- La majoria dels habitants de Getaria admiren i assimilen a Juan Sebastián Elcano, per a expressar la intel·ligència, la fermesa i el valor d'un poble. Per a ells, aquests valors van ser fonamentals per a la circumnavegació del món i, d'alguna manera, per a posar el nom de Getaria en l'èpica universal. No hi ha res a objectar, és una síntesi narrativa que requereix una tradició. Es tracta d'un mite sense taca que reprodueix trets positius, la funció dels quals era ajudar a desenvolupar les vides sacrificades i dures d'una petita comunitat vinculada a la mar.
Aquesta manera de construir la identitat té una certa legitimitat, des d'aquest punt de vista, si es diferencia entre el mite i la realitat. Per a la majoria dels getaria contemporanis d'Elkano, els representants de la noblesa local –i Elkano era– no estaven precisament entre les persones més admirades i volgudes.
No obstant això, la història de Juan Sebastián Elcano i d'aquella circumnavegació té altres matisos, i l'historiador, per a construir el coneixement històric, està obligat a contextualitzar, interrogar i construir tota la panoràmica d'aquells fets en un marc categòric i conceptual que no exclou els judicis de valor una vegada conclosa la seqüència de causes dels fets.
El problema és que la majoria dels discursos històrics, tant els impulsats i patrocinats per les institucions basques com per l'Estat espanyol, es neguen a explorar en els fils que vinculen aquelles invasions civilitzadores d'homes com Elkano amb l'actual model de globalització. Ens presenten com a “emprenedors”, “somiadors” o “aquells que van fer possible el comerç mundial” sense complexos.
El cinquè centenari és, per tant, un altre instrument cultural del poder, integrat en una mecànica persuasiva, i alimenta una jerarquia de valors en la qual predominen els coneixements superficials. En utilitzar categories com la “mundialització” o la “modernització” per a analitzar el que va ocórrer llavors, construeixen un discurs que renuncia a la història entesa com un procés. Per exemple, quan es neguen a la categoria de “colonialisme”, estan ocultant un factor fonamental: Europa, amb la seva lògica de conquesta i dominació, va començar en el segle XVI a subordinar els processos evolutius de la resta dels pobles als seus objectius, establint un model i un relat únic.
Alguns historiadors s'han convertit en intel·lectuals orgànics i, en paraules de l'erudit Manuel Vázquez Montalbán, també proveïdors de la Casa Reial (podríem dir Ajuria-enea). Aquest paradigma cultural, finançat i promogut pel poder, posa en marxa mecanismes de recompensa i reconeixement, tant institucionals com acadèmics, en els quals els sistemes promocionals necessiten de determinades formes d'autocensura blanqueante.
L'elogi d'Elkano es produeix, com fa cent anys, en un context de profunda crisi de legitimitat de la monarquia dels Borbons i de la seva unitat territorial, adoptant una aparença esperpética de la mà del Ministeri de Defensa i del Ministeri de Cultura: amb un còmic per a joves i una pel·lícula d'animació, construeixen i construeixen un relat per a Disney o Mingote. En tractar a la indígena com una bona salvatge, s'observa aquest impuls neocolonial. No obstant això, els “18 herois” s'apropien de la gran fal·làcia del seu retorn a Sevilla, encara que en realitat van arribar almenys tres persones més, tres indígenes esclavitzats. Un d'ells, anomenat Manuel, va entendre després el valor dels diners i les espècies castellanes. Però aquests coneixements comercials, adquirits empíricament per Manuel, van sobresaltar als oficials de la Casa de Contractació, per la qual cosa li van retenir i no li van permetre tornar en l'expedició que estava preparant García Jofre de Loaisa. Havia d'haver après massa.
En aquests relats patrocinats pels ministeris espanyols hi ha un altre gran sacrificat, un testimoni incòmode: Antonio Pigafetta. Curiosament, només el cronista de l'expedició és presentat com a “aventurer” en el còmic del Ministeri de Defensa, seguint el profund menyspreu de molts historiadors oficials cap al cronista de l'expedició. Pigafetta, en les seves cròniques del viatge, destrueix els elements èpics i gloriosos, evidenciant la violència i les misèries dels seus expedicionaris.
Fa un any que ens va deixar el gran historiador Josep Fontana, però abans de partir ens va regalar un treball sintètic i didàctic sobre el desenvolupament del capitalisme i els seus mites (Capitalisme i Democràcia 1756-1848). Com aborda engany, Crítica, 2019). Convé llegir, per a explorar les lògiques i els fils que ens uneixen al passat, els que ara ens volen ocultar. T.S. Fontana, aprofitant la poètica d'Eliot, va il·lustrar la mirada que ha de tenir l'historiador:
Des del passadís que no prenem
cap a la porta que no obrim
Al poble que va veure néixer a Ellkano, mentrestant poden continuar orgullosos del mite, però seria important afegir herois de carn i os a la memòria col·lectiva del poble: Izaro Lestayo, patró de la trainera de Getaria, està lluitant per canviar les normes per a poder participar en la Bandera de la Petxina com a capità dels remers del seu poble. Aquí hi ha un veritable senyal d'identitat. Alguna cosa que val la pena cuidar.