En la premsa, la metonímia ha estat utilitzada per molts com a lepra per a destacar l'extensió d'una malaltia política: Fermin Muguruza, per exemple, porta l'estigma de ser favorable a ETA, i a qui li entrevista se li contagiarà la seva afició pel terrorisme, fins al punt d'haver de demanar perdó. La metonímia, com a qüestió retòrica, funciona millor en el camp de la imaginació: Si entrevistem a Rafael Vera o Pío Moa, que a diferència de Muguruza han participat en grups terroristes reals, no és tan fàcil d'activar.

La metonímia que més èxit ha tingut en la política espanyola ha estat la que confon a Podem amb Veneçuela: Nicolás Maduro, pel qual una determinada premsa espanyola ha demanat comptes a un dirigent de Podem. Per això no vull pensar què hauria succeït si un periodista de l'oposició hagués entrat en una ambaixada de Veneçuela per a recollir uns papers que li facin falta per a casar-se, i allí la policia, entre ells els dos guardaespatlles de Maduro, i, davant l'ambaixador, hagués estat moralment torturat i assassinat. Què si el món hagués sabut que durant set minuts la periodista havia cridat mentre la mutilaven? Què haurien dit en les tertúlies. Sol·licitant la seva dimissió.

Però, com s'ha dit, la metonímia funciona millor en els regnes ficticis. En aquesta ocasió, la narració ha tingut lloc en una ambaixada no veneçolana, ja que ningú ha fet metonímies òbvies.