Durant tretze anys has treballat com a editor en Txalaparta. Ho vas deixar l'estiu passat. Com va l'aterratge?

Dura. D'una banda, m'ha suposat un canvi de ritme tremend, i m'ha costat equilibrar-me. Després és un tancament de fase, que podria ser un dol, i això també és dur.

Per què ho vas deixar?

No m'agrada mistificar el treball dels editors ni dels escriptors, però l'editor treballa amb un material bastant sensible i necessita cert grau de confiança. Mikel Buldain, actual director o gerent de la Txalaparta, va proposar diversos canvis, i jo no em veia aquí, aquests canvis afectaven les meves condicions i a la meva comoditat dins de la Txalaparta. Em vaig reconèixer i vaig veure que, en tal situació, no seria capaç de transmetre confiança i comoditat als escriptors. I vaig pensar que potser havia arribat el moment de tancar el cicle de la Txalaparta.

Puc preguntar-li quins canvis eren aquests?

No crec que valgui la pena.

D'acord. I què és aquest material sensible que dius, si és escriptor o és obra?

Les dues.

En quin sentit són sensibles?

Sense entrar en la mistificació, els escriptors fan una cosa molt personal. Hi ha una teoria que diu que no importa de què s'escriu, que sempre s'escriu sobre l'escriptor. Per exemple, si llegeix Stephen Kingen Misery, pot ser una novel·la gòtica de terror, o pot ser una addicció de l'escriptor a l'alcohol. Si la literatura és bona, es tracta d'una veritat que està molt vinculada a l'escriptor. L'editor és sovint la primera persona que llegeix aquest material i ha de treballar amb ell.

Tenint això en compte, quines característiques ha de tenir un editor?

Crec que ha de dominar les relacions humanes. Hi ha una paraula molt bonica en basca: gentilesa. Perquè jo crec que l'editor ha de tenir cortesia. Ha d'entendre que no tots els escriptors són iguals, que no totes les obres són iguals. Per exemple, per a mi, el millor llibre de Raymond Chandler serà segurament The long goodbye [No adeu; traduït per Xabier Olarra i publicat per Igela]. Doncs bé, al seu editor de sempre no li va agradar res, perquè li va semblar diferent dels altres llibres de Chandler, el sentiment. Chandler es va ofendre i va canviar d'editorial. Era una novel·la que havia escrit mentre la seva dona es moria... I el llibre es diu Ez adiorik… Tot el que era evident, em sembla increïble com l'editor no el va veure.

Quin és el treball d'un editor?

En la grandària del País Basc, no existeix un editor gairebé pur que existeix en altres àmbits, que es dedica exclusivament a llegir, dirigir… En el nostre cas, és un editor el psicòleg, les relacions públiques, la premsa, el comptable, el corrector… Ha de fer una mica de tot. De cara al text, sempre dic que és un editor, sobretot un lector molt cabró, que agafa un llibre i veu quin interès pot tenir, i després el que va llegint per parts i el que intenta preguntar: per què això és així? Podia haver-hi alguna diferència?

T'ha quedat alguna espina?

Sí. En quin sentit?

Alguna cosa que t'agradaria publicar i no treure tot…

Els llibres que no m'han fet? Seran més de 30. Algunes, a més, per raons molt simples: per falta de temps, per exemple.

En la txalaparta, quin ha estat la teva aportació o la línia que has volgut treballar especialment?

És difícil de respondre, perquè sempre cal entendre que he treballat dins d'una organització i dins d'un grup, però és cert que en part, en la Txalaparta, sí que va haver-hi canvi generacional. En aquest sentit, si he aportat alguna cosa, sempre juntament amb els meus companys de treball, altres editors i l'equip redactor, em sembla que la Txalaparta s'ha modernitzat, no sols en temes concrets, sinó també en el tractament de temes. Potser es veu molt clar amb el tema del feminisme. La txalaparta té una certa vocació popular, tracta de dotar a aquest poble d'eines per a entendre els processos i, en un altre temps, sobre les teories queer que llegia, i veia que Euskal Herria estava molt perduda en això, i em va semblar que calia fer alguna cosa. Comencem a publicar algunes coses, i estic content amb el que va fer la Txalaparta. Avui dia hi ha diverses col·leccions feministes, s'estan fent traduccions, i crec que l'edició basca també ha fet el mateix, que s'ha modernitzat. I és molt gratificant veure això i haver participat en això.

