Sí, ho sé, ara us fa ràbia no haver-los sabut abans, no haver estat allí; però per a això estem els columnistes, per a espatllar el dia. En Huppert Urruña, doncs, es va assabentar que una de les últimes pel·lícules, si no l'última –Frankie res de l'altre món–, anava a ser preestrenada i va anunciar la seva aparició. La conclusió és que la sala està repleta i un gran regal per als assistents.

Aquest instant estiuenc que acaba de passar –snif– m'ha recordat un altre punt culminant, que ha succeït uns pocs anys enrere a pocs quilòmetres d'aquí. En la Compostela gallega, el cinema Numax, entre altres, va obrir les seves portes (mai et perdis) i el director de la pel·lícula Núvols pasaxeiras, Aki Kaurismaki, un dels grans directors de cinema d'Europa, va aparèixer en la projecció. Em va fer ràbia no haver estat allí. I enveja, gens sana.

Però més que enveja, aquesta columna voldria parlar d'altres coses, per exemple, de les eleccions que fem. En comparació amb el gran, estimem al petit –penso que tu també, benvolgut lector, en cas contrari no estaries llegint aquesta revista–. En comparació amb els festivals, les sales de cinema de la localitat. En la zona de Cavallers, quioscos d'Etxeondo, forns de barri, comerços de proximitat. Sí, ja sé, ja em direu que una no quitació a l'altra, que es poden fer les dues, fins que al llarg de l'any es converteix en espectador habitual d'una petita sala de cinema i s'afarti de les pel·lícules en el festival. Però ho fem? La veritat és que ens ofeguem en llàgrimes quan aquests petits s'esvaeixen.