T'ho preguntaré primer a tu, Miguel, i després a tu, Papi. Com us vau conèixer?

Mikel Garcia: En 2018 vaig venir a Bilbao a fer un reportatge sobre els venedors de carrer del Senegal per a ARGIA. A més d'exposar les condicions en què vivien, tenia per objecte donar a conèixer la llei injusta que condemnaria als senegalesos, que fins llavors havien cotitzat i que havien exercit legalment, a la clandestinitat i a la reil·legalitat. Vam venir a conèixer la situació i aquí comencem a col·laborar i a conèixer-nos amb l'associació Mbolo de Bilbao. Papi era el seu president.

Com va sorgir la idea de crear un llibre?

García: Coneixent la injustícia que patien els de Mbolo en la venda de carrers, vam veure que existia la manera de convertir el clam de Ningú és il·legal en un projecte que enforteix tant a Mbolo com a ARGIA. En col·laboració, vam posar en marxa el projecte i traiem les samarretes Inor ez dona ilegala, en basca i wolof. L'objectiu era donar a conèixer aquest clam i donar suport a tots dos projectes amb els diners que s'obtingués d'això. Sent aquest el punt de partida, hem fet nous passos: vam fer bosses i la idea del llibre va sortir com un pas natural. Amb el llibre reforcem el projecte i, en concret, destinem part dels beneficis que hem obtingut a la publicació de la versió en wolof del llibre. L'objectiu és repartir gratuïtament el llibre entre les persones migrants que arriben al País Basc perquè coneguin la realitat que trobaran. Entre altres coses, el llibre inclou una llista de recursos perquè el migrant que acaba d'arribar a Euskal Herria sàpiga a quina porta es pot cridar.

Per què ha estat Papi el triat per a atestar?

García: Perquè això dels papers és una vida que val la pena conèixer, i també hi ha reflex del que viuen molts migrants. Té una vida molt novel·lesca, el llibre es llegeix amb facilitat, i a més Papi té molt a dir. Planteja molts temes de reflexió i debat, i a través del relat de la seva vida ofereix la seva visió del món i de com ha anat evolucionant, a conseqüència del procés migratori. Crec que és una visió del món que val la pena llegir i conèixer.

Com ha estat el procés?

García: Ens hem reunit totes les setmanes en la seu de SOS Racisme de Bilbao. Sempre han estat molt generosos amb nosaltres, hem sentit aquest espai molt nostre, hem pogut parlar tranquil·lament. Papi i jo hem tingut més converses que diàlegs. Hem parlat, reflexionat, debatut i reflexionat sobre això i l'altre. He conegut la seva vida i he rebut els apunts, i després ho he portat tot al paper.

El llibre compta amb un epíleg, sorgit de la necessitat de recollir l'experiència d'una dona migrant.

García: Aquest llibre narra la vida dels Papers i, com ja s'ha dit, és reflex del que viuen molts migrants. No obstant això, al mateix temps, cada migrant té el seu propi procés migratori, ja que hi ha realitats molt diferents, la majoria molt difícils. La dels papers és una d'elles, que val la pena posar damunt de la taula, però no es fa responsable de tots els processos. Així doncs, encara que només sigui donant algunes pinzellades, he tingut la necessitat de reflectir la realitat de les dones que migren d'Àfrica, per a assenyalar que moltes dones també migren i tenen barreres afegides. Per a això he tirat de la informació i documentació aportada per Anaitz de la Xarxa d'Acolliment d'Irun, perquè ell ha conegut a moltes dones que han dut a terme aquest procés migratori.

Donar-te a tu, Papi, la cara i el testimoniatge et poden posar en una situació vulnerable, perquè no tens papers. No obstant això, ha decidit fer el pas. Per què?

Papi Niang: No tinc inconvenient a donar la cara o a ser arrestat per la policia demà, m'és igual, perquè crec que el que estic fent serveix per a alguna cosa. Si contem el que vivim i sofrim, potser la gent entén el que és la migració. També hem de parlar de les dificultats que suposa la migració: per a donar a entendre que el migrant sempre està atent a la policia, a com sobreviure, buscant sortides de la situació en la qual viu. Hi ha qui té molta més gent que comptar, que podria fer el que estic fent, però potser per tot el que he dit, tenen por.

El llibre també pretén ser el testimoniatge dels migrants que no han estat escoltats o que s'han quedat en el camí. Un únic testimoniatge té un doble missatge: un per als migrants i un altre per als quals som originaris.

Niang: L'important és el missatge. Tot aquell que s'ha quedat en el camí de la migració tenia molt a comptar, eren individus amb molta experiència pel simple fet de partir de la seva terra natal. És important fer arribar el missatge de totes aquestes persones per a dir-los que si van marxar del seu país va ser per a sobreviure. No sols hem de dir que al Mediterrani ha mort molta gent, sinó que cal explicar per què aquesta gent ha mort en l'intent de portar la vida avanci, pensant que el seu destí era millor que el seu punt de partida.Els
migrants ens perceben com si fóssim un zero a l'esquerra, sense experiència, com si no tinguéssim lloc propi. Els nadius no tenen en compte que al nostre poble natal potser no som tan pobres. Davant això, els migrants hem de valorar-nos, donar-nos a entendre que som persones, fer-nos entendre que vivim i treballem com aquí al nostre país d'origen. I els que són originaris han d'adonar-se que els immigrants ens mereixem el mateix tracte que a ells, haurien d'esforçar-se per posar-nos en la pell. La gent d'allí s'adona que els immigrants som persones, treballadors i responsables, i també molt valents per fer el camí fins aquí. Travessar el desert amb un bidó de cinc litres d'aigua i un paquet de galetes no és fàcil, la gent que l'ha fet hauria de ser valorada per tot el món.

