Nota d'inici: “Resposta d'entreteniment al final”.

Primer, se'm van ocórrer uns motius per a no dir-li-ho a Guaidó. Les respostes del ministre espanyol d'afers exteriors, Josep Borrell, en la sèrie Salvats, em van portar a algunes conclusions lògiques. Segons les seves pròpies paraules, Trump està darrere de l'acte-designació de Guaidó. Ho havia insinuat amb absoluta claredat. Trump, per part seva, ha dit que "totes les opcions estan sobre la taula". Per tant, els de la comitiva ho saben tot. l'Iraq, l'Afganistan, Líbia, Haití... I, per tant, això de Veneçuela pot convertir-se en una “guerra civil” (en la qual els Estats Units podria intervenir).

És curiós. Els que mirem la televisió en Sofà gairebé ens volen fer de nosaltres els decisores del futur de Veneçuela, ens sembla millor o pitjor que Guaidó Maduro; com si les eleccions estiguessin fora de Veneçuela. Conclusió: si en la nostra opinió pública Guaidó és el president legítim, posem a Guaidó sobre la taula totes les possibilitats. (D'altra banda, durant les eleccions presidencials de Veneçuela, on se'ls acusa de frau, l'ex president espanyol Zapatero va exercir d'observador i els va prendre per transparents, legals i models).

Però suposem que no. Imagina't que no van ser unes eleccions netes. Qui hauria de decidir quan un Estat té dret a ficar-se el nas fora de les seves fronteres? El primer que caldria fer és conformar el rànquing d'Estats on no hi ha suficient democràcia i actuar en conseqüència, i garantir que els defensors de la democràcia accedeixen a la mateixa per la democràcia i només per la democràcia. El suggeriment és gairebé un riure democràtic. De fet, l'intervencionisme democratitzador occidental ha estat una mica lamentable: A Espanya no, però sí a Xile; a l'Iraq sí, però l'Aràbia Saudita no; a Angola sí, però a Sud-àfrica no; a Veneçuela sí, però a Colòmbia no.

No obstant això, a Veneçuela potser sí, potser és necessari que Guaidó s'estableixi com a cap d'Estat perquè la vida dels veneçolans vagi millor. Jo dubtava d'aquestes potències majestuoses com Trump, Macron, Casado o Sánchez.

Afortunadament, en aquella mar d'incertesa en el qual estava errant, Urkullu –corbata i ikurriña-pin-pin-piná-, va tuitar, ens va cridar, em va demanar unes eleccions per a Veneçuela. Llavors, sí. Perquè, quin objectiu pot tenir un basc-demòcrata perquè a Veneçuela s'estableixi la democràcia i la pau, i res més?

En el nom de Déu i del vell Lagi, vaig creure.