T'ha tocat escriure la història de la vaga en les residències de Bizkaia. En el llibre, la lluita feminista ve de la mà de la lluita obrera.

Sí, aquest és el tema central, no he tingut cap treball per a conciliar la vaga amb la lluita feminista. Si t'acostaves una mica quan estaven en vaga, això es veia. Tant els companys de l'Institut Manu Robles-Arangiz com els sindicalistes d'ELA tenien molt clar que, al seu judici, la vaga ha estat històrica, però no per una lluita obrera. Tenien molt clar el valor i les característiques d'aquesta vaga.

Què fa aquesta vaga la lluita feminista?

Hi ha elements que demostren que la lluita feminista ha estat una lluita feminista. Per a començar, el 95% de les persones que treballen en el sector són dones. I no és casualitat que, a més de ser feminitzat, sigui un sector precarizado. Hi ha un segon element molt important: no és qualsevol sector de treball. Aquestes dones es dediquen a la cura, són cuidadores o gericultores en les residències. Les primeres dones cobren pel treball que feien gratis, però no en un treball digne.

Davant aquesta situació, volen lluitar per millorar les condicions de treball, com fan altres tants sectors. Però les coses comencen a complicar-se quan s'adonen que estan en una situació en la qual estan les dones. Diuen que durant la vaga la patronal els ha deixat molt clar que no parlen als treballadors, sinó a les dones. En les Taules de Negociació se'ls manifestarà, una vegada i una altra, la seva sorpresa davant la demanda d'increment salarial: “Els vostres salaris sempre han estat complements. Abans no cobràveu, per la qual cosa ara esteu contents”, han sentit frases com aquestes.

He llegit que es tracta de la història d'un apoderament.

La resistència a la vaga és difícil, ha estat molt dura per a ells, però també els ha servit per a aconseguir algunes coses al seu favor. La pervivència ha donat lloc a un llarg procés d'apoderament, tant individual com col·lectiu. Entre les vaguistes hi havia dones molt capacitades, amb molta consciència i formació en la lluita obrera i feminista. Però també hi havia un munt de dones joves, nouvingudes al treball, o que, malgrat ser dones molt adultes, han exercit un paper secundari en tots els àmbits de la vida, aquest paper de súbdit, el del conformisme. Aquests últims també ho han portat al treball: la por. Por de sortir al carrer, a queixar-se, a perdre el treball. Durant el temps que ha durat la vaga el que s'ha aconseguit és que les dones que s'han posat dures remetin. I després empoderar-nos en el col·lectiu.

En els seus testimoniatges, les dones de la direcció han criticat en diverses ocasions l'ús patriarcal del poder. Ells han materialitzat el poder de manera diferent. Aquest apoderament feminista pot pensar-se.

Sense preguntar, és una cosa que han tret més d'una vegada. És curiós com han contat que en moltes ocasions han tingut relacions amb dones amb poder que han tingut amb un home, perquè en la pràctica adoptaven un model masculí, i sempre en el pitjor sentit. Creences com “Esteu cuidant, teniu pocs estudis… què voleu?” també es trobaven entre les dones de la direcció. En parlar amb les dones de la direcció amb fills i filles, els vaguistes se sorprenien, segons han contat en diverses anècdotes. Encara que eren dones, no entenien a les vaguistes.

Com ha estat el procés d'elaboració del llibre?

El començament va ser el més difícil, el més pesat. En el primer cop vaig intentar contextualitzar, i per a això havia d'entendre d'on venia aquesta vaga. Vaig haver de retrocedir unes dècades, estar amb gent que va treballar en el passat, ordenar tot el procés cronològic des dels anys 80 fins al 2016. Havia d'entendre el camí fins a la vaga, per a després explicar-l'hi al lector d'una manera ordenada. El motiu d'aquesta vaga era el cinquè conveni i la seva signatura la victòria. Però parlar de la cinquena vaga significa que hi ha hagut altres quatre abans, i per a situar-la he hagut d'entendre el procés que he tingut fins avui.

La segona part del llibre, la dels testimoniatges, ha estat dura, però m'ha emocionat molt. A vuit dones els vaig fer una llarga entrevista, els vaig deixar que expliquessin com van viure la vaga. Quan un es troba davant un bloc de vuit dones, els relats són forts.

Per quins criteris s'han triat aquestes vuit dones?

He tingut una relació molt estreta amb Soraya García, membre d'ELA, i va ser ella qui va triar els vuit, perquè coneix molt bé a molts vaguistes. No són triats per l'opinió, estan mirant els perfils. Hi ha dones que hem esmentat abans, gairebé totes elles representants sindicals. Com només hi ha dones afiliades, que han tingut una trajectòria molt més curta en el sindicalisme, en la lluita obrera i en el feminisme. També hi ha qui no usava la paraula feminista per a si mateix. S'ha jugat amb dones de diferents característiques perquè els relats també siguin diferents.

Com ha estat escoltar-los?

Hi ha hagut de tot. Alguns han estat bastant públics en la vaga i estan molt acostumats a parlar amb els mitjans de comunicació, a donar la cara al carrer… Les converses amb ells han estat, per dir-ho d'alguna manera, més professionals. Molt treballats pel discurs, saben el que dir i expressar-se. Uns altres potser no tenen aquest camí, però el que han de dir és escoltar-lo. "Es posaran a plorar? S'enfadaran? Cridaran contra la Diputació?", em preguntava. Però m'han parlat des de l'humor i amb un somriure, molt conscient del que estan dient i del que han viscut. Des de la calma m'han comptat passatges bonics, però també situacions dures, com una expulsió. Això m'ha sorprès: la duresa del contingut i la seva actitud.

