A l'hivern també existeix la Universitat Basca d'Estiu. Els dies 23 i 24 de novembre, per exemple, vaig anar a un curs a Eibar: “Maneres de posar en escena l'activitat: una aproximació des de la crítica literària feminista”. Va ser organitzada per Iratxe Retolaza i Amaia Serrano, membre del Departament de Literatura de la UEU, i es va preparar per a seguir amb la corda d'un altre curs. De fet, al juliol de 2017 ens reunim en el mateix lloc amb la intenció de parlar de literatura basca i de crítica literària feminista i en les fulles de valoració molts participants van comentar que els agradaria aprofundir més en el tema. Mentrestant, jo mateix.
Intencions i Intencions
Tenia tantes ganes d'assistir a aquest curs, que coincidia amb les meves inquietuds dels últims anys, ja que em vaig apuntar tan aviat com vaig obrir el termini d'inscripció –recordo el 3 de setembre–. I no sols això: Em vaig convèncer a la gent d'ARGIA que escriuria la crònica i ells la publicarien. I em vaig disposar a reunir-ho tot i ordenar-ho tot acuradament i expressar-ho. I el primer dia, el divendres a la tarda, tot anava bastant normal, sense sorpreses: un curs habitual, molt interessant i sense problemes per a canviar de paper. Però al segon dia va succeir alguna cosa. Alguna cosa s'havia trencat, s'havia obert o aparegut. No sé dir amb exactitud quina i no sé dir exactament com, però a les dues del migdia, quan va acabar el curs, no estàvem com el dia anterior quan ens vam posar en marxa. Al diable, doncs, amb els meus projectes de cronista perspicaç. No tenia més remei que ser un bon cronista.
El que puc dir objectivament sobre el curs
I què pot fer un bon cronista? Perquè, en primer lloc, expliqui's amb tot detall en què consistien els programes de dos dies. Per a començar, el primer dia, Ibon Egaña va oferir una xerrada sobre l'autoria i els cossos dels autors. Un repàs històric, alguns apunts teòrics: el lloc que ha tingut l'autoria en la història i com han canviat les visions i debats sobre això, ja que el cadàver continua calent 50 anys després que Roland Barthes li donés per mort.
A continuació, conduït per Retolaza, el taller de textos en basc que expliquen l'autoria: Bizenta Mogel, Itxaro Borda, Ur Apalategi… Una oportunitat per a veure en carn i os les tendències esmentades per Egaña.
L'endemà, en primer lloc, Serrano va analitzar un cas pràctic i paradigmàtic: Golgota de Xabier Montoia (Elkar, 2008). La novel·la, una jove germana de Meravelles, fa referència a la trista i esquinçadora història de Josefina Lamberto, una lectura molt apropiada per a parlar de memòria, testimoniatges i autoria. Cal tenir en compte, a més, que Montoia, durant molt de temps, no ha promocionat els seus llibres en públic: aquesta és una altra manera de posar en escena la seva activitat.
Després de Serrano, el torn d'Eider Rodriguez: encara no ho he dit bé, però en el taller de text i en les xerrades escoltem clarament que la construcció de gènere influeix en la manera de presentar-se a la plaça com a autora. I això és el que ha analitzat Rodríguez. A la primavera i estiu d'enguany ha realitzat entrevistes en profunditat a quatre escriptores: Arantxa URRETABIZKAIA, Laura Mintegi, Karmele Jaio i Uxue Alberdi. Els pregunta què ha suposat per a ells ser dones en el camp de joc de la literatura. Els criteris per a l'elecció d'aquests quatre autors són d'èpoques diferents, van començar a publicar-se en èpoques diferents, procedeixen de territoris diferents i tots tenen fills. En aquesta primera aproximació, Rodríguez ha pres la maternitat com a punt de partida.
En els testimoniatges recollits per Rodríguez hi havia diferències, matisos, però hi havia similituds; també hi ha vivències compartides pels quatre escriptors, cadascun a la seva manera. Aquests patrons han estat identificats per Rodríguez i classificats en grups, i ens els va presentar: entre altres coses, els escriptors s'han sentit solos; han tingut una baixa percepció de la seva posició perquè el món els ha retornat aquesta mateixa posició; han accedit sovint al camp de joc de la literatura de la mà dels homes; han intentat, en l'aspecte, mostrar-se el més neutres possible a la plaça, amb la por al fet que la credibilitat i legitimitat del seu treball es veiés perjudicada per les feminitats “evidents”. La recerca es podrà llegir en paper en la pròxima primavera, dins de la col·lecció Lisipe de l'editorial Susa.
Per a acabar, els contertulians Garazi Arrula Ruiz (escriptora i traductora), Uxue Alberdi Estibaritz (escriptora i bertsolari), Inazio Mujika Iraola (escriptora i editora) i Hedoi Etxarte (escriptora i llibretera) es van reunir entorn de la taula rodona sobre experiències de l'autoria. Tots van respondre a les preguntes d'Ibon Egaña i, entre parèntesis, els he posat un doble ofici, precisament perquè aquesta era una de les condicions perquè els portessin a la taula: no sols en la redacció, sinó en un altre àmbit.
