On es guarden quan el rèptil fa fred? Sabies que a Euskal Herria hi ha llangardaixos sense cames? O que en una espècie de gripau que viu en el nostre entorn són els mascles els que cuiden dels ous fecundats? Per què els ous tenen colors cridaners? Quin és el tritó que només trobarem en els rierols pirinencs a tot el món? Aquestes i moltes altres preguntes van ser respostes per tres membres de la Societat de Ciències Aranzadi el passat 18 de maig en la zona de l'embassament de Leurtza, en un recorregut guiat de matí i tarda per a conèixer els seus amfibis i rèptils. Es tracta d'una iniciativa especial organitzada en el marc del centenari d'ARGIA.
Per a passar-ho bé i aprendre vam fer una excursió en els parajeos entre Urrotz i Beintza-Labaien. Els gripaus i les serps, per contra, van donar per a més. Sovint es poden extreure grans conclusions a partir de preguntes petites; només cal mirar el pròxim per a donar una explicació a moltes preguntes a nivell mundial. El focus, per tant, el situem en els petits animals que ens envolten i el cap en el medi ambient.
La primera sorpresa la van donar els lectors d'ARGIA. Es va demanar a la revista que formés un grup d'un màxim de 35 persones. En el treball amb animals és necessari complir una sèrie de condicions, i pel bé de la naturalesa i de la gent, convé no caminar en grans grups. En poques hores, no obstant això, el grup ja estava format i decidim formar un grup d'altres 35 per a la tarda. Es va omplir també a l'instant. Un total de 70 persones es van inscriure en poques hores per a la ruta de Leurtza, un bonic reflex de l'interès que va suscitar l'excursió.
18 de maig. Pluja per dalt i per baix. I bastant fred. Però els que s'havien inscrit no es van acovardir. Els nostres caps s'obrien de bat a bat amb els ulls desmesuradament oberts, les nostres paraules es feien sentir amb sorpresa i el pèl començava a encanudir, i els nostres pares contestaven amb un somriure. Com fallar amb aquest equip!
Ander Izagirre Egaña, Alberto Gosá i jo, del Departament d'Herpetología de la Societat de Ciències Aranzadi, vam fer les labors de guia, i per a començar el dia amb força, els vam donar la primera sorpresa als assistents: En la dècada de 1980 va ser el mateix Alberto Gosá qui va descobrir per primera vegada el tritó pirinenc (Calotriton asper) en Leurza. 30 anys després, vam poder comprovar que tornava a ser present. Trobem un cadell i un adult en el riu pedregós i ombrívol, al peu de la paret del pantà. Però, per què el tritó pirinenc en Leurza? Quina és la similitud entre els rius pirinencs i el de Leurtza?
El tritó pirinenc viu en rierols rocosos, ben oxigenats i nets. És un amfibi que manté la cua quan és adult. Per als experts, doncs, l'urodelo. Encara que la construcció de l'embassament va destruir part del seu lloc de residència, en les zones on es manté el riu encara existeixen bones condicions per a sobreviure. Aprofitem el Tritó Pirinenc per a parlar als assistents de la conservació dels rierols i del canvi climàtic. Si la temperatura de l'aigua puja, mantindrà les poblacions actuals del tritó pirinenc? O desapareixerà? La pregunta es va quedar en l'aire. Van començar les primeres reflexions…
No va ser el tritó pirinenc l'únic que trobem amb cua d'amfibi. També vam tenir l'oportunitat de veure el tritó palatado (Lissotriton helveticus). Però, on es poden trobar amfibis i rèptils en els dies de baixa temperatura? No necessiten calor externa per a activar-ho? La majoria dels animals que trobem en Leurtza els trobem en els baixos de pedres i troncs, a l'abric. La primavera és època d'abundància per a molts animals i estan prop dels punts d'aigua per a anar a posar els ous, però si fa fred, millor a l'abric. Sota la mirada dels més petits de la casa, ensenyem com recollir i deixar els amagatalls dels animals, pedres i troncs, i que és un treball dels experts. Cada pedra té el seu lloc, compleix la seva funció en el mitjà. També cal aprendre a deixar les pedres tal com estaven.
L'Uhandre palmat mascle desenvolupa una petita cresta a l'esquena durant l'època de la prole; si alguns es van quedar sorpresos en sentir-ho, va ser fàcil veure com van obrir els ulls en trobar l'afecte comú (Alytes obstetricans). De fet, el gripau més antic d'Europa té alguna cosa a comptar: porta els ous fecundats penjant de les seves potes posteriors. Per a la sorpresa de molts dels quals es trobaven en Leurtza, el mascle és, a més, l'encarregat dels ous en aquesta espècie, el cuidador. Va haver-hi qui va dir que l'home (els homes) hauria de prendre exemple d'això… perquè la naturalesa ens ensenya moltes vegades que no tot ha de ser mirat pels ulls de l'home. El medi ambient és molt més divers.
