– Què és? Nen o nena?

– No ho sé, perquè encara no parla.

Aquesta resposta proposada per la transemprendedora Kate Bornstein s'ha ampliat en els ambients queer per a qüestionar l'obsessió del binarisme de gènere amb els nens petits. És una pregunta constant que hem de respondre també les embarassades. Moltes vegades només ens pregunten “Què serà?”. Podríem respondre a infinites coses: “Una persona”. “Amb les puntades que dona, potser carateca”. “Espero que no sigui un policia o un militar!”. Però sabem que el que ens pregunta és “Què serà?” té dos possibles i úniques respostes: noia o noi.

He intentat fer pedagogia i sòl explicar “més m'importa tenir el cor bé”. O que em dona més curiositat l'expressió del seu rostre que la de les seves cames. És com donar becaines contra una paret. La família va repetir cada setmana la mateixa pregunta, amb els ulls brillants: “Ja sabeu, sabeu? Quan li ho diran? Bé, ja sé que és el mateix, que l'important és ser feliç i sa, però saber fa il·lusió, no?”.

Encara que em molesta aquesta obsessió col·lectiva, he recordat una anècdota que vaig viure en un taller de prejudicis quan era militant de SOS Racisme. Els dinamitzadors dèiem un nom de persona, diguem Aitziber, i el grup havia d'inventar la seva biografia: “25 anys. Està preparant un màster. Li agrada ballar”. Suposem que Babakar: “Ha vingut del Senegal en pastera. Treballa en el top manta. El Barça segueix”. Aquest exercici es va complicar quan els dinamitzadors vam proposar un nom que no tingués una marca de gènere clara, diguem Shihab. El grup es va bloquejar per complet: no podien representar a ningú sense conèixer el gènere. Entenc que això succeeixi a la meva família: fins que no sàpiga el sexe, el meu fetus no té cap identitat, forma o condició possibles, i no li poden regalar roba. He hagut d'admetre que a mi també em costa imaginar un fill sense gènere (miri, en basc també necessitem noms neutres dels familiars).

El sexe/gènere és l'eix més rígid de la nostra societat, que el sistema cultural reforça constantment. A la botiga de joguines, en lloc de la classificació per aficions, trobem passadissos per gènere, un blau i un altre rosa. La Llei del Registre Civil espanyola prohibeix als pares incloure noms de persones neutres als nens, perquè la “ambigüitat” és contrària a la dignitat. Euskaltzaindia es va sotmetre a Amets i ho va inventar en el nomenclátor: Ametsa ha de ser perquè sigui acceptable per a les noies. Gràcies a la revista Argia, entre altres coses, es va oposar a aquesta política absurda i sexista.El
binarisme de gènere i la seva cura són les claus del patriarcat, les garanties de la desigualtat i les fonts de sofriment per a les persones trans i intersexuals. Per això és tan important desobeir. Però no és fàcil, encara que el discurs hagi estat ben après. L'escriptora Aixa de la Creu també escriu sobre aquest tema en La Marea: “Una utopia sense gènere és com negar a Déu a l'Espanya dels Reis Catòlics”. Quan s'assabenta que el seu fill és un canalla, reconeix que estava utilitzant la filosofia queer per a disfressar la seva por, la por d'educar a la seva filla en una societat patriarcal. Però a mi em feia més por educar a un home en aquesta societat patriarcal. Contradient les contradiccions, haig de confessar-vos que m'ha emocionat descobrir això de la pota en la pantalla de l'ecògraf.