Deu anys més tard, el 28 de desembre, en l'avantsala del festival Hatortxu, parlareu de ‘Agur Vendetta’. Què sents?

La il·lusió i alhora la melancolia, la pena… no ho diria, perquè en aquesta última gira estem sentint profundament l'afecte i la calor de la gent i perquè la nostra relació és, com sempre, molt bona. Tinc aquests dos sentiments.

Per què t'acomiado, llavors?

Des del meu punt de vista, diria que tenim ganes de fer altres coses. L'any passat vaig ser a Londres a fer un màster i això m'ha fet canviar la manera de veure les coses. Han passat deu anys des que creguem Vendetta. Jo he canviat molt i sento la necessitat de canviar. Un gran projecte com Vendetta t'absorbeix tot. No es poden portar simultàniament dos projectes d'aquesta mesura. Per a poder fer una cosa nova, crec que era imprescindible acabar amb Vendetta.

El millor és acabar quan estàs a dalt?

Així és. I jo crec que això és bonic. Vendetta està molt ben situada. Hem donat un munt de concerts a Euskal Herria i també fora, però sortir artísticament d'aquesta zona de confort és important per a l'artista. Començar des de zero i plantejar què vols fer, què et compleix, és molt necessari. Pot ser esgotador, però ho considero imprescindible.

Com et veus dins de dos anys?

Segur que en el tauler. Ara, fins que acabi Vendetta i es formi alguna cosa més, em passaré uns mesos fora de l'escenari i ja gairebé estic sentint la necessitat de fer-ho. No em veig només. Crec que encara no tinc molt clar qui soc, perquè estic canviant molt. Potser pot passar tota la meva vida així... M'imagino en un altre grup, altres sons, una altra instrumentació… però de moment, almenys, no sols jo.

I què tal el màster que estàs cursant a Londres?

És terrible. Estic sorprès. M'adono que vaig fer moltes coses per inèrcia en escriure cançons, estructurar-les o informar-les. No estic modificant, en cap cas, què fer, però si com transmetre'l. El màster ha estat una autèntica revolució dins de mi.

Et quedes a Londres?

Quan acabi el màster penso tornar al País Basc. M'agradaria continuar viatjant molt, però sento que el meu lloc és aquí. Visc a gust en Arbizu i m'agrada molt crear música des d'aquest punt de vista.

Acabeu de presentar el projecte infantil ‘Balioak’. Què és exactament?

DeepSoda és el primer projecte de la cooperativa de producció que hem posat en marxa recentment. El tècnic de so Paxkal Etxepare, el manager musical Joseba Razquin i els tres estem treballant, i com Joseba i jo som professors, volíem crear un projecte que vincula la música amb l'ensenyament. Sempre he tingut una gran al·lèrgia als valors humans perquè he sentit que tenien un toc religiós i vaig pensar: per què no reivindicar-los i treballar-los des de la perspectiva infantil? És una aportació d'esperança i ganes de transformar les coses.

Quins valors són aquests?

Són els que han sortit després de parlar molt de temps amb els nens: continuïtat, amor, responsabilitat, humilitat, valor, personalitat, igualtat i solidaritat.Hem
fet un munt de debats i ha estat un procés molt interessant de creació. He volgut contrastar les paraules amb el col·lectiu feminista Eraikiz, amb SOS Racisme i amb l'associació Chrysallis. Revisen les lletres, fan valuoses aportacions. Em puc considerar feminista, per exemple, però no m'adono de moltes coses, perquè tinc molt que desconstruir. Per això he preferit tenir petites discussions.

Després de presentar el disc a Durango què?

Estem creant material educatiu. No volem que sigui un disc senzill i pot ser que el vegem sobre l'escenari, però de moment no hem parlat d'això. Pot ser que en el futur, però de moment no és l'objectiu. Els protagonistes són els nens i tenen altres prioritats.

És evident que et portes bé amb els nens.

Soc mestre i gaudeixo molt en l'ensenyament. Les meves passions són els nens i els gossos, no els fico en el mateix sac, però gaudeixo molt amb els dos.

En l'escenari també gaudeixes.

És una experiència de Crist. La música és per a mi la droga més potent i no tinc intenció de desintoxicarme.

És impressionant el nombre de seguidors que té, especialment entre adolescents. Més de 14.000 en el compte d'Instagram i 19.000 en la de Vendet, per exemple. Com portes el fenomen Fan?

Bé. Viu en Arbizu, el nostre País Basc és un petit poble de petita nació i en aquest context, el fenomen fan no és en absolut com en altres llocs. Nosaltres som personatges públics, però a nivell local i per això és molt més portàtil, sens dubte.

En el programa de televisió Euskalonski, tu fas les entrevistes. El periodisme és el teu nou aspecte?

