Ser compositor professional és una gesta, no sols en el nostre entorn, sinó en gairebé qualsevol lloc. Però la determinació de qui vol néixer i viure de la música en un camp de refugiats sirià em sembla especialment admirable...

Bé, la determinació va ser del meu pare –rient–. Era violinista, cec, estimava la música clàssica per sobre de tot, i a mi també em volia. Quan intentava tocar-la, els meus veïns reien de mi perquè els instruments eren cosa de gitanos. La família de la meva mare ho considerava com un pare perdedor i el meu avi em deia que aquest artefacte no serviria en el mercat més que per a obrir i vendre tomàquets sobre el piano, i que no ens donaria mai diners. A mi tampoc m'agradava.

Per què ho vas sostenir llavors?

En l'ambient i la cultura en la qual vam créixer no és fàcil lluitar contra la voluntat del pare. Tenia aquest pla dissenyat per a mi i no vaig tenir més remei que acceptar-lo. Vaig començar odiant a Beethoven, a Chopin i a tots els altres en el conservatori d'Homs, però aviat vaig comprendre que l'univers musical era molt més ampli, que podia usar-lo també a la meva mesura, i llavors va canviar la nostra relació. La família de la meva mare s'equivocava perquè el meu pare era molt intel·ligent: amb els estudis, jo vaig ser capaç de començar a fer classes, i en la mateixa habitació de Yarmouk vam posar en marxa un petit taller d'afinació de pianos, i vam fer una fortuna major de la qual el nostre avi mai hagués imaginat. En l'època, el salari mensual d'un professor a Síria era d'entre 60 i 70 euros. Nosaltres arribem a guanyar 10.000 al mes! Vam ser capaços de comprar set cases per a familiars, cadascuna de 200.000 euros a Damasc, perquè són molt cares, i també obrim una segona habitació. Tot gràcies a la música.

Però en 2011 la guerra va esclatar i va derrocar tot el que tenies construït…

Tot el que havíem aconseguit fins llavors… I els plans que teníem davant dels ulls, perquè la meva dona i jo érem jovençans, el nostre nen tenia a penes sis mesos quan van començar els bombardejos. Yarmou s'havia convertit en "El camp de la fam", vèiem a la gent morir de fam. Jo vaig començar a recollir els plàstics dels carrers per a fer foc i per a sobreviure veniendo falàfels fregits. Però les falafelas també van començar a acabar, van detenir al meu germà, tot era negre… Vaig pensar que la mort ens devoraria aviat a nosaltres. Els grups armats, els uns i els altres, oferien diners a les famílies desesperades a canvi que els homes i els nois s'unissin a les seves tropes. Però jo no vaig poder...

…tu en la música vas trobar la manera de fugir i de cuidar als altres enmig de la massacre.

Ho vaig fer primer per mi i per a mi; per a no perdre el cap, per a recordar qui era. Cert és que quan treia el piano al carrer i tocava, durant una estona, la gent reunida aplaudia i cantava, com si s'hagués apartat del dolor. Però no m'agrada dir que vaig ser salvador de l'ànima de ningú, perquè no va ser així. Milers de persones van continuar perdent la vida.

Però ja saps que a Occident som professionals en la cerca o construcció d'icones. Els mitjans de comunicació necessiten herois per a contar històries. I, en aquest sentit, la seva famosa fotografia, que apareix tocant el piano enmig de la matança, va ser un caramel.

Sí, però gairebé em van assassinar per aquella foto. Miri, l'autor, el fotògraf Niraz Saied, està mort, i no m'agrada parlar mal dels morts. Però també li vaig dir a ell: va treure la foto sense que jo em donés compte i la va vendre sense el meu consentiment per 560 euros a CNN. Immediatament va ser rotund i just per això Al Nusra i Daesh em van assenyalar. Em van introduir en la llista negra, em van cremar el piano i van intentar tallar-me els dits. Molts altres fotògrafs que, igual que Saied, van documentar la nostra vida quotidiana també ho van fer d'una manera molt irresponsable, sense tenir en compte les conseqüències que podien implicar les publicacions de les seves imatges.

Per què?

Perquè Daesh no té res a veure amb l'Islam! Qualsevol pretext és suficient per a decapitar a la gent, i aparèixer en els mitjans occidentals pot convertir-te en sospitós. Sap vostè quantes persones van ser identificades, denunciades i assassinades així, no sols pel Daesh sinó també per altres bàndols? Molt! I les víctimes no sabien que algú els havia fet una foto, ni que havien arribat a mitjans europeus o estatunidencs, perquè nosaltres no consumíem els seus mitjans de comunicació i els mitjans de comunicació àrabs no els compraven.

