Fa un mes vaig escoltar en la ràdio aquesta afirmació categòrica: “Els alumnes d'avui no estan compromesos amb els problemes de la realitat, no tenen ganes de sortir del paradís de la comoditat”. A l'hora d'escoltar aquestes coses, que són molt comunes en la comunitat educativa, em pregunto si la falta de compromís i la mandra no són els títols que s'atribueixen de generació en generació a la condició de jove. Cada generació neix per a afrontar nous reptes i ens toca adaptar-nos als nous contextos. Per exemple, en els últims temps s'està evidenciant el fracàs de l'actual model productiu i de consum, per l'increment de les desigualtats socials, la falta de coherència amb la cura del medi ambient o l'acceleració del canvi climàtic. Aquests problemes tenen una gran varietat d'arestes i les complexitats no poden deixar de fer-los front de manera holística a aquestes emergències. És important reflectir aquesta realitat de l'una o l'altra manera en les metodologies d'ensenyament. Perquè hem d'educar als joves més per al futur que per al passat.
Fa un parell de mesos vaig conèixer un programa que té en marxa el centre holandès Windesheim Honours College, equivalent a la Facultat d'Economia i Empresa de la UPV/EHU, anomenat Value Creator. Porta deu anys en marxa i el seu objectiu és que l'alumnat dels últims anys de grau reflexioni, proposi solucions i dugui a terme els problemes i reptes de la realitat.
Crec que els objectius que es plantegen des de la universitat i les iniciatives que es posen en marxa són moltes vegades incoherents. Se sol subratllar la importància de ser estudiants compromesos i actius, però...
Malgrat el sorprenent que ens sembli, al llarg del procés no es concreten assignatures i han creat una metodologia pròpia basada en l'O teòrica per a dur a terme la gestió de projectes. En primer lloc, aquesta teoria que tenen com a eix, assenyala que és imprescindible informar, reflexionar i prendre consciència de l'actitud cap al tema per a reforçar el compromís amb el projecte. En segon lloc, vindria el procés de socialització del que cadascun ha trobat, no sols amb els membres de la comunitat universitària, sinó també amb les institucions i agents locals. I finalment, es tracta de dur a terme el projecte i analitzar si s'han obtingut aquestes aportacions positives que es pretenen obtenir. No obstant això, segurament la major aportació d'aquesta iniciativa als alumnes és que no els eduquen sobre sostenibilitat, sinó sobre sostenibilitat mediambiental.
En un principi, els promotors de Windesheim van ser tractats com un hippy, però el programa va començar amb dotze alumnes i actualment compta amb 80 alumnes i alumnes. Com vivim en la imperfecció, no tinc cap dubte que aquest programa tindrà àrees de millora, però sento que encara tenim alguna cosa a millorar respecte al sistema d'ensenyament que estic vivint en el meu dia a dia. Crec que els objectius que es plantegen des de la universitat i les iniciatives que es posen en marxa són moltes vegades incoherents. Se sol subratllar la importància de comptar amb alumnes compromesos i actius, però és difícil garantir espais de reflexió o fer un seguiment individualitzat als joves amb grups d'al voltant de 100 persones, és difícil donar resposta als nous reptes des de punts de vista múltiples a partir d'aprenentatges i assignatures compartimentalizadas, i és difícil integrar una sostenibilitat tan de moda, sense adaptar recursos i continguts per a això.
De totes maneres, i com ocorre en tots els sectors, també existeixen respiracions en el nostre entorn, i són molt variades les persones que, des de petits espais, en moltes ocasions de manera individual, són claus per a la transformació. Són un exemple de compromís, segurament per a mi i també per als alumnes.