Com tots els anys hem tingut la Diada i com en els últims deu anys, un milió de persones s'han reunit en la Diagonal de Barcelona amb el lema “Fem la república catalana”. No hi ha hagut temps per a l'avorriment i la calma, en els últims dotze mesos, però, quan es pregunta per aquest remolí dels esdeveniments, la qual cosa més destaca és la falta de rumb i d'estratègia. D'aquesta opinió és Maika Va pintar, mestressa de casa de 50 anys del barri de Raval de Barcelona. Aquesta dona, que sempre va ser votant del PSC, es va anar acostant a ERC a mesura que avançava el procés. El dia del referèndum li va correspondre la responsabilitat secreta de recollir les paperetes, i el CDR, en virtut de la convocatòria d'ocupació de les escoles per a garantir els col·legis, va participar en l'ocupació de l'escola Collaso i Gil de Raval.

Passat el referèndum, es va adonar de seguida que “els membres del govern estaven fent moltes paraules, però poques accions, i l'única cosa que buscaven era salvar-se a si mateixos”. Davant aquesta situació, va començar a acudir a les assemblees del CDR del seu barri. No ha fallat a cap d'ells, a pesar que la falta de rumb en els últims mesos ha fet que la participació s'hagi anat reduint contínuament. L'1 d'octubre diversos agents van cridar a la reocupació de les escoles per a celebrar l'any passat, però Va pintar insisteix que “ocupem les escoles i vam fer i guanyem un referèndum. En comptes d'escoles, potser hauríem d'ocupar la Generalitat per a fer realitat la República”. Així mateix, ha denunciat que “ANC i Òmnium estan desbaratant totes les iniciatives arriscades, perquè no volen perdre l'hegemonia sobre el moviment i es limiten a convocar manifestacions gegants”. Davant aquesta estratègia pregunta: “Em diràs per a què serveix ser capaç de mobilitzar a un milió de persones si et limites a una ona a la Diagonal”. Després de perdre tota confiança en les autoritats, ha subratllat que "el poble mana i el govern ha d'obeir al poble".

El mateix que Iñaki García, basc de Barcelona des de fa temps, creu que és el mateix. García és responsable de la històrica trobada llibertària denominat El local de Barcelona i l'1 d'octubre va votar en blanc. Preguntat pels ensenyaments d'aquells dies, ha subratllat que no es pot creure en la classe política i que la gent “respectable” sempre intentarà dirigir el procés pel camí “bo”, però els dies 1 i 3 d'octubre la gent va aprendre que si tingués capacitat de decisió era possible enfrontar-se a l'Estat i exercir la voluntat popular. I que tindrem una altra oportunitat similar. Quan? García està convençut que el poble tornarà a aixecar-se quan arribin les penes dels presos polítics. Sent gran desil·lusió en la gent i ha d'anar superant les contradiccions constantment, però li sembla que tot està obert i que pot tornar a produir-se un desbordament com el d'octubre. I per a això, la vaga general serà una eina fonamental.

Hem preguntat a Ermengol Gassiot, secretari general del sindicat CGT, sobre aquesta eina dels treballadors. CGT va ser un dels sindicats més combatius convocats a la gran vaga general del 3 d'octubre (al costat de IAC, I-CSC, COS i CNT). “A pesar que les organitzacions procesistas, CCOO, UGT, la Generalitat i algunes organitzacions patronals es van obstinar a donar-li el caràcter d'aturada popular, la vaga va tenir un èxit tremend: el 85% dels assalariats es va declarar en vaga segons l'INE, és a dir, 1,2 milions de treballadors, en els números de la CEOE”. Fa temps que molts parlen de la necessitat d'una nova vaga general. En aquest sentit, Gassiot assenyala que és cert que l'ANC ha esmentat recentment la seva intenció de fer una nova parada popular, però “el presenten com una acció conjunta entre la patronal i els sindicats que ens explota diàriament”. Així les coses, veu molt difícil que se sumin a una vaga d'aquest tipus. A més, “les vagues no són un fetitxe, sinó un mitjà per a aconseguir alguna cosa, i en aquest cas no és clar quin és l'objectiu”. I ara què? Diu que a la tardor de l'any passat es va poder assumir el control de l'Estat, però que veient que estaven perdent el control sobre el poble, la Generalitat va decidir posar fre de mà. D'altra banda, “tot sembla indicar que les forces procesistas i unionistes estan negociant la reconducció de la situació i estan reconstruint l'interclassisme que el passat 3 d'octubre va quedar destrossat amb el pretext de construir una república imaginària”. Gassiot veu que de moment s'està perdent l'oportunitat de superar a l'Estat i als poders econòmics.

