Paxkal Irigoyen se sent tímid (Ainhize-Monjolose, Baixa Navarra, 1988). No sols en l'escenari, sinó també en l'escenari, on parla a mitja veu, amb una suau entonació. Però no per això sense convicció. Ha residit durant uns quatre mesos a Zumarraga i Urretxu, a Guipúscoa. I ens va rebre en un bar d'allí: “M'encanten els bars també per a fer concerts”. Ha treballat en nombrosos projectes musicals: més d'una dotzena –Tud, Zezenaren taldea, Andere Xuria de Bide Behi...–, però en 2017 va publicar el seu primer disc amb el seu nom: Producte de consum. Lluny de ser un producte, el que li agrada és conèixer molts racons, recollir experiències en ells i donar el seu. El viatge per Europa i la recollida d'experiències són ara els reptes als quals s'enfronta. Barcelona, Itàlia, Berlín… Que vingui el que vingui.

Es considera un músic errant?

Suposo que sí. Últimament només estic fent música, he adquirit aquest costum, i quan estic només és més fàcil moure'm. No sols té coses bones, però una d'aquests avantatges és la lleugeresa, la mobilitat, no té el pes, la complexitat de treballar en un equip.

Què aprèn un músic en aquest desplaçament?

Inevitablement suposa sortir de la teva zona de confort, actuar davant nous i diferents públics, la qual cosa aporta noves experiències al músic.

Ara penses anar-te a Europa. Cerques noves experiències musicals?

Bé, vingui el que vingui, però m'agradaria conèixer gent nova, nous músics i noves músiques, evidentment. M'agradaria aprendre coses, acumular idees i treure un nou disc amb tot això, per què no. Això sí, a saber com serà el procés.

Què porta el que, com vostè, toca tants instruments musicals?

He comprat un sac gran per a aquest viatge, i aquí fico el saxofon, el sintetitzador, la taula, els cables… Tot el que puc. El piano no. Però la guitarra sí, sempre a l'esquena.

Quan has estat a Zumarraga-Urretxu t'hem escoltat tres o quatre actuacions diferents. Inf! has treballat amb el grup i amb Alba. Entens la música, col·laborar amb altres músics, compartir-la?

Sí. La música és treballar amb els altres, aprens noves cançons i motlles, i així comparteixes temps i espai. Hi ha algunes músiques que no per a fer-les més gustoses que per a sentir-les, i ocorre el contrari, però quan et trobes amb gent bona per què no… Amb Txost! he tingut molta llibertat per a fer la meva aportació, al principi fent coses petites i a poc a poc ficant-me en el so del grup. Ells també ho fan, toquen les melodies lliurement i això és bell. El nou disc del grup Alba sortirà aviat, tenen dues cançons en les quals apareix la trompeta i en aquest directe em van demanar que fes aquests fragments de la trompeta. I vaig gaudir molt, perquè havien fet un concert increïble.

També vas presentar música per a un espectacle de dansa al cinema. Es va sentir música teva, en la foscor perfecta, però no en directe.

Elirale és una companyia de dansa de Senpere que ha creat l'espectacle Artha. Em van preguntar que creés la banda sonora i l'any passat vaig crear aquesta música. És una música per a l'espectacular, per als directes. Jo volia també reunir-me en un disc, perquè és el costum que tinc. No sé si és una bona decisió avui dia, però jo volia que fora així. Després de crear una música, no es pot escoltar en internet. I he sentit la necessitat de mostrar el meu treball. Avui dia es pot escoltar al costat de l'espectacular, i per això vam fer una audició de la pròpia música a la sala de cinema, en la foscor. En Urruña es va donar el festival Zinegin, i a Zumarraga també, amb l'ajuda de l'associació Kalegorri.

T'agradaria repetir aquest tipus d'actuacions?

Sí, però m'agradaria que estigués en internet. Internet és la millor manera de difondre la música. I també és la millor forma de no vendre discos. Això d'escoltar al cinema ha estat una cosa intermèdia, però sabent que no és la millor manera de vendre discos. Però hi ha una nova manera d'escoltar música. Avui dia sentim gairebé tot pel mòbil i al carrer, amb el trànsit al nostre costat i la gent cridant…

Al cinema no, sinó en el gaztetxe, has donat la música que tu has posat a Gure sorlekuaren bila, acabat de recuperar per Josu Martínez. Això sí que se'm va oferir.

