Estudiarás cinema. Tens clar el teu camí, no és cert?
Sí. Em vaig a l'Acadèmia ECAM (Escola de Cinematografia i Audiovisuals de Madrid) al setembre per a fer una carrera de tres anys, en principi. Des de petit soc un apassionat del cinema i he fet alguns petits treballs que, això sí, alguns poden avergonyir-me. Vaig fer el meu primer curtmetratge als 13 anys per al concurs organitzat pel programa sobre joventut i sexualitat del Govern de Navarra Gozamenez. Aquí volia donar la idea que els éssers humans sovint no acceptem el nostre cos i que tenim molts prejudicis.
Tot això als 13 anys… El teu procés de maduració ha estat més ràpid del normal?
La gent normalment ho pensa perquè tinc experiència suficient per a parlar en públic, però encara tinc un caràcter molt infantil i a més m'agrada. Una cosa és parlar i tenir algunes idees clares i l'altra és ser madura. Jo encara haig d'aprendre molt.
T'ha ajudat el teatre des de petit?
Moltíssim. Sobretot a l'hora d'aflorar les emocions. Al principi em feia una mica de vergonya i em posava nerviós, però mai he tingut problemes per a parlar de la meva transsexualitat. Ho he viscut d'una manera bastant natural i així li ho ensenyo a la gent. Per a altres transsexuals, en canvi, em sembla una espècie de tabú.
-En el meu cas, la felicitat és el que reina. Hi ha alguns obstacles, per descomptat, però a penes he notat cap obstacle per part de la societat".
Quina importància té la comunicació en el camí de la normalització de la transsexualitat?
Per a mi és una veritable clau. Si vols explicar alguna cosa, però si no ho fas de manera clara la gent no rebrà aquest missatge i no l'entendrà, i quan no s'entén alguna cosa no s'accepta i d'aquí venen l'esquena, fins i tot l'odi. L'exclusió social es produeix perquè volem tirar fos el que veiem rar. El que vull és que la gent ho consideri i ho entengui com un procés natural.
L'alegria també és necessària en el món de la transsexualitat?
Sens dubte. Quan la gent s'acosta a conèixer la vida d'una persona transsexual normalment ho fa amb una mica de morb. Esperen un relat del sofriment d'aquesta persona i, afortunadament, en el meu cas no ha estat així. No obstant això, cal reconèixer que, lamentablement, l'habitual és l'un altre, el sofriment de les persones transsexuals, l'exclusió…
El teu cas és especial per això?
Sí, en el meu cas preval la felicitat. Clar que hi ha alguns inconvenients, però per part de la societat no he vist gairebé cap impediment fins ara. Quan el cineasta Ekhiñe Etxeberria em va proposar fer una pel·lícula per a contar la meva història, em va semblar una idea genial. Però aviat es va adonar que li resultava difícil reconduir el relat perquè esperava una mica més dramàtic. Deia que no trobava allí res a fer un drama. Al final va fer un documental molt bonic i ple d'alegria, perquè així és la meva realitat. No hi ha conflicte, no passa res, però al mateix temps tot passa i a la gent li ha agradat molt.
Ha estat l'actitud dels pares la que ha estat clau?
Sempre han tingut una actitud molt positiva, ells i tota la família també. Record que amb 3 anys volia el vestit de la gegant reina de la comparsa d'Huarte per sobre de tot i la germana d'una de les meves ties em va fer una preciosa. Me la posava sempre que podia, fins que es va quedar petita.
Al principi l'han viscut amb por, però després amb tranquil·litat. A mi aquesta situació m'ha donat forces per a viure sense por. Ara me'n vaig a Madrid a estudiar cinema i espero que en aquest ambient trobem persones obertes que vulguin contar diferents històries. Estic bastant tranquil en aquest sentit.
Et sents protegit en Huarte?
Sí. Moltes vegades es diu “Herri txiki, infernu handi” però jo en Uharte no ho sento. Es parla molt, per descomptat, però de manera didàctica i amb ganes d'aprendre. A les escoles, per exemple, es parla molt amb els nens d'aquests temes i del meu cas. Jo estic molt orgullós dels illencs.
Els meus amics sempre han estat al meu costat i ells em donen suport i força. El mateix a l'escola i en els instituts Atarrabia i Alaitz. Per part d'alumnes, famílies i professorat tot ha estat molt positiu.
Quan vaig començar en l'institut, per exemple, anava al vestuari de les noies abans que entrés ningú en l'institut. Vaig canviar ràpidament de roba per a treure-la al més aviat possible. Vaig pensar que potser les altres noies no voldrien que jo fos allí. Però va succeir el contrari. Em van dir que havia de ser allí.
Com valora l'ajuda de Chrysallis i les associacions Naiz que s'han creat ara?
Ha estat magnífic. Immediatament després que els meus pares busquessin ajuda van rebre el seu suport. Per a ells va ser com trobar un oasi enmig del desert. Chrysallis és una organització d'àmbit nacional que se celebra dues trobades a l'any, i et permet conèixer més casos i famílies com la teva. Hi ha un ambient molt bonic: xerrades, jocs… als 11 anys pensava que ningú més en el món com jo. Tots els transeünts que coneixia eren adults, alguns molt vells. Gràcies a les associacions Chrysallis i ara Naiz he tingut l'oportunitat de conèixer a més gent de la meva edat. A més, la seva col·laboració ha estat imprescindible per a començar a treballar amb endocrins i psicòlegs. Ara, afortunadament, ja no necessito l'ajuda dels psicòlegs.
