Últimament estic preocupat per la perspectiva que s'ofereix en els centres educatius bascos sobre el nostre problema nacional. Segons alguns fets que m'han dit, també aquí ha arribat la tebiesa ideològica que s'imposa entre nosaltres, i a mi em sembla, almenys, molt preocupant. Sé que són habituals les afirmacions com “Euskal Herria no és un poble dominat” o “aquí, a Espanya”, però escoltar per boca dels professors també aquestes afirmacions em sembla un pas perillós en l'assimilació dels nostres fills, perquè som representants del coneixement i de la veritat als ulls dels alumnes.

Aprendre és l'acció més política que es pot imaginar si se li diu a conèixer i comprendre la realitat que ens envolta. De fet, perquè els nens i nenes puguin descobrir, ens correspon a les persones adultes donar a conèixer aquest món abans. I decidir quina part del món mostrarem és una elecció absolutament política, clar. Com en la majoria de les àrees de la vida, en l'educació tampoc hi ha posicions neutres.

Paulo Freire va dir que la veritable alfabetització dels nens consisteix a aprendre a fer una lectura i interpretació adequada de la seva realitat. I va escriure el conegut deslliuro de pedagogia de l'Oprimit, perquè sabia que les víctimes de l'opressió som les que més necessitem per a conèixer i transformar la nostra realitat, perquè ens juguem l'alliberament.

No és possible una educació neutra. En cap lloc, mai i per a ningú. Però en les situacions d'opressió és especialment perillós no saber que això és així i pensar que podem tenir una actitud equidistant, ja que quan els drets fonamentals són vulnerats la implicació de la nostra actitud com a educadora és molt gran. Aquest és el cas dels professors bascos, perquè el nostre poble és domesticat, i perquè en tenir vulnerats els drets fonamentals d'autodeterminació, l'opressió que sofrim és estructural.

Els nens, nenes i joves bascos viuen en una realitat ocupacional, com els sahrauís o els palestins. Designar i denunciar aquesta opressió, o camuflar i naturalitzar, és una decisió que ha de prendre cada professor, però ambdues són opcions polítiques, que ningú s'amagui sota la suposada neutralitat.

Sembla que hem cregut que la llibertat està en mans de l'individu o que vivim en democràcia, perquè de sobte la dominació s'ha tornat invisible. Ara, la paraula imperialisme ja s'usa a les nostres aules per a referir-se a realitats allunyades de nosaltres; l'ocupació s'interpreta com una convivència entre diferents i se'ns embeni com un valor de la diversitat cultural la colonització sempre monocromàtica.

Que sàpiga que l'educació basca no pot ignorar el problema polític del seu poble. En la convicció que li convé expressar que els seus definidors no són més que el basc i la cultura basca, no és una decisió encertada la d'extirpar el problema de l'opressió de les aules. És un error, perquè la normalització lingüística necessita d'aquesta opressió que es vol ocultar. Ingenu perquè no explicar l'origen polític de l'hegemonia que aquí tenen els espanyols i els francesos és és naturalitzar la nostra crua realitat.

Però, per sobre de tot, és injust: defensant la culpabilitat i la responsabilitat dels opressors, perquè l'alumne designa als únics responsables de l'elecció que haurien de fer en favor del basc. Després ens sorprendrà saber que els hàbits lingüístics i l'adhesió nacional dels més joves no són tal com havíem previst. Què és el que ha fallat?