Encara que em solen presentar com a experts en educació lliure –o potser per això –, intento iniciar discursos i converses sobre el tema dient que els conceptes d'educació i llibertat són antagònics. Que volen modelar als nens i nenes mostrant que no és molt compatible amb la llibertat, però que és el que fan tots els models educatius en l'essencial i fonamental, que el nom educatiu i l'adjectiu lliure formen una parella impossible. Per si mateixa i en principi.

La voluntat d'esculpir el caràcter dels nens pot ser més humil o més evident segons el model educatiu. També tenen molt a veure la ideologia i la personalitat de l'educador, per exemple, a l'hora de definir la quantitat o el conjunt de característiques psicològiques que s'han d'extirpar i inserir en el nen. No obstant això, no crec que en funció d'aquests paràmetres calgui intentar superar la contradicció entre educació i llibertat. Perquè el problema no és voler canviar massa la qualitat d'un nen, sinó voler canviar. O el desig de promoure en els nens el valor de l'obediència, en comptes de la rebel·lia, per exemple, sinó el consentiment que ens donem a nosaltres mateixos per a imposar uns valors determinats i la legitimitat que reconeixem.
Plantejar la qüestió de l'educació com a qüestió de mesures i de qualitat és molt perillós, ja que cal decidir sempre en funció de criteris arbitraris, subjectius i culturals, per exemple, quan és excessiu l'intervencionisme, quines són les qualitats psicològiques que cal potenciar en els joves, o quina conducta i caràcter dels nens hem de considerar sans o patològics. I perquè és molt discutible, clar.

Per als educadors i educadores que som progressistes, en qualsevol cas, aquesta manera d'entendre l'educació ens ofereix una manera de justificar-nos i justificar-nos. Perquè ofereix una escletxa fàcil, una inèrcia intervencionista o una tendència manipuladora que tots tenim dins, que no es pot atribuir més que a una educació massa directiva. Adults autoritaris i facilitadors, a creure que només existeixen en realitats reaccionàries. Sempre lluny de nosaltres, per descomptat. Mai en nostra casa.la
essència de l'educació no ha canviat massa, com abans ho ha fet ara, ja que l'adult imposa al nen la seva realitat, les formes que s'utilitzen per a això són les que més s'han modificat. Ara s'aconsegueix a través de la invitació i la motivació, la qual cosa en el seu moment es feia a través de l'autoritarisme i la coacció. Però en el fons, l'objectiu principal segueix igual. Que l'esperit de l'adult s'imposi i s'imposi, que potser s'aconsegueix d'una manera més fàcil i eficaç mitjançant tècniques més dolces.

El conflicte que es lliura entre l'educació i la llibertat dels nens parteix del principi poc ètic que estableix l'educació com a base: que el nen ha de deixar de ser com és per a adaptar-se a la forma que un altre ha triat, dissenyat i implantat. Voler educar és la fi pròpia de l'essència de l'educació, que ocupa un lloc privilegiat en la llista d'objectius no reconeguts del currículum ocult. Perquè el problema de l'educació és que es vol educar. Pensar que hem d'educar. Actuar com si tinguéssim legitimitat per a manipular als nens i nenes a la nostra conveniència. Interioritzar que l'educació és una acció totalment natural i neutra.

Per a fer-se compatibles amb la dignitat dels nens, l'adult ha d'arrencar de la seva particular educació aquestes velles i males herbes que impedeixen la florida de la llibertat. Vegem.