De les seves paraules ens arriba una consigna clara: que la presó no pot tenir cap límit de lluita i, per tant, des que està a la presó no ha perdut temps, sinó que ha guanyat. A més d'escriure Ho tornarem a fer (Ho tornarem a fer) i d'editar un llibre sobre l'allunyament penitenciari juntament amb Iñaki Rivera i el projecte Sirecovi, ara prepara un nou llibre sobre el dret dels presos a participar activament en el naixement dels seus fills. El 23 de setembre ha tornat a ser pare. Les preguntes al president d'Òmnium Cultural van començar l'últim divendres d'agost en la presó de Lledoners i les respostes van arribar a la redacció el dia 11 de setembre.

El 16 d'octubre compliràs dos anys de detenció provisional al costat de Jordi Sánchez. Què sent en veure que el temps passa i com gestiona la situació?
Tinc sentiments contradictoris. Les setmanes van a tot ritme, però cada vegada que fas una crida has de marcar el NIS (número d'identificació del pres): els quatre primers números corresponen a l'any d'ingrés a la presó (2017) i ja estem a la fi de 2019. Massa temps per a començar a renunciar a res. Continuo pensant que la presó és un altaveu perfecte. És fonamental mantenir les rutines: meditació, poca televisió, horaris dins de la cel·la, cuidar el millor que puguis als de casa, relacionar-los amb els membres del mòdul, ceràmica, escriure i llegir…

Viuries moments d'esperança, de desesperació o moments complicats? Quins han estat?
Molts moments d'esperança, però amb els peus en el sòl i sense crear falses il·lusions. És a dir, sabent que soc aquí per a molt de temps, però també conscient de la importància de les petites victòries diàries. Posicionaments, mobilitzacions, cartes, presencials, o l'arribada del nou fill que està a punt de néixer. Aquest tipus de moments t'enforteixen i, sent aquí dins, et donen encara més de vida. Recordo els moments de desesperació a distància. La por del primer mes potser fins que vaig assumir que la presó és també un instrument de lluita per a aconseguir objectius polítics.

Ha conegut als presos tant a Soto del Real com en Lledoners. Què t'han ensenyat? Que la
lluita per la dignitat es presenta de molt diverses formes i que jutjar a la gent per davant és un dels errors. Dins d'aquí, per tones, hi ha humanitat i cada dia veus accions solidàries. Crec que la presó et canvia per sempre i, com diu Nadia de Pussy Riot, no és el pitjor lloc del món per a qui s'atreveix a pensar per si mateix. Moltes vegades em recordo dels companys que he conegut en aquests dos anys i em pregunto quin destí han tingut.

Amb l'experiència que ha recollit, creu que la presó serveix per a la reinserció dels presos?
Estic convençut que hi ha sistemes que són molt més eficaços que la presó per a la reinserció social i no podem deixar de costat aquest debat. Aquí es troben principalment persones dels sectors més pobres de la societat, mentre que els veritables responsables de les majors atrocitats que estem vivint (emergència climàtica, mort de refugiats al Mediterrani o venda d'armes) estan lliures. Soc partidari de destruir les presons, fins i tot abans d'entrar aquí. Molts dels meus companys són víctimes més que culpables. Quan mires més enllà de l'evident, veus que la bona o la mala sort ha de veure amb néixer en un carrer més amunt o més a baix o uns quilòmetres més enllà. També he conegut a excel·lents professionals que fan una gran feina.

El Tribunal Superior de Justícia de l'Estat dictarà en breu la sentència del cas Bateragune. És possible estar preparat per a una sentència com la que ve?
L'única sentència que procedeix és l'absolució. I sí, crec que hem tingut temps suficient. Utilitzarem les sancions com a palanca per a la transformació democràtica. Després de dos anys de detenció provisional i veient els esdeveniments dels últims anys, no tenim motius per a esperar ni penes inferiors a deu anys. En la batalla jurídica, la relació històrica entre Catalunya i l'Estat ha tingut sempre un clar triomf, o gairebé sempre: la fiscalia. Una altra cosa és l'ús moral i polític que farem de les sentències i, en aquest sentit, estic convençut que la càrrega serà més pesada per a ells que per a nosaltres. Quan a Barcelona es castiga l'exercici de drets fonamentals i de dissidència política, també s'està castigant a Madrid, Segòvia i Sevilla, la qual cosa suposa un atac contra tots els demòcrates de l'Estat i, per extensió, del món. En el segle XXI, el fet que una democràcia europea pretengui empresonar els drets humans és un exemple representatiu del món en el qual cal canviar.

