Xabier Alvarez de Eulateren eskutik hasi zen oinez artearen bidean. Lucio Muñozek Arantzazuko (Gipuzkoa) santutegian egindako erretaula ikusi eta lotu zen horma-irudiak margotzen. Margoak ditu eginak Arantzazun, Zarauzko San Pelaio elizan eta frantziskotarren kaperan, Iñurritzako pilotalekuan, Arrigorriagako igerilekuan, Sopelako San Pedro plazan edo Leioako Lauro Ikastolan... Erbestean, Puerto Ricoko elizetan eta Alemaniako Mühlen eta Münster hirietan. Bestalde, euskarazko hainbat liburutan ageri dira bere lanak. Ilustratuak ditu, besteak beste, Lewis Carrollen Alizia herrialde harrigarrian, Bitoriano Gandiagaren Uda batez Madrilen eta Gabon dut Anuntzio, Cervantesen Patxi Ezkiagaren On Kixote Mantxako antologia, Zamorako abadeen Apaizak ere torturatuak… Eta beti, giza irudia du margolan guztien gai nagusia.
Com s'afronta el procés de pintat dels hastiales?
El procés… Jo vaig començar amb Xabier Alvarez Eulate. La vaig conèixer a Olite, als 18 anys. 1962, suposem. En aquella època no havíem vist cap llibre d'art ni de pintura. El calendari d'una botiga de comestibles a casa, la creu del dormitori dels pares i algunes fotos. Fins aquí arribava tot el nostre imaginari. Quan estàvem estudiant a Olite, vaig trobar un prospecte d'un medicament, que també tenia marges blancs, i en aquest tros de paper li vaig fer uns dibuixos i els hi vaig ensenyar a Eulate. Li va semblar interessant i em va prestar alguns llibres de Picasso. Va ser llavors quan se'm va obrir per primera vegada el cel, o l'art, en essència: llibertat, deformació, no similituds… Va ser llavors quan, per a mi, la realitat va començar a ser una excusa per a parlar de la vida. I la realitat és amarga, és bella, és dura, és amable, i és… com és.
I això és el que es veu en les parets d'aquesta església?
En certa manera, sí. Aquí tens les pasteres, per exemple. M'acordava molt de les pasteres. No obstant això, les meves pintures són diferents a les d'ara. Les d'ara són de plàstic i les que jo vaig pintar són de fusta, d'aquella època. Xocaven contra la costa de les Illes Canàries, s'anaven acovardint, i al costat de les espases es trobaven els cadàvers de molts dels quals tornaven a aquelles pasteres. La imatge estava cosida en el meu interior, havia fet molts dibuixos, i vaig portar el tema a les parets d'aquesta església. Són mons que no veiem o que veiem però que no volem veure. En les parets d'aquesta església, juntament amb pasteres, vaig pintar una figura humana. No sé què fa, si està mirant, si està veient o si sent alguna cosa. No sabem d'on ve ni on va. És a dir, no hi ha lectura oficial. Jo vaig intentar dibuixar un quadre que contemplés aquell munt de cadàvers i aquelles ruïnes humanes. Una mica més a baix, aquest noi…
Toca el tambor.
Has llegit el tambor de Latorriz?
Novel·la de Gunter Grass. Sí.
Aquí tens el tambor de llanda. Vol denunciar el nazisme, ha decidit no parlar, sinó tocar el tambor. Destrossa això, trenca allò… Tenia ganes de pintar-ho, de dir que no a la tragèdia de les pasteres, que no és possible, que és pura injustícia. Enfront del tambor vaig posar una altra figura i vaig exclamar: [Edvard] El crit de Munch. Però Munch no crida perquè el món va malament, sinó perquè ell està malament: és pintor, està ficat en una gran crisi i d'aquí el seu rugit. Els he posat de front, un cridant contra les injustícies socials, i l'altre que vol esplaiar el seu malestar.
Aquest tema, juntament amb altres elements, apareix en el mur esquerre. En la paret dreta, altres elements. L'element central, en el mur central, és Jesucrist crucificat.
Un dia, mentre pintava pujant la bastida, un home va entrar a l'església. Havia d'haver sofert un accident, i venia molt maldestrament. Es va posar a parlar amb el paleta i, al cap d'una estona, vaig baixar de la bastida. [Juan Ignacio] Era Lasagabaster, director fundacional de la Catedral de Santa María de Vitòria. Em va donar alegria. Va veure el que havia fet fins llavors i es va afanyar a dir: “Això ha de ser una església”. Mai havia pensat en això. Havia fet ja diversos esborranys, una sèrie de dibuixos, però havia de ser església, no, no ho sabia. “Ha de ser església”. Això va posar límits al meu treball, no estrets, però va delimitar el meu treball.