A l'octubre de l'any passat em van demanar que li posés música. Musicé una versió més curta de la pel·lícula, i vaig pensar que seria bo que la fes també en directe, juntament amb les imatges i allà…

En una altra ocasió vas completar el concert amb els teus arranjaments de cançons d'amor en un bar. Avui dia no són cançons d'amor amb bona voga…

Bueno, més que cançons d'amor van ser versions de cançons que ens emocionen, però la veritat és que moltes d'elles eren cançons d'amor. Hi ha cançons que tots comencem a cantar en veu alta. Aquí és on volia posar el focus. En aquells que es canten en grup, encara que no han estat creats per a ser hit. I una manera de confrontar és donar-los en un bar o en un ambient, a veure quines reaccions…

Tot això és una mostra de la teva àmplia visió de la música.

Tracte de no tenir límits estilístics, perquè tot ho fiquem en petits quadres. I una paraula pot dir tantes coses de la mateixa manera. Si agafem rock, ho fan tots, ho fem, ho fem rock. Avui dia no tinc clar ni el que significa el rock.

Però tràfics d'obrir-te a diferents estils…

Tenim tendència a dir que des de jove no ens agrada un estil o un altre, i és possible que no sapiguem entrar en aquest estil, perquè no sabem ballar o tocar-ho… intento tenir les orelles obertes, simplement.

T'agradaria que la gent ballés més en els teus concerts?

Sí, en la meva música m'agradaria treballar aquesta diferència, sens dubte, per a portar a la gent a poc a poc cap a aquí. He estat amb un grup de ballarins durant una dotzena d'anys i ballen molt, només, en parella… com vulguis. És la millor manera de fer una festa.

Toques el mateix en el bar, en el gaztetxe, al carrer, al cinema?

No a la força. Per a mi el més important és passar-ho bé. I això va més enllà de les condicions econòmiques, com et cuiden, es respecta el que tu fas, les condicions tècniques… Les condicions econòmiques no sempre se satisfan, encara que siguin importants. Busquem alguna cosa més. En alguns llocs et senten en silenci, i això és bell, però a vegades el silenci del públic pot ser fins i tot excessiu.

Per contra, avui dia els músics es queixen molt de la falta de silenci del públic.

Normalment els nostres projectes han estat bastant respectats, sent intimistes. En altres ocasions hem sentit un silenci exagerat sense ser tan intimistes. Però quan hem buscat el silenci hem anat a aquesta mena d'espais, i així i tot hem tingut alguna mala experiència, però també nosaltres hem après a prendre les coses millor i a treballar-les millor.

El teu primer disc Kontsumo Produkto va tenir ressò. Hem convertit la música, la cultura, en un simple producte de consum?

Si ho hem convertit, ho hem convertit fa temps, però estàvem més parlant de la influència que ha tingut internet en la música. Hi ha coses meravelloses que es fan en la música i de les quals rebem per internet la notícia. Aquesta és la contradición principal. Si et passes tots els dies pel portal, trobes alguns grups musicals i sons sorprenents, i no crec que això sigui un producte de consum.

Vives Internet com una gran contradicció?

Sí. És una eina increïble, però veus que les coses han canviat i canviaran… I, a més, és qüestió de com usem la tecnologia. Sovint veig a la gent mirant al mòbil en directe, o traient i traient imatges…

No t'agrada que et facin imatges, no?

No, res. Ja ho he dit des del micròfon, però no sé si és el camí. A vegades feia una petita performance abans de la funció, i intentava passar el missatge d'una altra manera. Alguns m'han tractat malament. “Qui ets tu per a dir-ho? Ens lleves una llibertat...”, tals. Ho dic de tant en tant i de tant en tant.

Ja ho esmentes moltes vegades. Et sembla una eina important?

Sí, era necessari un instrument d'aquest tipus. En Badok hi havia un article que deia si fa no fa el mateix: “Va ser Ez Dok Amairu, va ser RRV… Quan serà la següent revolució?”. Per a mi ha estat Badok, així. Tal com ha entrat Internet, ha estat la revolució més gran del món en els últims quinze anys; ha revolucionat a tota la societat. I el millor de la música basca ha estat Badok. En cas contrari, la música basca s'havia perdut en Internet.

Escoltes sobretot música basca?

Sí, últimament. Si sents una música estrangera, la majoria de les vegades és perquè una gran maquinista li ha preparat el camí perquè puguis sentir-la. I sovint, el que hi ha darrere d'aquesta màquina no és tan bonic com sona a força de força. En el món hi ha molta música bona, no hi ha dubte, però si arriba a les nostres oïdes és perquè ha tingut el camí per a fer-lo, com les imatges dels polítics que arriben a l'altura dels ulls. No obstant això, sempre escolto coses que en un altre temps sentia, com Björk.

Amb què t'agradaria després de viatjar per Europa?

M'agradaria superar les noves confrontacions davant el lloc i la gent nova. Superar algunes confrontacions musicals i escèniques. La vergonya és una cosa que es lleva la capa a capa. Encara sento molta vergonya sobre l'escenari. A més, amb el temps se m'ha torçat.