Parlem d'una lluita guanyada. Quins diries que han estat les claus per a la victòria?

Un, l'origen de la vaga. Darrere d'aquest sindicat hi ha un sindicat de gran potència que, dècades enrere, va decidir apostar en el sector dels gericultors de Bizkaia. Es pren de debò la tasca dels sindicats i es dona una estructuració completa. D'aquí venen els convenis i les lluites puntuals, mentre els treballadors es formen i es preparen. La creació d'aquesta xarxa de representants sindicals, de dones en Bizkaia, no és casualitat. El que ha aconseguit el sindicat és que per a quan arribi la vaga es coneguin conjuntament a desenes de representants sindicals de tota Bizkaia.

D'altra banda, van aconseguir socialitzar el tema. Per a ells era important comunicar que no es tractava d'una simple lluita sobre les condicions de treball, fer entendre a la societat que es tractava de cures. Han fet un gran esforç per socialitzar el tema, dient a través dels mitjans de comunicació: “Vostès no tenen res a dir sobretot això? Aquí estan els vostres vells, demà sereu aquí vosaltres”. Com estem treballant aquest tema com si fos un problema d'alguns treballadors? Aquest és un problema de la societat.

A més, s'ha entès que els problemes de tots els centres de treball formen part d'un mateix conflicte. Segons han relatat, va haver-hi un temps en el qual les baralles es limitaven al seu lloc de treball, i es pensava que si se solucionaven els problemes de la pròpia residència tot anava bé. S'ha aconseguit canviar aquesta convicció i fer comprendre que el lloc de treball de cadascun/a té els mateixos problemes que l'altre/a. Més enllà del seu lloc de treball, els treballadors han passat a prendre consciència de tota la província. “En Bizkaia tenim els mateixos problemes en tot el sector perquè som dones i estem treballant en cures, i tots junts hem de fer front a això”, han passat a dir. Això té una força increïble.

La privatització ha contribuït a entendre que el problema va més enllà de la pròpia fàbrica.

Les institucions públiques estan reforçant la seva tendència a la privatització, a la delegació de serveis, a la desatenció de les condicions laborals dels treballadors. En el conflicte, la Diputació Foral de Bizkaia ha afirmat que el problema és entre patronals i treballadors, que no té "cap responsabilitat". Però la responsabilitat en aquest cas és de la Diputació Foral de Bizkaia. Els vaguistes han après que el seu conflicte laboral no és un fet concret de la residència on treballen. Saben que la seva situació és fruit d'un model de societat. Els treballs de cures han estat cancel·lats, en mans de les dones, i les seus, en mans d'empreses amb un únic objectiu de negoci.

Ha esmentat la socialització del tema. El llibre també pot contribuir a això.

Alguns poden pensar que tot el que es compta té interès, si ets biscaí, perquè parla d'un conflicte local. Però no té res a veure amb això, jo diria que el tema és totalment universal. Té elements perquè tots ens sentim interpel·lats, parla de nosaltres. Perquè no parla d'un sector que fabrica màquines, sinó d'un sector dedicat a la vigilància.

En la vaga convocada amb càrrec a aquest últim conveni, els vaguistes han obtingut el suport dels familiars dels residents.

En 2016 es va constituir per primera vegada en la història una associació de familiars de residents. Volen que els seus familiars estiguin bé, però al mateix temps protegeixen els treballadors de manera important. Si ens remuntem a unes dècades enrere, fa no tants anys, aquests treballadors eren insultats en els aturs, manifestacions i concentracions que es duien a terme. Els han anomenat criminals o cruels. Els treballadors els acusaven d'abandonar a persones vulnerables i els responien que els ancians no estan ben atesos sense la qualitat del seu treball. Això no s'ha interioritzat fins avui.

Diu que el caràcter feminista de la lluita ha influït en el sindicat. Com ha influït en el sindicat i en el sindicalisme?

Un membre d'ELA em deia que després d'aquesta vaga s'ha canviat la manera de cridar al sindicat i se li ha afegit la paraula feminista. Això significa molt. Pel que m'han dit, ELA tenia obert aquest camí. No en va, també treballa amb altres sectors feminitzats, ja que el 45% dels afiliats al sindicat són dones. El sindicat estava agafant aquest adjectiu, però jo crec que l'explosió s'ha produït en aquesta vaga.

Només puc fer preguntes sobre sindicalisme. Per exemple, si canviarà el model de sindicalisme. Estem acostumats a veure sectors masculinizados i els seus problemes, però amb la vaga de les residències hem vist 378 dies a dones al carrer, lluitant com a homes pels seus drets. I no són els únics, estem veient molts altres en els últims temps. No és casualitat que es tracti de sectors relacionats amb la vigilància.

Parlant d'altres sectors feminitzats, com diria que la vaga ha influït en ells?

Els meus interlocutors m'han contat que s'han acostat dones d'altres sectors, dient sovint “per què no ho hem fet vostès”. També han sentit la paraula enveja, veient el que han pogut fer. Després cal veure el que això pot aportar.

El que has rebut és una lluita inacabada, perquè l'acord és fins a 2020. Com veus el seu futur?

Com els convenis es renoven, diria que els vaguistes estan acostumats a entrar en la pròxima volta de la roda. Saben que vindrà un altre, encara que no sàpiguen el que passarà, si hi haurà un conflicte o si hi haurà un acord que haurà de lluitar molt. Reconeixen que dur a terme una vaga d'aquest tipus és molt dur i difícil, però si han de tornar a fer-ho, tenen molt clar que el faran. No he entrevistat a ningú que tirés enrere. Em van dir que ja era hora de descansar, però jo els veig amb ganes. No obstant això, és massa aviat per a saber exactament en quina situació es troben.