L'Església, però no dels deixebles.
Sí, sí. Què significa que ha de ser “església”? Què és la “església”? Aquesta església d'Andetxa es va construir en el segle XVI i es va reformar dos segles després. Allí s'han casat els habitants d'aquí, han realitzat funerals, batejos… L'Església ha estat un punt de trobada als pobles petits. M'han contat que a l'església de Santa María s'han jugat i s'han fet entremaliadures. Moltes coses. Quan vaig començar a pintar, vaig pintar primer a Crist. Per la seva grandària i color.
No per l'assumpte?
No tenia cap dubte sobre aquest tema. Ho sabia. Volia crucificar-me, de la creu al descens, a la resurrecció… Una mescla de creences cristianes. Crist ha mort, Déu Padre li ha sostingut per les aixelles, i els seus amics han col·locat una escala per a ajudar a Crist a baixar. Ja havia fet els esbossos, vaig pujar a pintar… i em vaig adonar que no funcionava. L'única cosa que necessitava era que la relació entre els elements que tenia en la ment fluís. A mesura que sorgeixen els problemes, he hagut de buscar solucions… Vaig començar a treballar i em vaig adonar que no podia aguantar més de tres hores. Em fatigava. Tinc el costum de treballar de manera compacta. Vaig lluitar contra la paret.
Què és “lluitar contra la paret”?
Això és! El que la gent no entén és que has de lluitar contra una paret blanca, que aquesta paret està silenciosa, que crida, i que has de dialogar amb aquesta paret, sobre la grandària, la pintura o la composició. Vaig començar a treballar al voltant de les nou del matí i vaig treballar fins a migdia. A la tarda venia jo només, però no a pintar, sinó a mirar. Agafava una cadira, m'instal·lava en el centre de l'església i començava a mirar el que havia pintat. Simplement, mirant. Deia a la gent: “Estar mirant no és una tasca qualsevol. Pots entrar en una habitació fosca i encendre una espelma: si estàs distret, és pura foscor, però si estàs atent, aquest raig de llum de l'espelma et deixa veure alguna cosa. [Està emocionat] Ningú sap què és això, però hi ha alguna cosa. I això era el que jo venia a buscar a les tardes.
I ho trobaves perquè s'ha dit “alguna cosa”?
Abans o després, sempre veia “alguna cosa”. I no sé tampoc què era: en una, la pintura d'una; en una altra, la grandària de la figura humana de l'altra. Un món sorgeix dins de tu, que portes al matí següent a la paret amb tu. I tocaràs el que hagis fet o et tiraràs endavant sense més. Per exemple, tinc un amic, el matemàtic Jesús Mari Goñi, que agafava el tren a Pamplona a primera hora del matí i em venia a Vitòria. Baixava del tren, prenia la seva bicicleta i venia a Andetxa per a ajudar-me. Una vegada em referia al capdavant d'una imatge. Jesús Mari em portava les pintures, que sempre m'acompanyaven. Al migdia, va anar a menjar i em va dir: “Saps quantes vegades has pintat aquest cap?”, i jo: “Una vegada”. Ella diu: “No, 25 vegades!”. “Els has comptat?”, “Sí!”. No feia broma. De fet, les parets són arrugues, fa ombres, la pintura que t'agrada en un moment determinat, la pròxima vegada no t'agrada.
En una t'agrada, en la següent no, però ja ho has pintat.
En aquest cas, em vaig passar tot el matí pintant un mal cap, fins que vaig dir “Orain bai!”. Però el més difícil és a dir “Ara sí!”, perquè no hi ha cap mesura i l'esborrany no serveix per a res. En els meus esbossos es veia un cap o un centenar de caps, però no es pot copiar un cap mirant els esbossos. Has de fer sortir aquest cap que tens dins, i aquí ve la lluita, i aquí comença la muralla a prometre't, a dirigir el teu treball, a dirigir el camí… I quan estigui fet, no miris enrere. Això és el pitjor. Vaig pensar a no retrocedir.
Què vols dir?
Per exemple, suposem que estic en el taller, pintant. M'he cansat i he deixat el treball. M'he posat de paisà, marxo, i se'm va ocórrer mirar-la de nou. Zas! He vist alguna cosa. Maleïda sigui! Agafa el pinzell i em vaig, a tocar amb molta cura el detall que he vist… i en aquest moment em cau alguna cosa, o m'embruto les robes del carrer, o… Mirar enrere et posa a trobar alguna cosa. Pot ser que succeeixi per força major, però la veritat és que es repeteix i es repeteix. En aquesta església també m'ha succeït diverses vegades.
