No us enganyaré. En aquests moments és difícil tractar de fer una anàlisi del succeït a Catalunya en la primera setmana de mobilitzacions contra la sentència del Tribunal Suprem, que ha condemnat a nou i tretze anys de presó a nou dirigents polítics i socials independentistes.

En primer lloc, una constatació: ningú esperava –el que diu el contrari esmenti– aquesta reacció. No em refereixo als incidents que s'han produït, encara que sigui el cas, sinó a la mobilització permanent que encara continua tenint lloc als carrers de tot el país. Corts d'infraestructures, marxes multitudinàries, concentracions espontànies, etc.; i una llarga protesta en la qual tothom pot trobar el seu lloc en qualsevol part de la geografia catalana.

Després de dos anys de dol, amb una paràlisi institucional crònica, l'independentisme ha tornat a prendre la iniciativa als carrers. Ha deixat a un costat algunes ridícules formes de desobediència civil i de protesta pacífica, i ha recorregut a altres mètodes no criminalitzats fins ara, és a dir, cap d'ells ha estat descartat per a crear una situació insostenible que l'Estat obligui a moure fitxa.

Dit això, una seguretat: El Ministeri de l'Interior espanyol és el que controla de facto a la policia autonòmica catalana, actualment en actiu. Alguns vam poder comprovar en els primers dies de la protesta que les autoritats de les unitats antidisturbis de la Policia Nacional d'Espanya donaven ordres als Mossos en comprovar que els indicaven quan i on carregar-les. L'explicació és senzilla: quin incentiu té el Govern del PSOE per a aplicar la Llei de Seguretat Nacional i encarregar-se formalment dels Mossos quan pot fer-ho per la porta posterior i quan rebutja tota la pressió dels abusos policials comeses sobre el Govern de la Generalitat?

Palau no està en el poder i ha tornat a superar les respostes populars. Estem sols, però continuem sent “nosaltres”. Després del primer temor, els nostres ulls es van il·luminar amb una flamerada càlida. Una generació que a penes notem esperava el seu relleu i no està disposada a acceptar que ningú ens digui quan, com i on protestar. Fins al moment, el cost ha estat molt elevat: en una setmana s'han registrat 579 ferits, quatre d'ells han perdut l'ull en ser colpejats pels llançadors policials, dos han perdut massa testicular i un altre es troba greu per un tret al cap. 194 persones han estat detingudes, 76 d'elles amb mesures cautelars i 28 han estat empresonades sense fiança. Encara és una constant gota a gota.

La majoria són adolescents, nens i nenes menors de 25 anys. S'han plantat davant un món que advoca per renunciar a la precarietat econòmica, a la crisi climàtica, a les retallades en les llibertats civils i polítiques, a la independència i al dret a decidir sobretot el que els afecta. Han tan poc a perdre que han perdut la por. A l'octubre de 2017 es va sentir aquesta por, perquè els mateixos agents que ara s'enfronten van atacar les seves escoles. Diuen que no se senten còmodes enfrontant-se a la policia, però estan convençuts que no volen renunciar a l'autodefensa. L'Estat té por i el poble ha deixat de donar l'esquena. Per això estic segur que l'estaca caurà amb ells tard o d'hora. Que ningú els talli les ales.