El pakistanès català Javed Ilyas Qureshi, que viu a Santa Coloma de Gramenet des de fa 25 anys, és el president de l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya. “A Catalunya parlem català i no hi ha éssers humans que siguin il·legals” es pot llegir en les parets de l'associació. Qureshi denúncia que “els pakistanesos i la resta dels immigrants sofreixen marginació en tots els àmbits: educació, treball, salut i mitjans de comunicació, la qual cosa els allunya de la política local”. L'1 d'octubre va acudir a votar vestit com si fos unes noces, amb la seva dona i els seus fills, però ell és un pocs pakistanesos a favor de la independència, ja que el 90% està en contra. Ha denunciat que moltes vegades es posa el focus en els temes lingüístics i que als immigrants els resulten una mica estranys i, per tant, estan tenint una participació marginal en el procés. Ha insistit en la necessitat de buscar una manera de fer-los sentir que el procés també funciona, però diferenciats de qüestions identitàries.

Un altre veí, anomenat Llum, diu el mateix. Igual que Va pintar, aquesta dona jubilada que es considera “ciutadana del món” ha fet el salt del PSC a la independència. Va anar a votar a l'escola l'1 d'octubre, quan va viure la violència en directe. I “a pesar que a Puigdemont i a aquesta gent de dretes no m'agrada res”, a conseqüència de l'actuació de l'Estat “moltes persones que fins fa poc no estaven a favor de la independència s'han tornat independentistes”. És inacceptable que la gent estigui en la presó i en l'exili per exercir els seus drets polítics.

Un altre eix molt important d'aquesta fase del procés és la repressió i la violència dels grups violents com a instrument per a intimidar a la gent, per a frustrar la voluntat del poble i per a fer xantatge políticament. En els últims mesos s'han anat omplint de bucles grocs els pits i les parets de Catalunya per a denunciar la dispersió de mig govern en la presó i de l'altra meitat a Europa i, acuitats per les parts que pretenen amagar-se d'aquesta situació, s'han creat els comandos violents denominats Grups de Protecció del Territori (CAT) per a garantir la “neutralitat” dels carrers i netejar-les amb llibertat d'expressió. Tant aquests grups com els grups ultradretans i neofeixistes que salin cada cert temps a la manifestació pels carrers de Barcelona han provocat centenars d'atacs, emparats per una impunitat absoluta. Quan arriben els judicis, intenten escalfar l'ambient per a justificar les acusacions de rebel·lió que no tenen fonament. I en la resposta a això no coincideixen tots els agents. El passat 16 de setembre, aquests grups espanyols van organitzar una manifestació en contra del català a Catalunya. Alguns proposaven donar-li l'esquena, però els organitzadors de l'acampada en el Plaça Sant Jaume i els CDR van cridar a una concentració perquè no els deixés entrar en la plaça i ho van aconseguir.

Laia Altarriba, directora del periòdic de nova creació Jornada, ha descrit els següents en una columna dels últims dies: “La clau està a buscar la força i el moment perquè entre tots puguem exercir de nou el dret a l'autodeterminació, i en aquesta ocasió no retrocedir. La tardor serà fonamental”. Veurem, doncs, el que ens ofereix la tardor. Què farà el Parlament amb els diputats suspesos pel jutge Llarena, entre ells el president Puigdemont? Cedir o plantar-se? Per on anirà el judici contra els presos polítics? Faran defensa política o jurídica? Quin camí prendran els partits del govern? El pacte fiscal i el referèndum pactat? Quina estratègia dibuixaran ANC i Òmnium? Seguiran vinculats al PDeCAT i a ERC? Què faran CDR i sindicats? Seran capaços els uns i els altres de desvincular el procés de la matèria contra la repressió i portar-lo al terreny dels drets polítics? I, la pregunta més important: què farà el poble, és a dir, la gent del carrer que fa un any va defensar i va secundar amb el seu cos l'exercici del dret d'autodeterminació?

Tots els entrevistats han subratllat que el poeta valencià Vincent Andrés Estellés, “Algun dia no podrem més i llavors podrem fer-lo tot”, tornarà i en aquesta ocasió no podrà ser lliurat als dirigents polítics que van segrestar i van frustrar la voluntat popular. En els fets de l'any passat, la gent va viure per primera vegada que era capaç, amb capacitat, enfrontant-se als aparells d'Estat i a les elits politicoeconòmiques, de legitimar abans de la legalitat. I aquesta vivència no s'oblida immediatament.