M'agradava la poesia de Gerardo Markuleta, i no poc, tenia curiositat per saber com era la de Jon Iriberri –perquè no la coneixia, mea culpa–. Iriberri, pseudònim, heterònim o el que sigui (esquizónimo, segons el creador) de Markuleta, signant de dos llibres de poesia. El primer, Larrosa, de tant en tant, de 1990 –però basat en un parell de lots premiats de 87 i 89–; el segon, La ruptura de la poma, de 1993 –nou, per tant, encara que un parell de poemes, aquí amb algunes petites modificacions, també apareixien en el llibre anterior–.

Des del principi, la primera col·lecció part de la preocupació pel temps –“no veig més que una boca àmplia i fosca”–, es complau en els comptes –“els poetes que mentien / o el coet m'ha ficat l'amorós”–, mira al dia a dia – “Qui té més inseguretat que les seves obres / paraules?”–, a la ciutat i al ciutadà – “les seves històries / els seus personatges apareixen en una mica més amunt” /… “Sí, reconec que he viscut”. La segona col·lecció segueix també al mateix esperit, no es mou a part dels temes, es veu una continuació, encara que s'intenta una sèrie de formes més curtes, fins i tot com les haikas –“Penediment per a la tempesta / no refugio / no treva”–.

En 2007, em va tocar comentar un llibre que ja signava Gerardo Markuleta, Les ignoràncies. Al cap de l'anterior també –Bat no quitació a l'altra, de 2003, al meu entendre feble, el cim de Markuleta–, li assenyalava una determinada manera de fer poesia, una veu, que li agraden els poemes nus, directes, econòmics, plens de contrastos, jugueteos, rítmics, de fina ironia. Tots ells s'intueixen en els llibres de Jon Iriberri, tal vegada de manera difusa, embrionària, encara sense explotar. Encara són bastant confuses, una mica fosques, més críptiques, em va semblar a vegades massa inherents a l'anècdota privada. La claredat, la simplicitat, no la simplicitat, que Markuleta mostrarà més tard, sense aquesta claredat. És a dir: Iriberri vs. Markuleta és una de les batalles literàries en les quals triomfa la segona. Per tant, estem d'enhorabona, perquè el que està actiu –encara que últimament sobretot en traducció– és Gerardo Markuleta.