Empezaste a treballar en Txalaparta en un moment molt especial: després d'estar en la presó. Com recorda aquella època?

A la gent que surt de la presó sempre li dono la mateixa recomanació. Jo vaig estar molt poc temps, només dos anys, però em va succeir alguna cosa que després ha passat amb molta gent. Diu vostè uns mesos després de sortir de la presó: estic bé. Però no estàs bé. Després, al cap d'un any i escaig, vaig pensar: ara sí que estic bé, abans no. Abans de començar en la txalaparta, vaig estar en l'Herriko Taverna de Pamplona, en la barra i en la cuina, i això sí que va ser important, el contacte amb la gent… aquí vaig fer una mica ascendent.

Políticament, era un temps d'il·legalització, un temps molt dur que hem passat en relació amb el conflicte. L'última part ha estat terriblement terrible per a totes les parts, i les dues últimes dècades han estat realment dures. Penso que això també influeix en la cultura.

Ho van detenir en 2002. Quin va ser el vostre cas?

Van ser detingudes diverses persones, totes elles militants d'ETA. Després d'ells, ens van detenir a nosaltres, a mi i a la meva llavors núvia, Ainara Gorostiaga. Quan estàvem en comissaria ens van donar una pallissa tremenda. Jo no vaig acabar ni els cinc dies, el tercer dia em va treure el forense perquè estava fet una puta i d'allí em van manar a l'hospital. Vaig ser a l'hospital més d'una setmana, en total vaig estar incomunicat uns onze dies. Ens van detenir acusats de col·laborar amb una banda armada, però quan em van portar a declarar, ja no era una col·laboració, no era un pertinença, sinó un assassinat: Assassinat del regidor de Leitza José Javier Múgica Astibia. Fins llavors no havia sentit parlar d'això, ni en l'interrogatori, ni enlloc. Però a Ainara li van fer coses terribles i ella va declarar que ho vam fer nosaltres.

Per tant, vam estar en la presó per pertànyer a ETA i per assassinar a un regidor. Normalment, no pots passar més de dos anys sense judici, però als bascos els passa, o ens passava, després de dos anys, signant, i feies altres dos, en total pots portar quatre anys sense judici. Però a nosaltres, després d'aquests dos anys, ens van deixar al carrer. Va ser molt estrany. Quan ens van cridar a declarar, ens van dir que fa temps que sabien que no havíem estat nosaltres, que havia aparegut documentació en una casa de França i en ella es demostrava que no l'havíem matat nosaltres. Quan ho van deixar al carrer Ainara es va produir un gran rebombori, perquè la pregunta era molt evident: si no han assassinat a aquest regidor, què els han fet per a confessar-lo? Ibarretxe va fer aquesta pregunta, molts altres també, i la veritat és que es va produir un gran renou. Arribem al judici i, com es diu en castellà, ens van oferir fer el menjat pel cuit. Després de parlar amb l'advocat, acceptem.

Quines pistes deixa a la persona?

Per a mi hi ha dues pistes diferents: una cosa és la presó i una altra la comissaria. De la presó, amb tot el que pugui ser, i a més a nosaltres ens va tocar una època dura, al final del segon mandat d'Aznar, no tinc tan mal record. Vaig estar amb els meus companys i en algunes coses em va semblar que tenia alguna cosa a abordar personal i políticament.

La tortura és diferent, la tortura no la desitjo a ningú. Et posa en contacte amb els límits de la pròpia vida i és una experiència molt limitada. Vaig fer la meva teràpia després d'això, i diria que ho tinc bastant ben situat i no tinc problemes per a parlar d'això.

