Un periodista musical no necessita grans excuses per a trobar-se amb Xabier Erkizia. En realitat, la trajectòria del lesakarra ofereix suficients agafadors per a iniciar un interessant diàleg: els llibres que ha escrit últimament poden ser objecte de conversa –per exemple, el seu últim treball Il Rumore Lontano–, també pot reflexionar sobre els grups que ha produït –Ainara LeGardon o Gran Days recentment–, preguntar-se sobre les seves col·laboracions en nombrosos mitjans de comunicació o desgranar els fruits de l'experimentació sonora constant. Sens dubte, hi ha suficients raons per a donar la paraula a Erkizia.

En qualsevol cas, nosaltres hem volgut abordar un altre extrem de corda que ve del mateix nus, prenent com a punt de partida l'exposició Música al País Basc 1968-2018, recentment comissariada i que encara es pot visitar en el Museu de Belles Arts de Bilbao. Allí, el músic i investigador ha preferit no fer una anàlisi succinta de les melodies que s'han conreat en el nostre entorn en els últims 50 anys i centrar-se en el sinuós recorregut que ha realitzat per a arribar a adoptar les formes que avui té la música basca. Per a això, ha hagut de dirigir inevitablement la seva mirada a tots els racons i, més enllà dels noms famosos, ha mirat també a creadors que han estat recorrent les difuses fronteres entre la música, el soroll i el so que els són propis. Nosaltres també voldríem fer una cosa semblant, intentar conèixer millor els detalls del soroll basc.

Un de nosaltres

El grup Gutariko Bat és un grup al qual poques persones podrien entrar en una llista d'aquest tipus. Erkizia tampoc ho ha fet, potser per un tema d'humilitat o de vergonya. De fet, va ser el mateix Xabier Erkizia el que rugia en aquell grup, a més de tocar la guitarra i fer-se càrrec dels samples. Aquest nom, que no s'esmenta en les genealogies tradicionals, guarda una interessant història. Encara que Gutariko Bat sigui un nom aliè al qual no li agrada explorar en el fosc subsol basc, en l'Estat francès les coses van ser molt diferents per al grup durant diversos anys.

“En l'Estat francès vam tenir un gran èxit, arribant a tocar davant d'unes 300 persones. Nosaltres mai ho hauríem previst. Ens convidaven a tocar des de Bordeus, Pau o Tolosa al costat de grups estrangers i en arribar ens adonàvem que érem caps de cartell. Els aficionats coneixien a més les nostres cançons, sabien quan arribaven els canvis de ritme”. En tornar a casa, els que es trobaven a la casa rarament creien en el que deien. De fet, les coses eren molt diferents en el sud de la frontera, ja que el ressò del grup Gutariko Bat mai ha estat massa gran. En l'Estat francès, en canvi, en les revistes musicals es dedicaven a escriure articles sobre el grup i, en general, el grup va obtenir notorietat en alguns circuits. Erkizia diu que ells mateixos no eren plenament conscients del que estava succeint. “Llavors, imagina't que no teníem ni un e-mail, per tant, la nostra discogràfica era l'única font per a estar al corrent del que ocorria”.

Tot va començar en el concert que van oferir a Bermeo al costat de Portobello Bones. Res més acabar el directe, quan encara estaven en l'escenari, se'ls va pujar a la banda i els van oferir gravar un disc en directe. Va ser tal la fascinació que es va crear en altres músics. Aquestes primeres cançons van ser gravades en els estudis Amanita d'Hazparne, l'any 1997, en un single compartit amb el grup francès abans esmentat. Aquell senzill viatger va recórrer el camí. Un dia Stephan Krieger, cap del segell i distribuïdor Amanita, els va dir la necessitat de celebrar una reunió, perquè era important. La veritat és que les cançons que van gravar van despertar l'interès d'alguns dels grans noms del rock de l'època: Ian McKaye (Dischord Rècords, Fugazi) i Jello Biafra (Alternative Tentacles Rècords, Dead Kennedys) van ser els encarregats de preguntar i informar sobre el grup. Steve Albini (Big Black, Shellac) va ser encara més lluny i va expressar el seu desig de gravar un disc propi quan va arribar a escoltar el Single. Era increïble, per descomptat.

Gutariko Bat va publicar un treball de set polzades (Mestressa 41, de 1998) i tres cançons més de diverses col·leccions. En 2006, el col·lectiu Arto Artian va recopilar un disc de Gutural i un altre d'Akauzazterlan en una col·lecció en la qual finalment totes les cançons del grup van ser recopilades en format CD. Vuit cançons en total. Es diu que van gravar moltes més cançons, tant en el local d'assaig com en l'estudi. De totes maneres, aquestes cançons estan guardades en un disc dur, ja que quan va morir el baixista Anaven Zubieta, les preferències dels membres del grup es van canviar radicalment i es va acabar el projecte. Com aquestes cançons no estan al nostre abast, només a través de la imaginació podem jutjar què anaven a ser capaces de fer. Qui sap què d'aquestes vuit primeres llavors hauria pogut florir si la trajectòria de l'equip no hagués estat tan ràpida.

