Es diu que som fills de la postmodernitat, però, no obstant això, sovint ens sentim temptats de jutjar el passat amb una brotxa grossa i de proclamar que el present és moralment més avançat que el temps passat. Quant a la violència masclista, per exemple, ens posen a la vista les actuals estadístiques escandaloses, ho fem de manera immediata: la qüestió és que abans no es comptabilitzaven, era simplement una violència domestica que s'acceptava.

Emilia Pardo Bazán és una de les escriptores espanyoles més grans del segle XIX, i n'hi ha prou amb llegir molts dels seus relats per a entendre que la violència masclista no ha estat fins ahir al matí alguna cosa que ha estat aprovat per tots sense dir res. Pardo -Bazán no denúncia explícitament en els seus contes, sinó que retrata, amb cruesa, la violència quotidiana de la societat de l'època, tal com li exigeix la seva poètica realista-naturalista. El resultat és més fort (i diria que més eficaç) que qualsevol denúncia. Si a algú li interessés, l'editorial Contrasenya acaba de publicar una antologia il·lustrativa dels seus contes sobre el tema: L'encaix trencat: antologia de contes de violència contra les dones.