Gari canta a l'espectacle. Rafael a l'escàndol. I així caminem. Escàndol per escàndol a Espanya. Els bascos contemplem l'espectacle.
Com a bons espectadors, cadascun dels capítols de la sèrie els hi empassem a tots. Corrupció en la primera temporada; fraus a la hisenda en la segona; falsos títols de màsters, etc.; reunions i gravacions en les clavegueres, insults als membres del ministeri… La trama es pot allargar quant es vulgui, perquè qui dorm disposat a veure la llum, dona per a això, per al que vulgui. El pp i el PSOE han intercalat en el Govern des que es va iniciar el que a Espanya va reformar el franquisme i es va consagrar la democràcia. Durant aquest temps i fins al dia d'avui, han estat els membres més importants d'aquests partits els que, al costat dels poders econòmics, han teixit l'entramat de poders de l'Estat, en el qual han estat el pa diari, els privilegis, el suborn, el clientelisme i, sobretot, un pacte no escrit per a amagar-lo tot. Participaven tots els estaments, inclosos els mitjans de comunicació. Els interessos passen ara de la brotxa més grossa a la prova del cotó blanc.
Vaig preguntar a tot el grup de classe si coneixien el conseller d'Hisenda. Ni rastre. No obstant això, els noms de tots els ministres que han estat protagonistes en els últims temps a Madrid se'ls coneixien. No és d'estranyar, ja que en "Teleberri" també van tenir connexió directa el dia que va dimitir el ministre de Sanitat Montón
En principi, sembla que aquesta dinàmica d'escàndols pot ser dolorosa per a aquests partits. Però, quant a l'objectiu sacrosant que uneix al pp i al PSOE de perpetuar la unitat d'Espanya, la dinàmica dels escàndols que s'han generat no és perjudicial. És més, viure d'una punta a una altra de l'Estat mirant a la metròpoli madrilenya és, precisament, el desideratum que va deixar el franquisme als qui van recollir el testimoni. Focus d'atenció on, l'esquema mental. Què, quina importància té la projecció mediàtica. D'aquí les referencials polítiques. La relació entre els minuts de televisió i el nombre de vots és directament proporcional en aquests temps de confluència entre espectacle i política. Per tant, no hi ha dubte que parlin, encara que ho diguin malament.
Afortunadament a Euskal Herria tenim mitjans de comunicació que, al marge d'aquesta espiral, situen en el centre de l'agenda la política basca i els temes bascos. No és casualitat que aquests mitjans de comunicació s'expressin en basc. No obstant això, no pot dir-se que la nostra societat viva fos d'ella. Ahir en l'entrevista informal del passadís vaig preguntar als alumnes (grup de quart de publicitat en castellà) si sabien el que passa amb els pressupostos de la CAB. No va haver-hi resposta. Després, en classe, amb un altre pretext, vaig preguntar a tot el grup si sabien qui és el conseller d'Hisenda. Ni rastre. No obstant això, els noms de tots els ministres que han estat protagonistes en els últims temps a Madrid se'ls coneixien. No és d'estranyar, perquè en Teleberri també va haver-hi connexió directa el dia que va dimitir el ministre de Sanitat Montón: “Escàndol, és un escàndol: això és un espectacle, un salal”.
Enfront de la banalització de la política, sorgeixen els ciutadans purament espectadors, temes que poc tenen a veure amb la política de farratges quotidians i que tenen més a veure amb les trajectòries personals esgarriades de les persones. En aquesta especulació, els temes que realment influeixen en la vida de la gent, com els pressupostos, semblen avorrits. Si volem reforçar l'espai polític i comunicatiu basc, només tenim dues opcions (deixant a part els grisos intermedis): 1) o traslladem el nucli de la política a altres espais, des d'informatius i titulars, passant per programes d'actualitat i articles d'opinió, fins a entrevistes al carrer; o 2) ens convertim en actors en un nou espectacle. Si no, per part nostra, uns altres continuaran actuant.