El mes de maig passat es va celebrar a Pequín una conferència en la Universitat Global per a la Sostenibilitat, en la qual es pot escoltar per internet la conversa d'una hora que el professor Sit Tsui Jade va dirigir al mestre, amb un cigar a la mà, amb la mirada atenta i la veu aguda. Samir Amine, que als disset anys es va involucrar en un petit partit comunista egipci, continua lluitant fins que mor ben ensinistrat.

Dona de l'aristocràcia copita del Caire, pare professor francès, va estudiar política, estadística i economia a París. II. Després de la Guerra Mundial, com tots els comunistes i esquerrans d'Orient Mitjà, Amin també va ser sacsejat per Bandung.

Quan els moviments anticolonialistes es trobaven en plena expansió, en 1955, 29 països d'Àsia i Àfrica no alineats van celebrar l'Assemblea de Bandung a la ciutat indonèsia de Bandung. Allí estaven els líders independentistes més importants: el Nerhu de l'Índia, el Nasser d'Egipte, el Sukarno d'Indonèsia, etc.

“Nasser es va radicalitzar a Bandung –reconeixeria més tard Amin–. Va comprendre que era una quimera creure que Egipte anava a ser desenvolupat per capitals estrangers. Crec que el xinès Zou Enlai va tenir molt a veure amb la seva educació política. Bandung va obrir una nova etapa. El que a nosaltres ens semblava impossible era possible: que aquests règims nacionalistes governats per les burgesies nacionals, encara que no siguin conduïts per les classes populars, que no estan en contra de les classes populars, podien ser anti-imperialistes i revolucionaris. Encara que no ho esperàvem, es van atrevir”.

És cert que Bandung va perdre l'alè en vint anys, però molt més tard el seu esperit ha sobreviscut a la creença de Samir Amin tant en els poders progressistes i anti-imperialistes que ha conegut Amèrica del Sud, com en els moviments altermundialistas que s'han materialitzat a tot el món.

L'economista Jean-Marie Harribey ha subratllat que Samir Amin ha estat un teòric de primer nivell i que Hamilton ha estat professor emèrit. Una cama a Europa i l'altra als països perifèrics li va tocar viure en les tres glorioses dècades que els països desenvolupats criden en francès Trente Glorieuses, entre 1946 i 1975 –II. Des de la Guerra Mundial fins a la primera gran crisi del petroli, van gaudir del període de creixement econòmic i millora de les condicions de vida.

Un grup d'intel·lectuals marxistes es va encarregar de renovar les anàlisis de l'imperialisme en la dècada dels 60. Van treure a la llum la forma en què les potències occidentals robaven les matèries primeres en molts règims neocolonials que eren en teoria independents, condemnant-les a marginalitat en la cadena d'especialització mundial.

Samir Amine, que a més del marxisme havia begut de la font de l'estructuralisme, va abordar amb especial delicadesa la teoria de l'acumulació de béns a nivell mundial. El resultat el va recollir en un llibre mític en 1973: Desenvolupament inigualable (Le dévelopement inegal).

Amine va negar que el problema dels països pobres fos “retardat en el desenvolupament”, mentre que va demostrar que els anomenats països no desenvolupats no són en absolut el Tercer Món, com se'n deia llavors, sinó que es vinculen a un sistema d'intercanvis a nivell mundial inigualable, integrats de manera violenta en un capitalisme global amb centre i perifèria ben distribuït.

Com llavors, avui el capital cerca no sols matèries primeres barates, sinó mà d'obra barata, la qual cosa propícia que pateixin perifèries del món, el subdesenvolupament, pegat al desenvolupament general. “En altres paraules –Harribey– Amine va actualitzar i va concretar la llei del valor definit per Marx”.

Crida a treballadors i pobles

Va ser en 1985 quan Amine va publicar La déconnexion, pionera també. Va ser llavors quan el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i la Hisenda dels Estats Units van reforçar l'ordre neoliberal en tot el planeta a través de l'anomenat Consens de Washington.

Amb la tesi de la desconnexió, Amine proposava als països perifèrics controlar l'acumulació interna dels seus béns per a poder desenvolupar-los d'una manera més sobirana, sense dependre dels interessos econòmics, socials i culturals de les elits del centre i de les multinacionals. Aquests països haurien de dedicar les seves forces de producció a la producció de productes de consum per als seus habitants, no components per a les persones del centre o per a les elits de la perifèria que són els seus pals, i andròmines de luxe.

L'hondureny Javier Suazo ha destacat en el mitjà Alai que a Amèrica del Sud han quedat molts indicis de la proposta de desconnexió d'Amines:UNASUR, ALBA i CELAC, el propi concepte BRICS (grup format pel Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica), va impulsar el Fòrum Social Mundial en col·laboració amb el president brasiler Lula...

Pocs dies abans de morir, va publicar el seu testament polític en el mitjà històric Afrique-Asie: “L’imprescindible reconstruction de l’Internationale donis travailleurs et donis peuples“. En els últims 30 anys s'inicia amb la descripció de la centralització total provocada pel capitalisme global, explicant com l'oligarquia ha unit tots els aspectes tradicionals de la corda curta, tant de dreta com d'esquerra, sindicats i organitzacions de la societat civil. “L'oligarquia té tot el poder polític a les seves mans i l'església mediàtica que la domina produeix la desinformació necessària per a despolititzar les opinions de la ciutadania”.

Després d'enumerar amb detall les febleses de les respostes que les forces populars donen al sistema, Amine ha reivindicat la necessitat d'una nova Internacional de l'esquerra: “Hem de sortir del capitalisme ficat en la crisi sistèmica, no intentar sortir de la crisi del capitalisme”. El mateix a Europa: “Aquesta Europa alemanya està al servei de l'oligarquia germànica, com hem vist en la crisi de Grècia. Aquesta Europa no és viable i ja està en marxa l'explosió pel seu interior”.

Samir Amine mostra en el seu comiat dos possibles futurs. Una, la decadència de la civilització si es deixa que les coses es mantinguin. "Amb la capacitat de destrucció de les autoritats (la destrucció ecològica i militar) pot succeir el que Marx va esmentar, que les lluites destrueixin totes les parts, que el perill és real. La segona opció requereix una intervenció clara i organitzada d'un front internacionalista dels treballadors i dels pobles. (...) Camarades, cridem a la Història i a la nostra consciència. O organitzem junts la Nova Revolució Socialista (aprenent bé les lliçons de la vella) o haurem de viure en un món on veurem el caos, la barbàrie, l'egoisme i la destrucció de la nostra Terra”.