"L'autobús de la campanya ‘Fes-te oir’ és tan ridícul que ja no sento rancor contra la gent que difon aquest tipus de missatges"
Com ha estat la teva transició?
Jo sempre he sabut que soc nena, perquè això és una cosa que se sap, però de petit la gent em deia que no, que era nena, llavors jo canviava el meu discurs dient que volia ser noia. Però amb 11 anys vaig cridar a la meva mare a la meva habitació i li vaig dir seriosament que jo no volia ser noia, sinó que jo era nena. En aquest moment, els pares van canviar el xip i comencem a buscar ajuda. Van veure que no tenien un fill gai i una filla petita, sinó dues filles.
Ha estat un procés de transició, però no sols el meu, sinó també el de les persones que ens envolten. De petit no volia que molta gent sabés, però quan vaig veure que la gent responia molt bé i tenien ganes d'aprendre, vaig començar a demostrar cada vegada més que era una nena transsexual.
La transició física és un procés molt llarg i en alguns casos entremaliat. Pot fer-ho qui vulgui i qui no vulgui no. Fa uns anys vaig començar el tractament, abans que comencés l'adolescència, i haig de seguir tota la meva vida. No és perjudicial, no té efectes secundaris i només és una pastillita. Suposo que algun dia potser m'opera de genitals. Però de moment no tinc aquesta idea al cap. Estic molt bé i molt content, com estic.
Els tractaments estan inclosos en la seguretat social?
Algunes coses sí i altres no. A Navarra i en la Comunitat Autònoma Basca sí, per exemple, però no ocorre el mateix en tot l'Estat.
El tema està patulizado, no? Sembla que estàs malalt…
Sí, així és. A Espanya fins fa poc apareixia classificada com a malaltia cerebral i en moltes parts del món es pensava com estan. Si l'homosexualitat és un motiu per a matar a una persona, no es parla ni es parla de la transsexualitat. És terrible.
Necessita la nostra societat canviar la perspectiva de gènere?
Des que vaig fer el canvi jo soc una dona abans de res el món i llest, però hi ha persones que no s'identifiquen amb un gènere o s'identifiquen amb tots dos. Hi ha moltes variants, per això jo crec que la classificació per gènere cal eliminar-la d'una vegada per sempre, pertot arreu.
No sé si la perspectiva de gènere serà molt diferent en el futur, però espero que almenys pregunti a aquesta persona pel gènere d'una persona, i no per l'aparença externa. Reconeixement i respecte.
Ekai, què sents quan veus notícies com el suïcidi d'una jove ondarrutarra transsexual?
Una tristesa terrible. A més, no és un suïcidi, sinó un assassinat social. La societat s'emporta a aquest nen a suïcidar-se. És molt dur. Davant això, l'important és l'educació. També per a nens i adults, per a eliminar prejudicis.
Pot ser eficaç, per exemple, el prestigiós programa educatiu Skolae de Navarra?
Sí. És un programa excel·lent. A més, he tingut l'oportunitat de veure-la en la pràctica aquí mateix, a les escoles d'Huarte, i em sembla un camí molt adequat. Si a un nen o nena li ensenyes des de petit que això és una cosa normal, natural i que cal tractar-ho amb normalitat, creixerà amb aquesta idea. El nou Govern ha assegurat que seguirà amb Skolae i és una bona notícia.
Alguns no estimen la diversitat de gènere i la igualtat. Per què?
No se m'ocorre. No sé per què, ja que no perjudiquem a ningú. És un odi profund i arrelat, però no sé per què.
Has vist els autobusos de la campanya “Fes-te oir”?
Sí i fan vergonya de barri. És tan ridícul que ja no sento rancor contra la gent que difon tals missatges. Gairebé em fan riure. Em veig fort i molt empoderat a tots els col·lectius i moviments LGTBI+ i això també m'ajuda.
Fa poc et van preguntar en el programa Ur Handitan: “Si tornes a néixer, com t'agradaria ser”.
Sí, i encara recordo que quan li vaig dir la cara de sorpresa que va posar el periodista Xabier Madariaga, li vaig dir que m'agradaria tornar a ser una dona transsexual, que no canviaria res.
Quines històries t'agradaria contar en les teves pel·lícules?
Històries com la meva i d'altres col·lectius que se senten marginats com jo: dones, de raça negra… vull donar veu a col·lectius amb dificultats per a ser experts.
Com és Mikele?
Alegre, despistat, molt optimista i a vegades una mica maldestre. Hi ha milers de peces en aquest puzle i una d'elles és ser transsexual, però això no és més que una altra peça.
Duela 19 urte sortu zen Iruñea ondoko Uharte herrian. Txikitatik jakin zuen bera zakila duen neska dela eta hala ulertarazi zien guraso eta ingurukoei 11 urte zituela. Familian eta herrian aurkitu duen babesa eta Chrysallis lehenbizi eta orain Naizen adingabe transexualak dituzten familien elkarteen sostengua ezinbestekoak izan dira pozez beteriko bere ibilbidean. Horren lekuko da Ekhiñe Etxeberria nafarraren Mikele film dokumentala. Mikelerentzat garai berri bat zabalduko da orain, Madrila joan baita zinema ikasketak egitera.