No em considero periodista en absolut. M'he ficat en la tele i estic vivint una bonica experiència. Sempre m'ha agradat molt viatjar, conèixer a la gent… i el món de la música m'ha ofert això. Ara, el programa, d'una altra manera, em dona l'oportunitat de gaudir de la música, els viatges i el basc alhora. És gent interessant i tenen històries increïbles, així que m'ho està fent molt fàcil. A més, hi ha un gran equip darrere. A més de tota la gent que fa una gran feina en l'oficina, per exemple, el director del programa, Lander Garro, no el coneixia fins ara. Ha estat una gran sorpresa conèixer a una persona que pot liderar tan bé un projecte d'aquesta envergadura i aprendre tant amb ella.

A més de ser molt diplomàtic, com és Pello?

La meva fortalesa i, al mateix temps, la meva major feblesa, és el mateix: música i treball. Al final la música és el meu treball i a mi m'obsessiona el treball. Això m'absorbeix gran part de la meva vida social, em lleva temps i somni per a estar amb la meva família. Crec que en els dos o tres últims anys li he portat a l'extrem i tinc la sensació que se m'ha escapat de les mans. La veritat és que sempre penso que dins de dos o tres mesos estaré més tranquil, però segueixo igual en molts projectes. No sé dir que no. La música és la meva vida, la meva passió. Estic vivint experiències que mai oblidaré, però al mateix temps em condemnen a un estat d'estrès infinit. Viu en l'estudi de producció, en Arbizu, i quan no viatjo, soc allí des del matí fins a la nit, sobretot immers en la creació.

Et mulles política i ideològicament en les teves cançons. Hi ha cada vegada més obstacles a la llibertat d'expressió?

Estem veient en els últims temps que és més difícil gestionar tot això. És cert que a Euskal Herria sempre hem sofert la pressió i la censura: S. a. Fermin Muguruza, Berri Txarrak… Jo mai he ocultat les meves idees i he participat en totes les qüestions que veia pertinents, com la creació de la cançó dels pares dels d'Altsasu, i no he pensat a canviar d'actitud. L'artista hauria de fer el que li surt per dins i participar en això ha estat fonamental per a mi. La veritat és que no sento por. Sentir-se incòmode és una funció de l'art. L'art és un art transformador i l'art sempre reflecteix d'una manera o una altra el context creat.

Què tres cançons destacaries i per què?

Algunes cançons adquireixen significats especials. Per exemple, la gent que vola en Reggae ho ha convertit en un himne de la nostra salutació. La repetició diu “adeu” i està sent molt especial en els concerts. La cançó té un altre significat i és molt bonica i enriquidora. La cançó, en si mateixa, es va crear unida a una sensació. Després d'uns mesos d'absència vaig tornar al poble i passejant vaig veure a una àguila en un pal de fusta. Poc després, San Donato va volar cap a Beriain i aquesta imatge em va semblar terrible. Era la imatge de la llibertat. Vaig escriure aquest mateix dia.

La cançó que vaig fer amb 19 anys, Begitara begira, amb el temps ha pres una grandària diferent. Quan vaig escriure descrivia una sensació que hem viscut en Arbizu i en tota Navarra: el sentiment de menyspreu que hem tingut els bascos. Sobretot en l'època en la qual UPN estava en el poder. La influència que ha tingut a Euskal Herria ha estat enorme.

I una altra cançó, a destacar, és la llarga nit d'estiu. És una cançó d'amor, té un contingut polític i social suficient, però quan va sortir va ser molt polèmica. Des del punt de vista d'alguns era molt “popero”. És cert que mostrava una petita part de la sensibilitat, alguna cosa que fins llavors no havíem ensenyat amb Vendetta, i per això rebem moltes fuetades. Aquell moment va ser per a mi traumàtic. Malgrat l'èxit de la cançó, no entenia el que s'havia creat. Vaig pensar que potser estava fent alguna cosa malament. Vaig tenir un bon paranón i em vaig donar moltes voltes al cap. Per què no cantar amor? Amb el pas dels anys he vist que ha estat una de les cançons més conegudes de Vendetta i he après a ser jo mateix.

Cal acceptar el canvi al creador, no?

El canvi és imprescindible i més en el món de l'art. Moltes vegades ens han dit que estem canviant amb una connotació negativa i jo he dit que el canvi sempre és bo. Estic molt orgullós de tots els canvis que ha sofert Vendetta i, a més, sempre ha posat l'accent en l'acolliment que ha tingut el públic.

Cada vegada has escrit més cançons en Vendetta, i cada vegada heu cantat més en basca.

M'han omplert molt les cançons escrites en basca. En el cas de Vendetta, veig clar que el basc ens ha obert algunes portes. A més d'estar més relacionat amb la nostra naturalesa, crec que el basc pot ser una eina per a entendre la vida i la música d'una manera diferent i per això vull anar. M'imagino el meu pròxim projecte en basc.

Pot ser un límit a l'hora de sortir?

No ho sé, no estic segur. Berri Txarrak ha trencat tots els límits, però el camí no ha estat fàcil. Els ha donat moltes coses, però també pot ser dur.