Es va aixecar amb el sol i es va ficar al llit abraçant a la lluna. Viure a la mesura dels temps que marca l'univers. Per a mi, aquests són els batecs de la llibertat. El Tramontán (Vent del Nord) torna a bufar en la Costa Brava. Després d'un estiu intens, la mar s'ha refredat i la pluja amenaça. Els esbarts d'ocells es dirigeixen cap a latituds temperades, els mamífers més mandrosos busquen refugi per al pròxim hivern.

Setembre de nou. S'ha posat en marxa una nova jornada de treball i estem en el dia a dia. Tornem a comptar els minuts i l'agenda té prioritat. La precarietat del mercat laboral fomenta la producció i hem convertit el període vacacional en un privilegi en lloc d'una necessitat. Només disposem d'unes poques setmanes a l'any per al descans, el coneixement i el gaudi. Un regal que haig d'agrair als superiors.

Haig de confessar-ho: enguany tampoc he agafat l'avió. No has sabut on he estat perquè no he deixat ni rastre d'Instagram. Una vegada em van dir que calia protegir els bells llocs amb molta cura... La humanitat ha destruït massa paratges en intentar conquistar mars i estrelles forestals. Per això, els meus avis em van ensenyar a lluitar per la part del món que ens ha tocat viure. Vaig recollir el testimoni.

Viure envoltat per la naturalesa i amb l'entorn. Pujar fins als alts cims dels Pirineus i acariciar els núvols. Descendir pels rierols que es convertiran en rius, unir-se al Mediterrani per a nedar en una marea de civilitzacions. “Caminante, no hi ha camí, es fa camí pel camí”, deia l'estimat Machado. I aquí continuem, a través de senderes repletes de vestigis del passat, recorrent valls i costes salvatges, a través de les fronteres que els poderosos havien dibuixat assedegats de conquistar el cel.

Fa 90 anys superem els escarpats pujols que ens van negar a la nostra casa a la recerca de la utopia. Ara, les ones de la mar ens deixen devorar als nostres germans, no els oferim una illa digna. En les ribes remotes soñan amb els nostres territoris absolutament necessaris.

Els cobejosos éssers que volguessin posar portes a la mar i gàbies al vent no se satisfan amb diners. Rebutgen al pobre i assetgen al dissident, obligant als que volen escapar del seu control i misèria a l'exili. No obstant això, les platges i les muntanyes són aquí, encara que la veritat és que a elles també els estem prenent la vida. Perquè taurons, ossos i hienes es llancin contra les feres que hem creat, que mostrin que la terra no pot ser robada, ja que no pertany a ningú, sinó a tots.Hem de respirar
aire pur, però encara aixequen més pols, la pols del fonament que necessiten per a asfaltar-lo tot, perquè el que toquen és cendra. Seguim esperançats. El seu verí no ha penetrat per totes les esquerdes, el foc que crema els arbres encara anima a molts cors.

Els dies s'escurcen, anem a l'equinocci de tardor, i cada hora és un instant per a canviar de rumb: que ens rescatin i que sàpiguen en la mar. Segurament encara tenen els seus rellotges, no li donem més temps perquè ens robin.