Els zapatistes de Chiapas han celebrat recentment els 25 anys de la revolta de l'1 de gener de 1994. Amb aquest alçament armat, van dir “Ja basta!” a la dominació colonial dels pobles indígenes durant cinc-cents anys, a la dictadura perfecta del Partit Revolucionari Institucional de sis dècades, a les polítiques neoliberals del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (NAFTA) i, d'una manera més àmplia, van demostrar que era una mentida la fi de la història delatada pels distinistas del capitalisme totpoderós i del pensament únic.

La revolta ha construït una experiència d'autonomia política molt rellevant, partint de la reivindicació de 30 municipis autònoms al desembre de 1994 i amb la constitució en 2003 dels cinc Consells de Bon Govern regional. Des de llavors, els zapatistes han desenvolupat els seus propis models de govern i justícia, així com els seus propis sistemes sanitaris i educatius i activitats productives pròpies; s'han basat en la propietat col·lectiva de la terra i en el desenvolupament de noves formes d'auzolan per a aconseguir el suport material per a l'organització de l'autonomia.

Els zapatistes reafirmen amb autonomia la seva vida d'autodeterminació, rebutjant les decisions capitalistes que enfortirien i negarien l'existència de la comunitat. L'autonomia també és l'intent de desenvolupar les formes d'autogovern popular en un context de ruptura total de l'Estat mexicà.

Aquesta experiència s'està duent a terme en un territori d'extensió com Bretanya, una cosa més gran que el d'Euskal Herria, i s'està desenvolupant de manera contínua des de fa un quart de segle.

Tenim, per tant, motius per a dir que l'experiència zapatista és una estrella molt brillant en el cel de les nostres esperances i desitjos –afegint que és una estrella que es toca amb els dits i es troba amb els seus habitants–. Per això, els que van arribar a celebrar el 25 aniversari de La Realitat caragol, després d'un llarg camí fins a la selva de Lakandona, venien disposats a gaudir de l'alegria de tots, perquè aquesta experiència rebel ha pogut superar tants atacs, ha resistit el desgast del temps i ha mostrat una creativitat innegable fins avui.

No obstant això, aquells dies no havien estat mai tan festius. El comandant Moisès, sense afaitar, va dir: “No tenim temps per a la celebració del 25 aniversari”. De fet, la situació no es va veure reflectida en les paraules del portaveu dels zapatistes, sinó en el fet que l'EZLN recordés el seu caràcter militar: l'exèrcit zapatista no ha desaparegut, encara que en les dues últimes dècades es retardi a un segon pla.

Quan els comandants van arribar als seus cavalls, van entrar en el caragol infinitament abillats de zapatistes uniformat, fent soroll amb els pals que portaven a les mans, al mateix ritme que els seus passos. 3.000 zapatistes en total, procedents de les cinc regions autònomes, part dels reservistes de l'EZLN. Els primers que van arribar a terres zapatistes pensarien que es tractava d'un ritu molt conegut per a celebrar l'aixecament de 1994. No era res d'això: les festes del 31 de desembre se celebren sense presència militar, com la majoria de les concentracions zapatistes.

Els uniformats es poden veure de tant en tant en tasques de seguretat, sobretot en La Realitat, des que al maig de 2014 asinaron Galeano, però per a trobar una exhibició militar com la d'aquest 31 de desembre cal remuntar-se a la història fins a l'estiu de 1994, quan es va reunir el Congrés Nacional Democràtic de Guadalupe Tepeyde, en el qual els soldats zapatistes van desfilar amb armes, un matís important. Aquest caràcter no militar de les celebracions zapatistes és lògic, ja que des de la treva del 12 de gener de 1994 l'EZLN ha decidit no usar les armes de manera agressiva, donant prioritat a la construcció de l'autonomia i tractant de no respondre a les provocacions de grups paramilitars com l'exèrcit federal.

Amb la ‘escenografia’ i el lloc triat en aquesta ocasió, els zapatistes van anunciar el retorn a l'època en la qual van començar la seva aventura de manera pública.L'agut i cru discurs del comandant Moisès va voler posar les coses en el seu lloc, explicant la posició de l'EZLN davant el nou govern de Mèxic. L'anàlisi de la situació generada per l'elecció d'Andrés Manuel López Obrador no és una sorpresa per a ningú, ja que va ser avançat el mes d'agost passat. Però en aquesta ocasió s'ha enviat un missatge al nou poder que governa des del passat 1 de desembre. L'EZLN no té cap esperança en el nou Lehendakari: és un contramestre més d'un capitalisme globalitzat, cada vegada més hisenda, malgrat la creença contrària de 30 milions de votants mexicans.

