Els membres de Pelax han entrat amb força en el primer dia d'estudi de la carrera. Iñigo Irazoki és el tècnic de l'estudi, i en aquesta ocasió també gravaran en analògic. Irazoki li indica l'ordinador: “Això és l'única cosa que cal veure que va bé. La gravació no passa per aquí”. Ho gravaran en directe en la cinta, “com abans”. Si un dels quatre músics cometés algun error, caldria repetir la cançó sencera.

I per què voldran fer-ho d'aquesta manera, tenint en compte les facilitats que ofereix actualment la gravació digital? Pelayo té la resposta clara: “El rock cal gravar-lo així, junts. Si no, no té sentit [ha guardat un silenci]. Rock i qualsevol cosa, la veritat”.

La concentració i l'ambient en el grup són magnífics. Els dies anteriors han estat en l'estudi prenent sons. Iker Vázquez ha provat les quatre bateries instal·lades en diferents punts de la sala, i finalment s'ha decantat per la que menys esperaven. El mateix han fet amb la resta d'instruments i amplificadors.

El grup va gravar la seva primera cançó la vespra de Sant Fermín i tots han escoltat la cançó junts. "Està bé!", han cridat tots... “però podem millorar-la!”. riuen com si fos un repte. Tenen interioritzat que no és per a tant tocar, escoltar, escoltar, riure's dels errors. “Gravat d'aquesta manera no aconseguim la perfecció, però sí que registrar sentiments que no es poden aconseguir d'una altra manera”.

Dues cançons de 20 minutos

La idea del disc doble, al final, ha estat plasmada d'una altra manera. S'han llançat al rock progressiu, creant un disc de gairebé 40 minuts de durada, amb dues tracks que a penes s'han vist interromputs entre si. No és habitual que en la música de Pelax es cometin cançons tan llargues com aquesta. Però això no és una ruptura amb el que s'ha fet fins ara: encara que les formes han canviat, l'essència continua sent la mateixa.

“El canvi real ha estat agafar un local junts”, ha reconegut Pelayo. “Hem ficat hores perquè ens resultés rendible. Això és el que ha fet néixer una nova confiança entre nosaltres: els altres hem seguit la pedrada d'un”.

En el local es van realitzar llargues sessions d'improvisació i es van desenvolupar noves idees. “Ens vam posar a escoltar la música junts”, ha reconegut Pelayo, i “això també ha estat decisiu. Ens hem posat en la mateixa direcció musical”. “Sobretot amb King Gizzard and the Lizard Wizzard!”, ha tallat Iñigo Ozaeta. El grup australià ha publicat en un any cinc discos (llarg!). Els va acomiadar, “això ens va demostrar que podíem fer qualsevol cosa”. I ho han plantejat com a repte: “Som capaços de compondre una cançó de 20 minutos que ens agrada?”

Ozaeta també veu la diferència: “Abans de començar a compondre des d'un riff, hem acordat el que busquem. Pugem intensitat, baixem... i treballem amb un gràfic a través del qual hem anat creant melodies”. Vázquez afegeix reflexió: “Això ens ha portat a tenir una millor comunicació entre nosaltres, perquè entendre'ns i saber comunicar sensacions no és tan fàcil”.

En el disc Didaktika fa xocs que van afirmar que “es van convertir en un grup” i des de llavors se'ls nota que han fet un gran salt fins avui en dia. Tots parlen dels altres amb admiració i confiança. És bell veure això, sentir que se seguiran si es mou la cançó d'un lloc a un altre.

Quant al disc, diuen que la primera part de la cara A és “bastanta cançó”. Però les cares A2 i B s'han format sobre dos riffs. Per a Vázquez, “el començament del vinil comença amb el que era Pelax i a mesura que avança es va allunyant del que era. I això sí, ho hem buscat perquè es pogués veure l'evolució en el disc”.

No obstant això, ho veuen com un projecte de 2019. “No ha estat una decisió, no hem dit ‘farem rock progressiu’; ara volem fer això i ja està”. El segon disc veurà la llum abans que acabi l'any, i s'espera que sigui “però més boig”.

Temps per a escoltar música

Sobre aquestes sessions d'improvisació en el local existia un concepte més central: “Avui dia ens foten els costums de la gent per a consumir música. Ja no s'escolten els discos complets, ha baixat la passió per descobrir coses noves”.

Segons Pelayo “la immediatesa s'imposa avui”. “Es consumeix molt acompanyat d'una imatge i això és el que influeix la música en els consumidors. Al final s'acostumen a consumir amb una imatge. No estem acostumats a moure'ns en el cervell per a entendre una cançó, comprometent-nos amb el grup i amb les seves propostes. Per tant, darrere de l'elaboració d'aquest disc hi ha una intenció, un concepte bàsic i és que estem perdent sensibilitat artística”. Andoni Olaetxea ha arrodonit aquesta idea: “Creiem que cal fer un esforç amb l'art”.

“Volem que la gent escolti aquest disc com l'escoltem nosaltres”, ha continuat Pelayo. “És a dir, si vols escoltar el disc, hauràs d'agafar 40 minuts i ser aquí de principi a fi. No és molt demanar? En la nostra llarga setmana, 40 minuts d'atenció... a més, és terapèutica!”.

Dispositiu no disponible

Barri Egia de Sant Sebastià T.A.O. Fa pocs mesos li han omplert de màquines. Un dia va escriure en un tiquet, per a evitar la multa, que “el dispositiu no està disponible”, ja que la màquina no li agafava diners. Va pensar: “Què passaria si, per exemple, s'espatllessin tots els dispositius un dia?”

Últimament és habitual escoltar els músics –i a la resta d'artistes, normalment amb menys veu– queixar-se que els organitzadors només programen grups rendibles. Atès que la rendibilitat la proporcionen els aficionats –el nombre d'aficionats i la seva capacitat de compra–, les queixes van ràpid cap a ells: que la gent és costumista, que devora el que li donen sense esperit crític... No obstant això, a partir de la proposta que han fet els Pelax, es pot plantejar una altra reflexió. No han estat fent el que la majoria dels músics critiquen precisament? Tots els grups –la majoria– a la recerca del Single “que a la gent li agradarà”, un espectacular videoclip, una cuidada labor de “promo”, “continguts de qualitat” en les xarxes socials… No han estat els músics els que han tirat la pedra al seu sostre, en això “la gent vol el que li donen i li donem el que vol”, alimentant la boja roda?

Un disc doble, sense nom, en un format que és imprescindible escoltar íntegrament per a escoltar cançons. Potser no ho pinten en les ràdios. I pot ser que no ho col·loquin en les llistes de Spotify ni a les sales de festa. Però amb aquest nou treball, creat sense una sola concessió, continuaran despertant les emocions i fent creure que les coses poden canviar a través de la música. Almenys en l'oient disposat a això. Potser encara hi ha esperances.