Cap al mes de juliol un company de la universitat em va escriure: “El meu nuvi havia reservat el bitllet a Nicaragua fa temps”. Tenia coneixement de la situació de violència i no volia perdre els diners. Fins llavors els cossos policials i parapolicials havien assassinat a 400 persones i la llista de segrestats, ferits i desapareguts cada dia anava en augment. En aquest context, la preocupació del meu amic em va semblar comprensible però molt surrealista i lleugera. La pregunta no és si per a un turista anar de vacances a un país en conflicte armat és perillós, sinó si la seva presència és adequada i quin és el seu paper. Surfear en les meravelloses platges de Sant Joan del Sud i intentar fer tabola a les nits, mentre els vilatans construeixen barricades o s'acomiaden dels seus familiars exiliats?

La revista digital Bacanalnica ha dirigit als turistes que tenen aquest dilema un article ple d'ironia: “Ai, chelito (blanc estranger), t'ho explicaré. Beitu, les platges són aquí però no veuràs a ningú banyant-se. Totes les ciutats que et vaig recomanar estan destruïdes, buides i sota ocupació militar. A partir de les sis de la tarda hi ha un toc de queda no oficial, ja que a aquesta hora surten Hilux plens de paramilitars amb la intenció de matar i segrestar gent en nom de Daniel. Et diria que no et faran res per ser turista, però aquesta gent ha pegat foc a tota una família, incloent a dos nens petits, per la qual cosa per si de cas no t'ho prometo”.

En els ambients d'esquerres, la reivindicació Tourist go home té un gran èxit. Perquè en Donostia i Bilbao la massificació del turisme està expulsant als vilatans, enfonsant l'ànima dels vells i desgastant el flysch de Gaztelugatxe i Zumaia, que han aparegut en la sèrie Joc de Trons. Ens molesta l'actitud ignorant i indiferent dels guiris, no s'adonen que en el nostre entorn ningú beu sagnia? Sincerament, pensem que quan anem a l'Havana a beure mojitos nosaltres no som guiris ni viatgers? Que els habitants de Sant Cristòfor de les Cases no perceben els efectes del turisme progre massificat? Que Machu Picchu no sofreix desgast?

Els meus amics han publicat fotos de vacances en Instagram: Cambodja, Tailàndia, Islàndia, Croàcia, Costa Rica. Vaig sentir una mica d'enveja, però jo reafirmo el meu compromís de gaudir de paradisos pròxims en Illa d'Arousa i La Vora. De tant en tant somiava amb viatges apassionants, diguem Cap Verd. Però cada vegada m'incomoda més saber que puc agafar el mapamundi i, per raons de raça i classe, anar a qualsevol lloc: perquè puc pagar la targeta d'avió, perquè en les colònies antigues i empobrides la vida és barata, perquè en l'aeroport no em deportaré.

Tinc clar que el turisme internacional no és sostenible i la passió pel consum d'experiències és capitalista. També tinc clar que aquestes reflexions i contradiccions ideològiques són les preocupacions d'un privilegiat. Puc renunciar fàcilment al turisme perquè la meva professió em dona la facilitat de viatjar amb freqüència i la coartada ètica. La clau pot ser què fer amb aquest privilegi. Quin pot ser el meu paper. Per a començar, tinc clar que tinc la responsabilitat de denunciar la repressió de Daniel Ortega per gaudir del Carib de Nicaragua, els volcans i els llacs.