2006 Undoing Gender de Judith Butler. Pel·lícula XXY en 2007. En 2008, Testo Ionqui de Beatriz preuat, Jornades Feministes d'Euskal Herria (Portugalete) i Feminisme Porno Punk (Donostia). En 2009, estrena de King Kong Théorie de Virginia Despentes, Jornades Feministes de l'Estat Espanyol (Granada) i… Stereo.

No és casualitat que en aquesta obra es reflexioni sobre el gènere, el cos i el desig després d'haver parlat sobre el transfeminismo i la teoria queer en anteriors treballs i trobades.

No és casualitat que s'hagi posat el títol de Stereo a aquesta perfomance, després que Mirin Gaztañaga s'hagi alliberat i jugat amb els aspectes femenins i masculins del seu interior entorn de la idea de l'androginia.

No és casualitat que nou anys després de la seva estrena no sols aparegués en format lliuro el guió dramàtic, sinó que s'ha volgut compartir un treball col·lectiu des de la creació personal: el procés creatiu, les fonts d'inspiració, la descripció de l'obra, la reflexió sobre l'obra personal, l'experiència del grup de treball (Ainhoa Jauregi, Ainhoa Resano, Ibon Agirre), les aportacions dels convidats (Kattalin Miner, Jokin Baknarizar, Beha.

No és casualitat que es tracti d'un treball principalment amb el cos i la música i que hi hagi molt pocs textos, sinó que es tracta d'una obra entre la dansa i el teatre, ja que ha solapat els níes que viuen sota la pell i els ha donat respir, intercalant els tres textos breus que ha utilitzat entre accions i personatges.

No és casualitat que al principi participin dos i al final #quatre personatges, si tenim en compte que entre els interrogants motivadors inicials es troben: “Qui soc jo? Quants jo hi ha dins de mi? Permeto a tots que siguem?”, donar inici –o continuïtat– a un procés d'apoderament i apoderament en la presa de consciència de com vivim i sentim els rols femenins i masculins que se'ns han imposat en la societat. I no és casualitat que encara es representés aquí i allà, en les jornades de Pràctiques de Gènere que van organitzar per última vegada a l'inici de l'any, ara com ara, a Oiartzun.

“Al País Basc existeix una escena atrevida, provocadora i contemporània, que en molts casos està pendent de ser coneguda” (Oier Guillen). Si teniu l'oportunitat, llegeix-ho i escoltar-ho, val la pena i sacsejar-nos algunes vegades.