Ha viscut tot el judici des del banc dels acusats, des del mateix en el qual es va jutjar al president de la Generalitat, Lluís Companys. Quina sensació has tingut i quines conclusions has tret? El
dia a dia del judici no va ser especialment difícil per a mi. L'ofensiva de l'Estat contra la societat catalana era una oportunitat per a aflorar i, per això, no vaig voler asseure'm darrere dels advocats. El fet que el president Companys sigui el mateix saló en el qual va ser jutjat demostra que l'Estat, en general, no ha canviat la seva estratègia opressora amb Catalunya i, per tant, seguim sumits en el mateix conflicte polític. Si Franco no va aconseguir trencar la voluntat d'autogovern de la societat catalana, tampoc ho aconseguirà Felip VI.ak. La lluita va començar fa temps i estan en joc els nostres drets nacionals, també socials, com ha succeït en altres capítols de la nostra història col·lectiva.

Tens esperances que Estrasburg digui que no has tingut dret a un judici just?
Nosaltres farem tot el que puguem, però Estrasburg no està jugant un paper digne amb el tema de les persones refugiades o de la vulneració de drets fonamentals. Per tant, és millor no despertar massa esperances. Sabem que la lluita per la internacionalització d'aquest atac contra la democràcia i els drets humans va més enllà del Tribunal Europeu de Drets Humans i no es limita al capdavant jurídic.

El suport als presos polítics i exiliats no baixa. Creu vostè que es posa massa força en la lluita contra la repressió i que hi ha risc que la lluita pel dret d'autodeterminació es quedi a un costat? El
Front contra la repressió d'Òmnium sempre ha estat considerat com a part essencial de l'estratègia d'autodeterminació i, per tant, seria un greu error tant renunciar a aquesta lluita com posar aquesta lluita per sobre de la resolució del conflicte polític. Per això diem que l'amnistia seria una victòria per al moviment sobiranista, perquè obligaria l'Estat a reconèixer que els fets castigats no són delicte. Xirinacs [Lluís Maria] és un dels millors exemples d'aquesta línia.

Alguns comencen a parlar d'indults. Indultar per què?
"En Òmnium tenim un gran respecte per les decisions personals de tota la gent, però jo tinc clar que, ara que estic pres, el meu objectiu no és lluitar per sortir d'aquí. Per tant, l'indult no és una opció ni per a mi ni per a Òmnium. La llibertat de Catalunya és la prioritat, la fi de la repressió, el respecte als drets humans i l'exercici del dret d'autodeterminació.

Parla de mobilització permanent i permanent. En què es concreta? Ara estem entrant en una nova etapa que podríem qualificar de lluita antifranquista i que abasta des de mobilitzacions i protestes
fins a accions no violentes i desobediència civil. Accions realitzades de forma molt organitzada i propositiva. Aquesta línia exigeix un canvi personal i que cadascun es pregunti quin grau de sacrifici està disposat a acceptar. Rebutjar l'opressió dels drets fonamentals és una lluita que ens interpel·la a tots els demòcrates de Catalunya i de l'Estat; el vol de la pinpilinpauxa que ens ha de portar al tsunami democràtic, com explica Gene Sharp.

En aquesta lluita pel dret d'autodeterminació, què és el que tornarem a fer, segons Jordi Cuixart? Què no sabem fer bé i què ens queda per fer?
Gairebé tot està per fer, però hem fet una cosa molt important: ens hem adonat que Catalunya és capaç d'omplir-se d'urnes, mentre tot l'Estat i més de sis mil policies seguien a aquestes urnes. Hem de reconèixer molt més valor a l'O-1, a aquell tremend èxit col·lectiu, i a la resposta que va paralitzar a tot el nostre poble en l'O-3 per a denunciar la brutalitat policial. Quan diem “Tornarem a fer-ho” estem dient que tornarem a exercitar tots i cadascun dels drets que pretenen vulnerar mitjançant la sentència, des de la llibertat d'expressió fins a l'acció no violenta passant, per descomptat, pel dret d'autodeterminació. L'única manera de no perdre drets és exercint-los. I hem de defensar-los amb totes les nostres forces, pels quals van deixar la seva pell i pels quals vinguin.

Què no hauríem de fer?
Jo no soc un fanàtic de retreure a la gent, però és necessari que les accions i les paraules no estiguin separades, perquè això provoca desorientació i desmobilització. Mentre busquem culpables, l'Estat no ha deixat d'apostar pel retrocés i la repressió. Ni la por a la repressió, ni l'amenaça de l'Estat a la violència institucional, ni la lluita per l'hegemonia política del soberanisme poden ser un obstacle per a la nostra aspiració social i nacional. Els sufragistes i insubmisos ens recorden que els assoliments socials són impossibles sense lluita.