El subcomandant Moisès ha centrat les seves crítiques en els projectes que el nou president promou amb més energia que els anteriors. López Obrador justifica aquests projectes en la lluita contra el progrés, l'ocupació i la pobresa, amb el seu conegut reguitzell que tots els que s'oposen són conservadors, reaccionaris, enemics del benestar col·lectiu, excepte primitivistas anacrònics. Però aquests megaprojectes per als pobles indígenes, i no sols per a ells, porten en el fons el robatori de les seves terres i la ràpida destrucció de les seves vides. “Ens adonem que aquesta vegada venen a destruir-nos, a destruir-nos els pobles indígenes”, resumeix Moisès.

Un d'aquests grans projectes afecta a l'istme de Tehuantepec. En aquest sentit, s'amplien els parcs de molins de vent, però també la creació d'un espai econòmic singular i d'un mitjà de transport multimodal entre els oceans per a fer una competència
al canal de Panamà, que mai va poder ser materialitzada pels governs més neoliberals. Un altre projecte contempla la plantació d'un milió d'hectàrees d'arbres i arbres fruiters, principalment en el sud-est de Mèxic (Oaxaca, Chiapas, Tabasco i Yucatán). Això és el que ha despertat les sospites respecte a Adolfo Romo: López, que té la clau de les relacions entre Obrador i la patronal, és un home conegut de la indústria agro-mexicana, i té a Chiapas un seminari que produeix 20 milions de papaiondo a l'any.

Però el Subcomandant Moisès ha destacat especialment el Tren Maia, que uniria el Palenque de Chiapas amb els principals centres turístics i arqueològics de Yucatán. Amb aquest projecte pretenen incrementar l'explotació dels recursos naturals en la península, que ja han derrocat més de 14.000 quilòmetres quadrats de selva entre 2000 i 2016, i multiplicar els espais turístics amb la privatització, formigonada del sòl i la contaminació del vessant de la mar.

López Obrador també s'ha queixat que el turisme s'hagi concentrat fins ara en els voltants de Cancun. A més de que el projecte en si és devastador –l'eslògan del lehendakari modernitzador és “un, dos, tres… cent Cancun”–, la manera d'anunciar-lo és una provocació insuportable per als zapatistes. De fet, el 16 de desembre el nou lehendakari va venir fins a Palenque, a escassos quilòmetres del zapatista Roberto Barrios Caragol, i per a celebrar l'inici de l'obra va fer un fals ritu maia en honor a la Mare Terra. Moisès va dir irònicament que López Obrador havia vingut a demanar a la Mare Terra permís per a destruir-la i que si aquesta hagués pogut contestar-li, ho hagués manat al trast… Donar el nom dels seus avantpassats al projecte és un insult per als zapatistes, i la paròdia, la burla i la humiliació del ritual maia: La Mare Terra va ser objecte d'un projecte d'ocultació que ni tan sols es va preguntar als seus habitants.
En efecte, atès que els projectes es volen realitzar en zones en les quals resideixen els pobles indígenes, el Tractat 69 de l'Organització Internacional del Treball, ratificat per Mèxic, preveu la necessitat de sotmetre a les seves gents a un qüestionari previ lliure i informat. En altres paraules, el nou comandament fingeix inclinar-se davant la Mare Terra per a després saquejar-la millor i violar els acords internacionals dels drets dels pobles originaris, que també són lleis a Mèxic.

Davant aquesta terrible amenaça del polp capitalista, malgrat venir disfressat amb aparença de progressisme, els zapatistes han mostrat una actitud molt severa: “No els deixarem fer el que vulguin”, “Si venen a provocar-nos, ens defensarem a nosaltres mateixos”, “Ens defensarem, lluitarem si és necessari”. L'advertiment a la nova autoritat ha estat molt clara i això dona significat a l'exposició militar prèvia al discurs: les 3.000 persones que hem vist desfilar davant nosaltres signifiquen que estan disposades a donar vida per a defensar el seu territori i l'autonomia que han construït.