Es pot completar llavors?

Sí, i hauria de completar-se. L'objectiu de la teràpia que vaig fer era, explicant-lo de forma molt senzilla, tornar a establir les comunicacions neuronals, és a dir, més o menys, i explicar-lo d'una manera molt descurada, perquè, quan vostè es va recordar de la tortura, no es recordés de com es va sentir, sinó del que va succeir. I és veritat que moltes vegades, quan un es recorda d'alguna cosa, es recorda de com es va sentir llavors, i pot ocórrer que jo li doni una bufetada, que li senti humiliat, etc. Però el que ha ocorregut és que jo t'he donat una bufetada. Llavors intentàvem fer-ho. I jo diria que en acostar-me ara em recordo d'una manera diferent. És veritat que quan t'acordas no et recordes d'una bufetada, et recordes del sòl, un tipus trepitjant-te, un altre colpejant-te en els testicles… Una cosa molt dura. Però és diferent recordar-se d'això o dels sentiments.

Abans vaig deixar un cap solt. Ha dit que les dues últimes dècades han estat molt dures i això influeix en la cultura, com li ha afectat?

Jo diria que estem baixos, en tots els sentits, i també en la cultura i en la literatura. Potser és normal, hem passat una cosa molt dura, i després ens hem parat en un moment molt rar.

El preocupa?

No. Crec que Euskal Herria té una capacitat sorprenent de reinventar-se i sortir del forat, ha demostrat al llarg de la història, i no és sol el que ha fet en el franquisme, igual, el que ha fet després de les guerres carlistes… Sí que em preocupa la tendència que tenim de negar-lo. Sempre estem en la nit electoral, sempre guanyant. Crec que hem de ser honestos en el diagnòstic i crec que avui dia tenim molta por al diagnòstic.

Tenim por d'acceptar que estem en aquest moment tan baix?

Sí. Sempre segons la meva lectura, una altra gent no ho veurà així, no volgués ofendre a ningú. Però jo crec que parlem de coses com si estiguéssim molt malament. És a dir, es reconeix que hem estat malament, o que hem viscut situacions especials, però això no ho hem reconegut mai. Girem entorn de la veritat, però no volem entrar en el centre.

Vols dir alguna cosa més?

[Pausa] És obrir una mica la caixa dels trons, però quan em vas preguntar abans si tenia espines, no sabia si parlaves de llibres o d'una cosa més general. Però quan em va preguntar, se'm va ocórrer immediatament això. Treballar en la txalaparta ha estat especial, perquè ha estat una editorial de l'esquerra abertzale, o almenys la que afecta aquest entorn social, que és més gran del que creï una gent, i a més una editorial navarresa, situada a la frontera amb la Ribera navarresa, que edita en basca i castellà. Això et col·loca molt al marge, també en la cultura basca. Una gent veu la Txalaparta com una editorial espanyola, perquè la publica també en castellà. El mateix ocorre amb mil uns altres. I això és molt decebedor. En ser editor en basc, s'ha volgut deixar lloc als teus llibres i que la gent no et vegi, i no cal creure que ho facin de mala fe.

Per posar un exemple fora de la txalaparta, em va semblar significatiu i incomprensible que l'any passat Ariane Kamio no guanyés el premi Rikardo Arregi. Va fer un lloc web sobre Rikardo Arregi, un treball increïble.

I just amb motiu del seu aniversari, no és així?

No dic que els que van lliurar el premi el van fer a propòsit perquè Ariane Kamio no guanyés. No és això en absolut, però no veuen el treball de Kamio, perquè està publicat en Gara, i llavors és per a ells com estar publicat en El País o en El Diari de Múrcia. I això, desgraciadament, no ha canviat. El problema estructural segueix aquí: una gent continua donant l'esquena a una part de la cultura basca, com si fos extraterrestre, i això és molt preocupant com a poble i com a cultura.