Ja s'han complert dos anys des del 1-O. Quina lectura política i social fa vostè d'aquest temps? El referèndum va ser l'objectiu polític que va unir a la gent, inclosos els no independentistes, i a les institucions, però després van començar a aflorar les discrepàncies.
Em resulta molt difícil imaginar un altre escenari i, per tant, penso que l'Estat va actuar de l'única manera que sap: amb la violència. A Catalunya, per contra, tant els ensenyaments extrets (sobre l'organització de l'acció no-violenta i del moviment de baix a dalt) com l'abandó dels apriorismes, així com el creixement individual i col·lectiu poden donar nombrosos fruits. En el 1-O vam demostrar que la gent és capaç de guanyar, com diu Arendt “l'ús de la força és una prova de falta de poder”. Per tant, la por no pot condicionar les nostres decisions i la coherència ha de guiar tot el que fem. El procés sobiranista té alts i baixos des del primer dia, és una característica pròpia i estructural de la transversalitat i diversitat del moviment. En la mar de la transformació social, com deia Gandhi, a més del programa de construcció i de l'acció política, hi ha una transformació personal. Aquest és el següent pas que hem de decidir. Hem de preguntar-nos fins a on arriba el nostre compromís personal.

S'ha discutit molt de sobre l'encàrrec. Quin és el mandat del 1-O, al seu judici?
El 1-O vam exercir el dret d'autodeterminació. L'Estat espanyol volia impedir-ho, però no ens quedem a casa. Per a garantir aquest dret, el vam fer a través d'un dels majors actes de desobediència civil de les últimes dècades a Europa. Dues setmanes després van arribar les presons i els exiliats. Avui dia, el president del Parlament està en la presó i els consellers en la presó o en l'exili. No obstant això, l'Estat no ha aconseguit neutralitzar el moviment sobiranista. El mandat és clar per a mi: cal continuar lluitant des de la transversalitat i la unitat d'acció. La repressió no pot ser un límit, pel que votarem tantes vegades com sigui necessari.

Ara mateix existeix una certa contraposició entre el diàleg amb l'Estat i la confrontació. Són incompatibles o dialèctics? És necessària la confrontació per a aconseguir una solució dialogada? El
debat entre el diàleg i la confrontació no té sentit, ja que l'exigència permanent del diàleg forma part de l'estratègia de confrontació per a resoldre aquest conflicte. Hauríem de començar a deixar de costat aquests debats inútils i, com diu Marcel Mauri, hauríem de parlar menys d'unitat i treballar més per ella.

No és aquesta la pràctica de la desobediència?
Exactament. La desobediència civil és un instrument més de lluita no violenta que té com a objectiu la millora de la societat i l'enfortiment de la democràcia a través de l'adaptació de les lleis a les necessitats de la societat. Es basa en l'acció no violenta i en l'assumpció de responsabilitat sobre les accions. Això no vol dir que es consideri legítim el càstig que se li imposarà, sinó que s'accepten els efectes de l'acció. Requereix molta més formació i conscienciació i és l'antítesi de la unilateralitat. L'objectiu és obligar l'Estat a negociar. Per això dic que el debat entre el diàleg i la confrontació no té sentit, perquè és part de l'estratègia de confrontació la que demostra que l'Estat no té voluntat de diàleg.

Què li diries a les persones que volen una Catalunya independent i que avui dia estan desesperades? I als qui no són independentistes i creuen que cal complir la legalitat vigent? Als
primers els diria que els que ens van precedir en la defensa de la democràcia i la llibertat van estar disposats a donar-nos la vida i, per tant, no tenim cap dret a la desesperació. En segon lloc, que pensin en com tracta la Unió Europea als refugiats, als africans que moren en les nostres costes o als nostres veïns que, mentre creixen els beneficis de l'IBEX-35 amb el suport del Tribunal Constitucional, sofreixen de pobresa energètica, tot això en nom de la legislació vigent. Com deia Howard Zinn, el nostre problema no és la desobediència civil, sinó les persones que t'obeeixen les ordres de les autoritats que fan possible que això succeeixi. La desobediència civil no és més que un test de constitucionalitat permanent per a millorar les lleis vigents. Això ja ho va reconèixer el propi Tribunal Suprem en una sentència de 2009, quan va afirmar que també és un reflex del bon estat de salut d'una societat democràtica. En qualsevol cas, el 80% dels catalans estan en contra de la repressió i reclamen una solució pacífica al conflicte. A Catalunya aquesta actitud és de consens i volem reivindicar-la.

Alguns han intentat ampliar el relat degut a una crisi de convivència, especialment per la dreta. Quina és la teva opinió i els riscos que comporta?
És deplorable i absolutament irresponsable que el poble espanyol pretengui enfrontar als ciutadans de Catalunya els uns amb els altres pel mer electoralisme. És una mostra d'irresponsabilitat terrible. Desgraciadament, el propi PSOE a vegades s'uneix a aquest relat. És un instrument habitual en els règims totalitaris, plantar la llavor de la por i buscar un enemic. Però em dona molta autoestima veure que no ho han aconseguit i, a pesar que molts intel·lectuals progressistes de l'Estat s'han negat a denunciar la situació, hi ha alguns que l'estan fent i cada vegada amb menys complexos. L'única ruptura realment existent aquí és la que existeix entre els que poden arribar a fi de mes i tots els altres. I m'agradaria recordar, com va reconèixer Felip de Borbó en 1990: “Catalunya serà el que els catalans volen”.