Així ens ho han explicat en una petita sèrie de Dopamine, la cadena franca (i la barca) alemanya: vuit capítols, capítols, capítols, capítols, fulls volants, vuit píndoles –però molt condensades, cadascuna de mil·ligrams– dedicades a les aplicacions abans esmentades. I està bé per a conèixer les aplicacions que encara no utilitza, que, amb el càlcul, són el 50%. Està bé per a conèixer el mecanisme (psicològic, físic, filosòfic) que utilitzen per a atrapar-li. Però, sobretot, està bé per a conèixer el que amaguen o, millor, quin objectiu persegueixen. En resum: publicitat i dades personals. O crèiem que estaven per a fer-nos la vida més fàcil? Faran qualsevol cosa perquè nosaltres passem més hores enfront de la pantalla. Faran el que sigui per a convertir-nos en addictes.
I sense pretendre posar-me moralista –seria la segona vegada–, però com davant altres formes d'addicció cada vegada hi ha més consciència –sí endevina: cases d'apostes–, em resulta terrible veure com els nostres parcs estan plens de nens i nenes d'entre 11 i 12 anys que tenen telèfons mòbils. Perquè el sistema dopaminèrgic funciona bé des dels 12 anys. I la capacitat de prendre decisions reflexives no es desenvolupa fins als 20 anys. Si es desenvolupa, per descomptat.
La columna comença amb una discussió que sembla absurda a simple vista: 2024 si fos un dels nostres números literaris, com l'anomenaríeu?
En cas de no trobar respostes, dedicar mitja hora a les vivències d'enguany; accedir primer als arxius d'Instagram i passar a Twitter quan... [+]