A part d'haver viscut i patit una guerra aliena, creieu que us van servir per a alimentar la narració d'aquesta, sense importar la vostra seguretat.

Això és! Cada vegada que llegeixo o sento parlar de la Guerra Civil Siriana em poso furiós. Això és una guerra mundial, la qual cosa han fet a Síria. els Estats Units, Turquia, Rússia, l'Aràbia Saudita, l'Iraq, l'Iran... estan barrejats en això, però els morts, de tota mena, són sirians.

La mateixa imatge que va posar en perill la teva vida i que menysprees per la teva manera de fer i les seves conseqüències, però t'ha portat fama i èxit a Europa. No és fàcil l'ambivalència?

No, i per això tinc una relació d'amor i odi amb la meva història. En 2015, res més arribar a Alemanya i obtenir el passaport de refugiat, vaig començar a fer concerts; 20, 30… Cada mes! A París, a Londres, a Hiroshima… Era "pianista de foto", "amb samarreta verda", cada vegada em va reconèixer més gent, i vaig començar a rebre un munt d'ofertes increïbles. Avui dia encara m'entren uns deu correus en la bústia tots els dies. Però tinc una profunda sensació de culpabilitat que no puc lliurar-me. He escrit un llibre de 350 pàgines a compte!

Per què?

Algú em va fer una foto enmig d'una guerra que ha matat a més de 500.000 persones!A més, és una espècie de maledicció, una etiqueta que m'han posat: Des que vaig arribar a Europa he arrodonit un munt de projectes, diferents composicions, discos, col·laboracions… Però solo tenen èxit aquells que m'identifiquen d'una forma o una altra com a "pianista de foto". I això m'ha condemnat a recordar una vegada i una altra el meu dolorós passat. En cada presentació, en cada entrevista…

Està vostè incòmode ara?

No! Ara no… Perquè aquest diàleg m'està fent reflexionar. Però creguin-me, les preguntes de la majoria dels periodistes busquen detalls sagnants, el morb en el context dels bombardejos, quan van venir a tallar els meus dits, els dies que van passar la meva dona i jo en la presó… I no puc més. A més, sap vostè el que passa? Mentre faig amb periodistes i desconeguts l'exercici que hauria de fer amb familiars a casa; mirar enrere, treure fantasmes de dins, preguntar-nos com ens sentim… posar una mica d'ordre en aquest caos interior. Però aquest ritme frenètic no em deixa lloc.

La salut mental és un greu problema que hem deixat oblidat en un racó de la qüestió de les guerres refugiades i altres refugiats, ja que les conseqüències podrien ser a mig-llarg termini. No et sembla?

Les portes d'Alemanya es van tancar just després que jo entrés. Record que en el camí em vaig sentir més fort que mai, fer 2.500 quilòmetres a peu per Europa va ser una cosa fàcil, perquè tenia un objectiu, un nord. Després aconseguir el passaport, després portar a la dona i al fill, després al pare i a la mare… I mentrestant la música. Però no creguis que a Alemanya ningú ens va ajudar a entendre i gestionar els nostres processos interns. Yallah! A treballar! Sense temps per a digerir res de l'ocorregut i sense atenció professional. Jo era jove, tenia una ansa, però… van perdre tota la família? Els vells?

Com et sents ara?

Bé, malgrat haver aconseguit reunir la meva família, o tal vegada per això, ara estic sense rumb. A vegades tinc idees suïcides. Pot ser que ara m'hagi tornat el trauma. Tinc ganes d'acabar amb aquesta bogeria. No sé si estarà dins de sis mesos o dins d'un any, però deixaré de fer concerts. En DHL puc treballar movent palets d'un costat a un altre, com la immensa majoria de les persones refugiades, amb el cap bloquejat, sense pensar en res i guanyant diners.

Però t'agrada el piano!

Continuaré tocant, a casa, per als de casa. Suposo que donaré les classes. Però "el pianista de la foto" no vol fer més concerts.

Ara vius en Wiesbaden. Vols tornar a Yarmouk?

Sí, però amb passaport alemany. La vida en aquell centre de refugiats no era fàcil. Les cases tenien set i vuit plantes, sense ascensor. Vivíem entorn de 700.000 persones, però jo ho estimava. La vida allí era intensa. Però vaig néixer refugiat, he viscut negat el dret a moure'm lliurement, i ha arribat el moment de llevar-me també aquesta etiqueta de damunt.

Hi ha alguna etiqueta que prefereixi per a vostè?

Sobretot el mestissatge em defineix. Durant molts anys em vaig posar a treballar en la música clàssica, però, en general, componc el folk d'Orient Mitjà, sobretot el sirià, i el jazz barrejant-lo.