La vida sovint té un aspecte fractal: dins d'una estructura es repeteix la mateixa estructura a menor escala.

Els cicles de “menor consum” de treball –consum i treball- es compleixen setmanalment. Les raons que expliquen que aquest treball es realitza només a canvi d'un salari i la part imposada de la cura, fan que el consum sigui un al·licient imprescindible per a suportar el desgast que produeixen en el nostre cos i la nostra vitalitat. Comprar aparells electrònics o fancy de roba de muntanya, sopar romàntic en el restaurant o parranda. Societat boja d'antidepressius, targetes de crèdit, alcohol i cocaïna. Al mateix temps, aquestes vàlvules de pressió d'esclavitud moderna són el motor del cicle, ja que la necessitat de mantenir aquest consum ens porta el dilluns a obeir al despertador.

Si mirem més lluny, l'any ha quedat amb la mateixa estructura. Al costat de la hipoteca i la revetlla, el turisme és el parany que ens porta a realitzar activitats que no faríem si guanyéssim 40 hores de loteria. Dic parany perquè, almenys, la necessitat de sortir del país basc tres vegades a l'any no és una opció molt lliure.

Per descomptat, aquest és un retrat dels nadius blancs d'una classe menys baixa.