Hora del desig

El que feia el grup Gutariko Bat no era gens fàcil d'escoltar. Era una música molt forta i agressiva que, a més, menyspreava de manera conscient les fórmules identificables. Molts interpretarien com a soroll el que feien i segurament en aquells temps –el grup es va formar en 1993– no eren molts els que s'atrevien a fer-ho. Erkizia ens ha confessat que quan arribaven a una fórmula identificable, tendien a tallar i a començar amb una altra cosa. Volien renunciar a la comoditat. El programa, a més, recordarà com van fascinar a grups com This Heat, us Maple o Laddio Bolocko, fins al punt de deixar d'assajar i d'escoltar els discos amb la boca oberta. No podien comprendre com es feia aquesta música. Era nova, sense forma precisa, a vegades equivocada i incòmoda.

El propi concepte de soroll també té a veure amb aquesta actitud, segons Erkizia. “El soroll és el que fa en contra del cànon, si hi ha alguna cosa. Per això depèn del lloc i de l'època. Sense cap intenció de menysprear als qui ho fan, clar, però no és el mateix fer el noise-rock en la dècada dels 90 que en l'actualitat”. La generació de soroll ha estat sempre contrària al model o norma, ja sigui estètica, ideològica o política. Sempre ha assenyalat l'error i l'altre, la qual cosa pot tenir múltiples ressonàncies i usos. La potencialitat és gairebé infinita, perquè conté alhora la reprovació i tot el que pot ser.

Els de Gutariko no volien ser més que una banda de punk-rock dels anys 80. Tampoc els excitava especialment la participació en els grans festivals reivindicatius, no perquè poguessin ser ideològicament llunyans, sinó perquè no volien formar part d'una maquinària com aquesta. No els agradaven els recorreguts marcats. Volien rebutjar els lemes de protesta i utilitzar més la veu com a instrument, posar el volum al mateix nivell que altres instruments i fer més cas de la percussió de les paraules que del missatge. En lloc de fixar-se en les estructures habituals, jugaven amb el silenci i els canvis de velocitat formant un collage. La fugida del cànon els situava en un mitjà suggeridor i això, en lloc de convertir-se en un problema, va ser una font de plaer per a l'equip de Bera.

En aquells anys, Erkizia i els seus amics esperaven que arribessin els discos que distribuïa Amanita. En un principi el que volien era el rock aldrebés, després van recórrer al jazz lliure i a l'electrònica abstracta. Com si d'un mugalari es tractés, Erkizia recorda l'entusiasme que sentien en passar la caixa per l'altre costat dels límits del disc d'Hazparne. Realitzava parades a Bilbao, Azkoitia, Donostia i Bera, per a repartir els discos que portava. Però moltes vegades, en la duana, els seus amics li esperaven i arribava a Bilbao gairebé amb les mans buides, venent la majoria dels seus discos. Tal era la fam que tenien els sons nous. També es recorda de quan va conèixer al grup Akauzazte en la Fira de Durango. En veure que portaven la música dins d'una llauna tancada, se li va despertar el desig: no sabia què anava a haver-hi aquí dins, però volia escoltar-ho. Aquell dia, després de caminar d'un costat a un altre sense saber com obrir la llauna sense espatllar el casset interior, va aconseguir sentir-ho i durant la nit no va poder dormir.

Es diu que el soroll és un instrument intuïtiu, que es regeix pel desig. Per molt ambigu i brut que sigui aquest desig. “Darrere del soroll hi ha una ànsia d'escapar del model i tornar la música al seu caràcter original, de reinicialitzar i d'aflorar el sentit d'un mateix”. L'irracional i el provocatiu són propis del soroll, arribant a vegades a extrems paròdics. No obstant això, per a Erkizia, la clau està a prioritzar el desig, a submergir-te en el desconegut i deixar-te guiar per la ment sense fer eleccions plenament conscients.

Un de nosaltres probablement no havia instal·lat cap cànon imitable a la nostra casa, però podia succeir. També podem entendre el soroll com un detritus de la lògica racional, i els sediments en aquesta contínua fugida també afecten els creadors de la zona. Erkizia ens ha confessat que, al seu judici, com ha succeït en altres territoris, la discòrdia basca “no ha sabut metabolizar el soroll” i a vegades “ha actuat de manera patrimonial i bastant miop” a l'hora d'acceptar i impulsar noves propostes. La confessió, per tant, ha vingut per altres vies. Exemple d'això és, per exemple, el treball Izkiriatu que he trobat del grup Lisabö. Mentre preparaven el disc coral, li van preguntar a Erkizia si estaria disposat a participar, la qual cosa els va donar el seu assentiment i van crear el tema de la deliberació. La cançó, a més de beure del so del grup Gutariko Bat, tenia una lletra breu i explicativa: “De tant en tant, en aquesta violació, mossegaré el desig, perquè almenys una part és neria, és neria! –almenys– una part”.