No hi ha documentació oficial sobre aquesta presó que va estar en funcionament fins a 1947, i potser per això són més conegudes les presons femenines de Saturraran i Durango. Però això no vol dir que aquesta presó no tingui gens d'importància en la xarxa franquista.

Ara, la historiadora Ascensión Badiola ha publicat el primer monogràfic sobre el centre:Indivídues perilloses (Vacuna, 2019). En total, ha reunit a més de 1.200 presos, però el nombre real de presos ha augmentat de manera considerable. Mancant documentació oficial, ha hagut de recórrer al Butlletí Oficial de l'Estat, a l'hemeroteca i a referències d'altres historiadors a la recerca de dades concretes. I ha utilitzat els testimoniatges de les dones preses per a recollir les dures condicions de la presó que ells mateixos deien “la tomba dels vius”.

Els horrors començaven fins i tot abans d'arribar a Zornotza. Segons va comptar la madrilenya Pilar Pascual: “Ens van ficar en un furgó on portaven porcs, i en pujar-nos escoltem: No t'acostis, hem hagut de fer una merda en aquesta cantonada perquè no teníem on fer-ho”.

“Al matí, en dejú, ens donaven un cassó d'aigua calenta; ens deien que li tiraven a Maggi, però no tenia cap sabor”, explica Nieves Torres. Les condicions d'alimentació eren tan extremes que en 1942 van decidir fer una vaga de fam. Després de tres dies sense menjar, en el quart els van donar “col i quatre patates”.

La lleonesa Amalia de la Font Peral, per a poder mantenir-se en els últims dies de l'embaràs, va sol·licitar treballar en la cuina i va acceptar la petició: “M'aixecava a les quatre del matí i tenia els peus molt malament per haver-me donat tantes hores dempeus i per la calor (...) Una vegada va arribar un carregament de faves i dins només hi havia bestioles”.

A més de l'alimentació, hi havia problemes de salut i higiene importants: “No hi havia servei mèdic”, va dir Teopista Bárcena, “i no teníem higiene mínima; no hi havia dutxa i només podíem utilitzar una estreta i llarga abeurador de bestiar per a netejar-ho”.

Malgrat no estar oficialment registrats, en la presó també vivien (i van morir) nens petits. Gràcies als testimoniatges de les mares sabem d'ells, entre altres coses, gràcies a la cigarrera madrilenya Julia Manzanal: “Dormíem en matalassos d'uns 40 cm d'ample, un al costat de l'altre, i hi havia nens entre ells. Una nit, moltes filles es van posar malaltes i Trinidad Gallego, infermera, em va dir que era meningitis i que havia de dir adeu a la meva filla. I així, la petita Julia, aquells bells ulls que tots els dies canviaven de color, es van anar (...) Passem tota la nit cridant a les monges, però en va no van aparèixer. Quan van arribar al matí, estava mort”.

El comunista Tomasa Cuevas va utilitzar tres paraules per a descriure l'infern d'Amorebieta: “Caos, apilament i horror”.