Desgraciadament, a més de la petitesa de l'afecte, també vam haver de donar compte de les seves febleses. Aquesta espècie, protegida a Europa, compta amb bones poblacions al País Basc. No sembla que hi hagi un grau d'amenaça evident per a desaparèixer en aquest moment, però al nostre al voltant hi ha fets que donen raons per a pensar el contrari. Alberto Gosá va posar l'exemple de Madrid. Allí, un fong, que ha tingut l'oportunitat de quedar-se a casa a causa del canvi climàtic, va destruir en poques setmanes tota una població de càries. Es fica en la pell i mata a l'animal. Aquest fong s'ha trobat a les nostres muntanyes i, per tant, haurem de mirar amb atenció al futur.
Als participants en la ruta guiada se'ls va explicar que el grup de vertebrats que tenien davant si, el d'amfibis, és el més amenaçat del món, i en els últims anys està sofrint una clara decadència global. La capacitat d'aquestes espècies per a respirar per la superfície fa que la pell sigui suau i fàcil de travessar. Els canvis que es produeixen en l'entorn (herbicides, pesticides, contaminació, canvis climàtics…) els afecten directament. Això també fa que aquests petits animals siguin excel·lents bioindicadors del nostre entorn. Si volem moderar la salut de la nostra naturalesa, haurem de mirar més sovint als amfibis. Ells són els primers a sentir el canvi i, desgraciadament, també els que el notaran.
De la realitat a les llegendes: GRIPAUS I FRESES
A part del paroxisme, vam veure més gripaus. El gripau comú (Buf spinosus) també va fer la seva aparició. Estava enroscada en un forat del sòl, sota la pedra, i els seus ulls de vermell viu miraven a nosaltres. Va ser una excusa per a parlar de la migració dels animals, de les seves estratègies reproductores, de les diferències entre els seus dos gripaus... i de la seva fosca reputació. Qui no ha sentit mai que els gripaus tenen verí o orinen als ulls? Llegendes i creences de la cultura basca i de fora han difós aquest tipus de creences...
Esmentant les llegendes, ens va aparèixer l'espècie que se'ns va aparèixer al final del dia: la salamandra comuna (Salamandra salamandra), l'amfibi relacionat amb el foc, la mort i l'infern. A poc a poc, tranquil, caminava amb tota seguretat, amb el seu groc color i l'esquena a ratlles negres, camí del bosc. Va ser un moment deliciós.
I RÈPTILS? ON ESTAVEN ELS RÈPTILS DE LEURTZA?
Veient que el dia anterior també va ser plujós i fred, es va avançar als assistents que l'esperança de veure als rèptils era petita. No obstant això, també sota el cel ennuvolat s'acumulen les calors suficients per a posar en marxa el cos, com el llangardaix sense potes que trobarem a Euskal Herria, la sirauna. Com és això? La sirena (Anguis fragilis) no és un tipus de serp?
Moltes vegades ens confon la semblança del cos de la siruna amb les serps, però observant-lo bé, descobrim que és un animal del grup dels llangardaixos. A diferència de les serps, les escates de la part inferior estan separades en més d'una línia i les parpelles es cobreixen en els ulls. No obstant això, el que més crida l'atenció al lector és que, com els sargantanes, tenen la capacitat de desembolicar la cua. És a dir, si es perd la cua, pot tornar a crear les sirenes, a diferència de les serps.
Sota les pedres van aparèixer el mascle, la femella, el nen… i vam tenir l'oportunitat de diferenciar-los. En els mateixos llocs també trobem els sargantanes (Podarcis muralis). Després d'explicar la diferència que tenen amb la resta dels sargantanes d'Euskal Herria, ens referim a la manera de reproduir-se. De fet, trobem petits ous de sugandillo sota les pedres. Si no volem que se'ls mori, cal deixar-los en pau i no tocar-los. Estaven col·locades en el sol, sobre els mullats alts de pedra. No per casualitat, perquè el sargantana mural sap molt bé on col·locar els ous que garanteixin el futur dels seus gens.
Durant el recorregut vam tenir els ulls posats a petita escala. Tenia les oïdes ben obertes, el cervell cremant i les idees reflexives suraven en l'aire. En aquests petits animals que hem trobat vam poder llegir paraules tan grans com el canvi climàtic, els models sostenibles i la biodiversitat que ens arriben al nostre voltant amb freqüència.