Tots dos van de llarg. En el metall de Bizkaia, els aturs són periòdics i ja són cinc; després de l'estiu tornaran a barallar si al juliol no s'arriba a un acord amb els treballadors. En les residències de Guipúscoa, per part seva, els treballadors porten 70 dies de vaga.

Darrere de les dues vagues hi ha la mateixa raó: la negociació per a aconseguir un conveni digne. En el cas de les residències de majors, les dones demanen millores econòmiques, ja que consideren que la bretxa salarial que sofreixen els treballadors de les residències privades és del 30%, 6.000 euros a l'any. També demanden una millora en la qualitat de les cures. Els treballadors del metall, per part seva, volen que el creixement econòmic de les empreses es noti també en els salaris.

Mentre en el metall, a més de la vaga, també se celebren manifestacions, en les residències s'ha realitzat una marxa per tot el territori sota el lema Guàrdies en marxa. La resposta de les patronals, privada en el metall i pública en les residències de majors (institució foral), ha estat la mateixa: la intrantsigencia. La negociació i els intents de diàleg s'han posposat per a deixar que la situació es podreixi encara més. Experiències similars i conflictes laborals com els anteriors haurien de donar què pensar a aquestes patronals. Es perd molt més amb la intrantsigencia que amb el diàleg. I la patronal pública hauria de ser un exemple per al privat.