita i del llibre, ja que no es tracta d'una novel·la sobre la guerra, sinó d'una reflexió sobre l'amistat. En aquesta ocasió, l'escriptor no s'ha basat en una història d'amor per a relacionar les qualitats de la relació amb la guerra, però el dolor, la traïció i el penediment estan molt presents.

Comparant amb les estratègies de representació de la guerra en la novel·la basca, diria que en aquesta obra tenim una proposta diferent, especialment pel que fa a l'estructura i la forma. Dividida en tres parts, cadascuna respon a un registre, un motlle i una forma.

El primer capítol és un intercanvi de cartes entre Gabriel i Rafael en el qual es veu la solidesa de la seva relació, mentre que la guerra està a punt de començar, la parella es dirigirà de l'hitano al zano, i Gabriel, del basc al castellà, com a precedent de diferents ideologies.

La segona part se'm fa una mica més pesada, potser perquè les dades historiogràfiques contrasten amb el registre oral viu del primer capítol. No obstant això, allí es troben els indicis de la relació entre els principals personatges, i també els personatges secundaris enriqueixen l'ambient, com el soldat escorta que volia ser mestre o Lucía. No obstant això, en aquest relat del món, que se sol representar com molt masculí, tampoc hi ha veus femenines, i he tingut la pena: Que la vivència, el pensament i els sentiments de Lucía no es tradueixin en el context, encara que les decisions del personatge reflecteixin la complexitat de la seva situació.

Finalment, en el tercer capítol, el narrador en segona persona se centra en Rafael per a comptar els seus últims dies. Així, la tensió va in crescendo fins al final.