Malgrat aquests bells murs pintats, el públic no pot entendre el món que alberga l'obra, el seu significat.
Aquest és el problema. En les parets d'aquesta església es veuen infinitat d'elements. El públic coneixerà alguns elements, però molts altres no. La gent necessita explicacions i per a això hem editat un fullet en el qual Jesús Mari Goñi i jo, a través de textos i fotografies, podrem entendre al públic. Per exemple, en totes les parets sempre apareixen la vertical i l'horitzontal. El pintor ha d'insinuar aquestes línies i l'espectador, i això és el més difícil, ha d'esforçar-se per veure-les. Fer un esforç. Aquesta és la primera lliçó artística: l'espectador ha de fer la pintura. És a dir, a més de veure que hi ha arbres, ha de preguntar-se per què són aquí aquests arbres, per què tenen uns certs tons, per què…
Són claus per a recórrer parets pintades, per a entendre el que es veu.
Li diré una clau, molt important, per a l'espectador. He pintat una crisálida en una de les parets. Com és sabut, la crisálida té una papallona dins. Si tractes d'arrencar aquesta papallona per la força, et moriràs. La crisálida ha de trencar la pupa de seda per si mateixa. L'espectador que acudeix a aquesta església d'Andetxa és també un crisálida, amb una papallona oculta en el seu interior. És la incidència de l'espectador que no surt de la pupa. Li he donat pistes perquè pugui seguir el camí. Cadascun ha de fer aquest camí, en la mesura dels seus desitjos i de les seves possibilitats. I no és fàcil, perquè veure art no és tasca fàcil, però tampoc llegir, ni veure cinema. Si aconseguim veure-la, es fa també una papallona, una cosa més bonica, més bella, més marcida. Més probable.
En cas contrari, veurà el món.
Segons Plató, vivim mirant a l'interior d'una cova. Veiem ombres allí i creiem que aquesta és la realitat. Però un dia, en tornar, mirar fora de la caverna, la realitat és una altra. Així a l'església d'Andetxa i en l'art en general: Quina és la realitat que veu l'artista i el que l'espectador hauria de veure? Això és un procés molt dolent, que es fixi, que s'interessi, que vol dir que es facin preguntes. I el món no dona ocasió a això, ens obliga a viure de pressa i corrent, de distracció a distracció.
“Egun batean, Andetxako parroko Pablok [Corres] Itun Zaharrean ageri den Kananeako emakumearena irakurri zuen, nola andre hura Jesusi joan zitzaion, esanez gaixorik zuela alaba, eta sendatzeko. Jesusek, orduan: ‘Gaixoak sendatzera etorri naiz mundura, ez txakurrei jaten ematera’. Esan egin behar da, gero!... Emakume horrek, orduan: ‘Jaun aberatsen mahaitik erortzen diren papurretatik ere jaten du txakurrak’. Eta hurrengo egunean, emakume hori margotu nuen horman, nire zirriborroetan ez bazegoen ere”.
“Goiz oso bat eman nuen zaldi baten ipurdia margotzen. Etsita nengoen. Ez aurrera ez atzera. Pablo etorri zen, parrokoa, eta gauza bera, gauzak ez zuela itxurarik, kaka zaharra zela. Nik, neure buruari orduan: ‘Hobeko dut bertan utzi, hau ez baitoa inora!’. Biharamunean etorri, eta bost minutuan egina nuen ipurdi hura. Aurreko goizean ezin, hurrengoan berehala. Eta nola da posible? Neuk besterik ez dakit, baina neuk ere ez dakit! Intuizioa”.
“Eliza hau XVIII. mendean eraberritu zuten, ezin genuen gertari hori aldatu, ez ukitu ere, baina XXI. mendea margotzea erabaki nuen hasieratik. Ez dut elizan ezer hautsi beharrik izan, oraingo mendea erantsi diot, besterik ez. Neure buruarekin zintzo jokatu nahi izan dut, oraingo garaiarekin leial izan. Jendeari ez zaiola gustatzen? Batzuek esan didate hasieran ez zitzaiela batere gustatu eta orain, aldiz, guztiz liluratuta daudela”.
“Gure buruak arteaz jantziak baditugu, hainbestean moldatuko gara margolanei begira. Hala ere, begiek ikusten dutena baino harago jo behar da beti, sinbologiara, eta, zoritxarrez, horretan guztiz inkultuak gara”
Bussum (Holanda), 15 de novembre de 1891. Johanna Bonger (1862-1925) va escriure en el seu diari: “Durant any i mig vaig ser la dona més feliç de la terra. Va ser un somni llarg i meravellós, el més bell que pogués somiar. I després va venir aquest terrible sofriment”... [+]