Les dones i els homes escriptors han viscut de forma molt diferent l'activitat i la plaça, i això es deu a un sistema i a una organització social i a unes relacions de poder, i no al buit, fruit de la idiosincràsia de l'autor individual
Egaña els va preguntar, entre altres coses, quan i com es van convertir en escriptors? Alguna vegada heu deixat de ser escriptors? Vau aparèixer com a escriptors de gènere quan us vau convertir en autors? Qui i com van marcar el gènere i quin pes ha tingut en la vostra activitat? Us ha donat algun avantatge ser homes autors? Creieu que la vostra veu té més legitimitat (ha tingut) que la de les dones? Té cos l'autor, creador, creador, que sou vosaltres? Quina classe de cos? Heu tingut consciència del vostre cos?
Els comensals, entre altres, van parlar de la territorialitat i de l'opció lingüística com a causa de sentir-se “petits” enfront dels altres. Alberdi, per part seva, va explicar que sí, que va aparèixer com a escriptora de gènere en la plaça de la literatura –i també en el bertsolarismo–: “Jo era una jove de 22 anys. En aquesta mateixa època vaig sortir a la plaça del bertsolarismo i al món de les lletres”. En paraules d'Alberdi, el seu gènere va estar marcat per desenes de periodistes, fotògrafs, altres escriptors i un home més adult del sistema literari a qui se li va perseguir els 19 anys d'edat. Després d'això, Miguel Strogoff va contestar a la pregunta que li tocava a Pugachov i va resumir així: “Què diré jo després d'això?”. Segurament, el primer pas és escoltar.
La conferència de clausura la va oferir Harkaitz Cano, qui va desgranar la seva trajectòria com a autor i va comentar els dubtes i inquietuds que li sorgeixen en l'actualitat de cara al passat.
A la vista de la bretxa; el camí a seguir
I ara, la fàbrica més difícil. Què es va trencar en el curs, o es va obrir o va aparèixer? Què ens va produir, per què no estàvem igual abans i després de començar? Perquè potser perquè va quedar clar, tant en els testimoniatges recollits per Rodríguez com en la mateixa taula rodona i en les intervencions finals, que les dones i els homes escriptors han viscut de forma molt diferent l'activitat i la plaça, i que això és conseqüència d'un sistema i d'una organització social i unes relacions de poder, i no en el buit, fruit de la idiosincràsia de l'autor individual. En altres paraules, el patriarcat afecta a l'activitat tant com la lògica capitalista. Sembla el mateix de sempre, ho sé, repetit moltes vegades, i no obstant això, va portar alguna cosa.
L'organització del curs va optar per la participació mixta, és a dir, tots els gèneres van tenir l'oportunitat d'assistir a les sessions i van prendre la paraula tant dones com homes. No obstant això, a fi de determinar què li interessa, cal dir que les dones participants eren molt més nombroses que els homes. Malgrat la necessitat d'espais no mixtos, els espais mixtos tenen alguna cosa a veure amb la ruptura de la roca, amb l'obertura de la bretxa, amb l'aparició de l'abisme. El curs va trencar alguna cosa per a tots, va obrir, va aparèixer, però en estar en diferents posicions ho va fer diferent, i vam veure la diferència. Les dones autores que allí estàvem, les autores que som de diferents formes, ja havíem sentit pronunciar en veu alta, confirmades, la qual cosa abans només havíem esmentat, i amb freqüència, en els nostres propis amics. Els homes es van sentir incòmodes com de costum, tal com les dones ens hem sentit incòmodes en la plaça pública. Però, en aquest àmbit, sembla que encara tenen pendent una lectura crítica sobre els privilegis que suposa la masculinitat.
La incomoditat pot ser el punt de partida per a donar cos a una sèrie de principis teòricament coneguts o que considerem que es donen, i ara està per veure si aquesta incomoditat serà fructífera, generarà més consciència i debat i canvi. Jo mateix, en el meu humil judici, estic content que es va trencar alguna cosa, o que es va obrir, o que aparegués. Ja era hora i ho necessitàvem.
Joan Tartas (Sohüta, 1610 - data de mort desconeguda) no és un dels escriptors més famosos de la història de les nostres lletres i, no obstant això, descobrim coses bones en aquesta “peça mendre” el títol de la qual, admetem-ho des del principi, no és probablement el... [+]
Compte amb aquesta mirada del Sud. En primer lloc desmitificar la cega admiració de la terra verda, de les cases blanques i de les teules vermelles, l'amor incondicional, el fetitxisme associat a la parla i al suposat estil de vida. Deixa, com ha escoltat amb freqüència Ruper... [+]