No cal entendre des del missatge que tornin a la lluita armada. Ara es tracta de defensar-se a si mateixos, de defensar la construcció civil de l'autonomia que està en el centre del projecte zapatista. Moisès ha dit: tot el que hem aconseguit fins ara és fruit del nostre esforç i experiència i “continuarem construint”. El repte és seguir l'experiència civil de l'autonomia, però per a això ara es veu obligat a defensar-se de les amenaces que els arriben del nou govern, amb tots els mitjans necessaris.

Una altra de les coses del discurs de Moisès també ha provocat diverses xafarderies. El portaveu dels zapatistes ha repetit una vegada i una altra que “estem sols” i això ha estat un dur cop per a molts. Què significava, totes les aliances que l'EZLN ha teixit al seu voltant durant un quart de segle, a través del Congrés Nacional Indígenes, el Consell Indígena del Govern, La Sexta que vol ser la xarxa de lluites de Mèxic i de tot el planeta, tots els grups de solidaritat creats a tot el món… tot això ha quedat en res? No s'ha aconseguit superar les inèrcies i divisions i avançar en la configuració de “xarxes de rebel·lions i resistències” a nivell internacional com a Mèxic?

En el context de tota la ponència cal entendre el que vol destacar:d'una banda, la decisió estratègica dels zapatistes davant el nou govern i, per un altre, és un moment decisiu en el camí de l'experiència zapatista. Els votants mexicans han decidit per majoria [López Obrador ha estat elegit president] i no han fet cas als advertiments dels zapatistes. Però “avui estem sols” fa ressò de la frase “estàvem solos quan ens rebel·lem fa 25 anys”. És a dir, que la decisió de llavors la va prendre només l'EZLN, i la d'avui també, que la decisió d'estar preparat per a la lluita contra el nou mandatari mexicà sol correspon a l'EZLN.

Però, per què aquesta decisió? Segons l'anàlisi dels zapatistes, la nova autoritat mexicana consisteix a aprofundir en el projecte capitalista per un desarroilismo assumit sense escrúpols, ignorant la creixent preocupació per l'escalfament climàtic i sense gairebé mai preocupar-se pels arguments ecològics. Encara que no és López Obrador el negacionista del canvi climàtic, el seu comportament no està lluny de la de Trump, per cert, que tots dos mantenen relacions molt cordials.

Sens dubte, en aquesta anàlisi tenen el seu lloc les conductes que han mostrat els anomenats governs progressistes a Amèrica Llatina, especialment al Brasil, Bolívia, l'Equador i l'Argentina, en els últims quinze anys. Encara que hi ha alguns aspectes positius en aquests casos, es poden fer dues afirmacions principals: d'una banda, l'afebliment dels moviments socials i, per un altre, la lluita dels indígenes, utilitzant per a això la cooptació, la pèrdua d'autonomia, la divisió i l'autocura, amb l'excusa de no fer joc a la dreta o a la ultradreta; d'altra banda, l'atac a la venda de tot, les infraestructures més grans i dolentes, l'estractivismo, els robatoris, les relacionis capitalistes, etc. És a dir, que el progressisme s'ha convertit en un dels models polítics més eficaços, almenys temporalment, per a enfortir la força del polp capitalista i respondre a la seva fam insaciable.

Els zapatistes han decidit avançar-se i no esperar que aquestes polítiques vagin mostrant progressivament els seus efectes letals –o, si és necessari, al fet que els mexicans també es decebin i obrin les següents etapes, seguint els models de l'Argentina o el Brasil, obrint el camí cap a la ultraràpida o extrema dreta–. Els zapatistes desafien a la nova autoritat a triar entre els dos compromisos solemnes que s'han adoptat en les eleccions: un, tirar endavant els grans projectes d'infraestructures anunciats; dos, no trepitjar mai al poble mexicà. Obliguen a triar la zona en la qual es troba cadascun d'ells. I, finalment, els zapatistes es preparen per a defensar el que han construït durant un quart de segle, l'experiència d'una autonomia rebel la grandesa i la radicalitat de la qual no tenen tanta importància en el món.

I nosaltres, què? Ens conformem amb veure sense reaccionar com amenacen i ataquen aquesta experiència? Aquest risc, a més, està succeint quan l'experiència del Kurdistan sirià també està sent seriosament amenaçada per la retirada dels Estats Units i per l'ens Erdogan-Trump. Tal com ha escrit un amic argentí, sense el zapatismo –i afegirem, sense el confederalisme democràtic de Rojava– aquest món seria molt més temible que el que és avui. l