A qui pensa a migrar també li pot resultar útil parar esment al que vostè diu. Perquè vostè diu que el que probablement deixarà allí és millor del que pot trobar a Europa.

Niang: marxem d'Àfrica perquè tenim una imatge idealitzada d'Europa, però quan arribem a ella la realitat és molt diferent: A Europa la gent sofreix més que a Àfrica. Si no treballes a Europa no menges, com a Àfrica, no hi ha tanta desigualtat. La televisió ofereix imatges distorsionades: Pel que fa a Àfrica, t'ensenyen zones on la gent es mor de fam; pel que fa a Europa, ofereixen imatges de cases i carreteres increïbles. En les imatges d'Europa mai apareixen persones o persones sense llar que busquen menjar en el món de les escombraries. Si els joves africans veuen aquestes imatges i els migrants els diuen que aquí viuen bé, s'animen a migrar. Els diria que no vengen.
Tenim tots els mitjans per a poder treballar i viure a Àfrica, el que passa és que hem de reflexionar sobre com organitzar-los. No podem passar tota la vida migrant.

Dius que la migració és un gran negoci.

Niang: Sí, i l'únic que sali perdent és el que puja a la pastera. Els que t'allotgen, el cotxer que et busca, els traficants, els que et faciliten la marxa al paté… Tota aquesta gent es beneficia. L'únic que perd és el migrant que li dona diners per a pagar-li-ho, i pot ser que ni tan sols arribi a l'altre costat del Mediterrani. I si s'arriba, un sap si aconseguirà entrar al país: La Guàrdia Civil pot detenir-li i enviar-ho de tornada al seu país. Si se superen les dificultats, el que es troba tampoc és fàcil: no entens el seu idioma, si no tens amics o coneguts que t'acullin a la seva casa et costarà aconseguir menjar… És complex.

Diu que ser migrant és humiliant, més si és negre.

Niang: Repetiré fins a l'avorriment: ser migrant és humiliant, no diguem si ets del Sud del Sàhara. Això es veu clarament en la cerca de treball, per exemple: si tens la sort d'aconseguir treball, com serà aquest treball? Pot ser que et posin en la part posterior d'un restaurant, on ningú et veu, netejant plats; o treballant en el camp, per 5 euros per hora. Així vaig parlar jo l'any passat, i vaig tenir una disputa amb el cap: Em pagava 5,5 euros l'hora, i treballava nou hores al dia, amb molta calor i suportant els continus crits del patró. Això no és treball, és perdre la teva dignitat. Per això dic que és humiliant ser migrant. No importa el molt que somiïs i els teus dots, ets negre i et prenen per negre. Un negre, res més. Es va acabar.

En l'economia social has trobat la solució possible per als migrants.

Niang: Sí, com als migrants ens costa entrar en el mercat laboral, ens ofereix una oportunitat. Em vaig adonar d'això en conèixer l'experiència dels manters de Barcelona: els migrants que buscaven una sortida a la seva situació, van posar en marxa una cooperativa, i ells eren els que contractaven gent que estava en la seva situació, que no tenia res. Em va agradar molt el que vaig veure a Barcelona, que la gent que arribo amb les mans buides, com jo, es va posar en marxa una cooperativa de roba i restauració, em va animar a fer una cosa semblant. Realment crec que és una alternativa. Això sí, trobem moltes dificultats en el camí, qüestions administratives.

De fet, aquestes dificultats han fet que la idea de la vostra cooperativa inicial i la idea final sigui diferent, no?

Niang: En realitat, no és que hàgim abandonat la idea de cooperativa de neteja inicial, però se'ns ha posat en camí una altra possibilitat: la cooperativa agrària. Per al projecte de la cooperativa de neteja busquem el suport de Mikel. A mesura que passaven les reunions i veient que el procés de posada en marxa de la cooperativa estava bloquejat, Mikel em va dir: “Veuen a Artea a veure el que estem fent, estem creant una cooperativa per a les persones migrants”. Vaig ser allí, i em va explicar el que volien fer i em va ensenyar la finca. “Entreu aquí fins que us poseu en marxa”, em va convidar. Així doncs, com no hem arribat a posar en marxa la cooperativa de neteja, hem entrat aquí. Si algun dia aconseguim posar en marxa la cooperativa de neteja, podrem dir que l'hem intentat.

Aquesta cooperativa agrària té una funció social molt important per a les persones migrants.

Niang: Tal com acordem amb Mikel d'Artea, la cooperativa consisteix en el fet que el primer any ens acompanyaran en el procés els membres de la xarxa d'Artea i ens ajudaran amb tot el que necessitem; a poc a poc, anirem portant la cooperativa pel nostre compte i ells podran retirar-se. Al principi ens acompanyarà l'amo del terreny, un home que sap molt d'agricultura.Com els que
treballem en ella som migrants, en els papers de la cooperativa no apareix el nostre nom, encara que els qui treballem i decidim en ella som migrants. L'objectiu és que, amb ocupació i empadronament, alhora es vagin obtenint papers.