argia.eus
INPRIMATU
"Per un minut, per un segon, no hi ha més que empeinarse"
  • Cada generació ho fa en el seu propi llenguatge. I Joxemari Ostolaza ‘Xalbardin’, Josu Landa i Malores Etxeberria han triat el seu: el recital a cappella. Versos i poesies així, sense adorns, sense sampler bateria o videojockeys, sense lífting per a l'edat. Tenen una plaça fàcil, vells amics, la majoria d'ells.
Xalba Ramirez @xalbaram 2019ko maiatzaren 30
Joxe Mari Ostolaza, Malores Etxeberria eta Josu Landa errezitaldian. Argazkia: Dani Blanco.
Joxe Mari Ostolaza, Malores Etxeberria eta Josu Landa errezitaldian. Argazkia: Dani Blanco.

Tot és Lliure. La primera reivindicació l'han fet amb el poema de José Luis Otamendi: el basc no és necessari, i precisament perquè no és obligatori triar lliurement l'idioma en el qual s'ha parlat. “I les paraules sempre em porten a algú”. El basc crea comunitat, nació; i no necessàriament, sinó per atzar. Ens ajuntem perquè volem, som perquè volem. Deixa de costat aquest petit discurs de basc-aprenentatge-aprenentatge-treballo-facilitat. I ajuntem-nos com vulguem ser. No es pot obstinar sense basc.

En Zeruko Argia el 9 de març de 1975 els bertsolaris Azpillaga i Lazkao Txiki seran denunciats per la Isabel, pel seu “masclisme”. “Com els éssers humans igualaríem el que el Senyor havia fet diferent”, va sostenir Lazkao Txiki sobre els drets de les dones. Isabel va contestar correctament “no volem empatar amb els homes, perquè vostès tampoc són lliures”. Els bertsolaris poden ser els despertadors del poble, només si no obliden –o ridiculitzen– a la meitat de la població. La lluita contra ella té l'edat de l'opressió. No es pot obstinar sense feminisme.

Prima maligna colpeja a la prima eyja. No es pot parlar de la nostra història sense esmentar, desgraciadament, la tortura. Il·legal, legal o il·legal. La dels amics d'Euskaldunon Egunkaria, per exemple, la pròxima, la coneguda, la injusta, la dolorosa. Causa del càncer. No podia obstinar-se sense dolor.

L'obstinació no ens ha alliberat del feixisme. Al costat d'Ekhiñe Izagirre, la polifonia ha murmurat la seva reivindicació: “Soc vermell/ (...) bruixota/ (...) soc basc/ En nom de tots els morts/ no passaran!”. Les veus es van barrejar amb els ressons, com si els morts haguessin ressuscitat: “No ho oblidis”. No es pot obstinar sense memòria.

“Del Recés al Recés / (...) ells eren el nostre sexe / droga i el rokanrol”. Com malgastar l'oportunitat de comptar batalletes amb possibilitats de comptar batalletes? Han portat a la zona anècdotes en la llum i un “polp”. Sense coqueteria i amb unes certes qualitats és bell quan la memòria no és un dolor de vertigen, encara que sigui de tant en tant. No es podia obstinar sense un amic.

Però malgrat les batalles, no estem el que s'ha utilitzat en un acte retrospectiu “en el nostre temps” fins que s'ha gastat el recurs literari. Gràcies a cadascun dels principis, totes les generacions hem estat davant el mateix intent (en tres, seguim en quatre) i ens hem conegut.

Cada generació pot tenir el seu propi llenguatge. Però cada generació pot conèixer-se en la següent generació. Perquè les generacions no desapareixen, perquè el bell es manté viu, en nous cors musculars. Perquè l'empenya no sols és lliure, sinó que també és eficaç. I sense ser “tan joves”, perquè “encara val la pena començar a obstinar”, perquè hem molt –massa– de fer.

“Necessitarem per a la talla / des de la més petita per a les noves influencies / llets, nous cossos / nens nous. / Si no és una empenya tenim força lliure / inútil / això és un ocell enmig del blat / tenir gana.”

Ho intentarem?