argia.eus
INPRIMATU
Una dècada llarga
Mikel Zurbano 2018ko azaroaren 06a

Als Estats Units, la crisi financera va començar a esclatar fa deu anys i es va estendre ràpidament a Europa i també a la major part del món. Els grans retrocessos continuen en vigor, la qual cosa ha provocat nombroses conseqüències econòmiques i socials, així com espectaculars transformacions en la política. La gestió de la crisi duta a terme pels governs occidentals va prevaler des del principi la supervivència dels bancs i del sistema financer. En contrapartida, han sofert fortes retallades de la despesa social, sobretot en el sud d'Europa, arrossegant els efectes més greus de la globalització prèviament. Per tant, la pobresa i les desigualtats s'han accelerat a tot arreu. Igual que en els períodes de desacceleració anteriors, els grups més vulnerables han estat els principals perdedors de les polítiques d'austeritat.

Crisi II. Ha sacsejat l'equilibri polític global construït després de la Guerra Mundial, ja que sense tenir en compte la seva influència és incomprensible l'elecció del president Trump, el vot pel Brexit o l'auge de l'extrema dreta europea i americana. A pesar que la gravetat inicial de la crisi s'ha suavitzat, l'explosió financera ha canviat la naturalesa del sistema capitalista. La crisi d'aquests anys ha creat un nou model de relacions econòmiques i industrials centrat en la pèrdua de drets de la ciutadania. D'altra banda, les grans empreses, els bancs, els fons d'inversió i els grans grups tecnològics han anat guanyant poder fins a posar en qüestió el propi poder de l'Estat. Així ho demostra, per exemple, la limitació de la política fiscal, ja que l'expansió dels paradisos fiscals constitueix una greu amenaça per a l'estat del benestar.

Crisi II. Ha sacsejat l'equilibri polític global construït després de la Guerra Mundial, ja que sense tenir en compte la seva influència és incomprensible l'elecció del president Trump, el vot pel Brexit o l'auge de l'extrema dreta europea i americana

No obstant això, l'actual debat polític dels països occidentals ha deixat de costat la importància de la normativa financera i ha donat prioritat a la lluita pel control de la despesa pública. Els governs i els polítics conservadors han aconseguit revisar amb èxit l'origen de la crisi i han posat el focus en la falta de control de la política fiscal, ocultant la seva pròpia causa –la falta de control en el sector financer–. Així, el fracàs del mercat lliure que s'amaga després de la crisi s'ha disfressat i el debat sobre els costos de l'estat del benestar se centra en el centre.

A la Unió Europea (UE) la política monetària expansiva s'ha intercalat amb dures polítiques d'austeritat, s'ha afavorit el creixement econòmic -encara que feblement-, però a canvi hi ha molts països de l'eurozona que estan sofrint una fragmentació del mercat laboral i una deterioració significativa en la qualitat de l'ocupació, sobretot joves i dones. A més, la reestructuració del sistema financer ha seguit un camí molt curt a la UE. A diferència dels Estats Units, a la UE no s'ha recuperat gran part de l'ajuda a la banca, les estimacions de la qual parlen de més de 200.000 milions d'euros. A més, l'objectiu de la UE de 2012 que l'Estat deixi de ser l'últim patrocinador dels bancs no ha avançat. En l'últim cim del mes de juny no es va fer cap pas cap a la construcció del Fons de Garantia de Dipòsits a nivell europeu.

En el desè aniversari de la catàstrofe, l'estabilitat es troba lluny. El pes del sector financer en l'economia mundial és cada vegada major. Entre els deu primers llocs de la llista de les grans empreses que elabora anualment la revista Forbes, hi ha set bancs. L'avanç de la normativa sectorial és insignificant i, per tant, el nivell de risc en l'àmbit financer és similar al de fa deu anys. D'altra banda, el deute mundial actual supera amb escreix a la de 2007 i és quatre vegades superior a la del producte interior brut. Si amb l'augment del tipus d'interès s'avança en el proteccionisme del comerç, pot succeir que es repeteixi l'esclat de fa deu anys.