Va ser difós pel mitjà progressista Common Dreams el passat 11 de juny: “Volem la pau: un passeig a peu cap a Kabul denunciant la guerra i l'ocupació. (...) Desenes d'afganesos estan recorrent a peu els 650 quilòmetres que separen Helmand de Kabul per a demanar la fi de la guerra”.

Tots eren homes, els més joves de 17 anys, molts de més de 60, entre els caminantes hi havia pagesos, militars jubilats, estudiants universitaris, professors, de diferents oficis de carrer... Alguns ferits violentament per la guerra: algú que diu ser poeta encara porta en el pecat una de les quatre bales que li havien disparat, un antic mecànic que la guerra li havia deixat cec, i algú que per poliomielitis mal tractada necessita crosses. Zaher Ahmad Zindani, encegat per una bomba a la vora del camí, diu a la periodista: “Estem cansats d'aquesta sagnia”.

La protesta va començar el mes de març passat a la província d'Helmand, a Florida. El dia 23, divendres i festiu, quan la bomba llançada per un suïcida en la capital, Lashkar Gah, va causar 14 morts, entre ells diversos nens, alguns militants van reaccionar organitzant una asseguda en el lloc de les destrosses. Els periodistes Mujib Mashal i Taimoor Shah van escriure en la crònica per al New York Times: “Enmig de la seva indignació i tristesa, no van demanar venjança però la pau”.

En els dies següents, molts pares de les víctimes es van acostar en la plaça de Lashkar Gahra a la cabanya de tela dels activistes per a relatar les seves penes i mostrar el seu suport als protestants. Quan els activistes van anunciar la seva intenció d'iniciar una marxa per la pau, els talibans que controlen la major part de la província d'Helmand els van ordenar no partir. En la seva impossibilitat de moure's, van començar llavors una vaga de fam per a exigir al govern de Kabul, igual que Taliban, una treva, per més curta que sigui. “No demanem molt: un alto-el-foc de dos dies”.

Mes i mig després, al maig, nou persones es van anar a peu de Lashkar Gahti en la travessia a Kabul. Per part seva, Bacha Khan Mawladad va comunicar les seves peticions als periodistes: “Demanem quatre coses. Una, que totes les parts en lluita reconeguin la treva mentre duri el Ramadà. Dos, que decideixin en quin lloc començar les converses de pau. Tres, que s'acordi un govern de tots. Quatre, que totes les tropes estrangeres acordin la data de la seva sortida de l'Afganistan”.

Les cròniques de Tolo News, que difon notícies de l'Afganistan, segueixen els passos dels pacifistes. Quatre dies van trigar a arribar des de la capital d'Helmand fins a Kandahar. Els transeünts cridaven a la gent al fet que s'acostés. “Si estem equivocats, digui'ns-ho, però si estem fent el correcte ajudem a tirar endavant la nostra campanya”.

Quan van arribar a la ciutat de Ghazni, les notícies dels pelegrins de la pau s'havien difós i la multitud els havia donat la benvinguda, encara que durant el camí s'havien trobat més d'un obstacle per part dels talibans que dominen la zona. “Però comencem a parlar junts i de seguida ens vam adonar que ells també estan farts de la guerra”. També a la província de Wardak s'havia acostat molta gent. Els transeünts havien arribat ja a ser unes dotzenes. Entre els implicats també estava el seu avi, Nek Mohammad, de 75 anys, la família dels quals era natural de Ghazniknlagata.

Les dones surten en Jalalabad

El 18 de juny, centenars de persones van recórrer els carrers de la capital de Kabul amb reivindicacions de pau. Així van acabar els 650 quilòmetres de viatge a peu, en un calorós estiu de primavera i sobretot en ple Ramadà, és a dir, des de les 06.00 del matí fins a les 21.00 de la nit, sense menjar ni beure. Encara així, havien d'avançar 20-25 quilòmetres al dia per a arribar a temps.

En les fotos finals els caminantes apareixen exhaustos, amb els peus ferits, i a alguns els van haver de posar un sèrum per a hidratar-se. No obstant això, un dels activistes que ha dut a terme tot el camí, Iqbal Khayber, que estudia medicina, ha dit als periodistes que ha valgut la pena: “He vist coses que mai havia vist.Hem estat amb molta gent en zones controlades tant pels talibans com pel govern i totes estan cansades de la guerra”.

L'alto-el-foc de juny ha estat un dels més recents, anunciat pel president afganès, Ashraf Ghani, entre el 12 i el 20 de juny, amb motiu de la festa Eid al-Fitr de tres dies que marca la fi del Ramadà i per als tres dies de festa. Durant aquests dies de parament s'han pogut veure imatges impactants en tots els racons de l'Afganistan, familiars i amics que no s'han vist durant anys, gent que feia temps havia marxat de casa i que almenys tornava al seu lloc d'origen per a una curta visita... Desgraciadament, la treva no ha tingut continuació, segons han destacat amb els atemptats d'un i un altre tipus que s'han produït a Catalunya.

En aquestes setmanes s'han produït més successos sorprenents, encara que no han arribat als nostres ulls ni a les nostres oïdes. En els dies en què la citada marxa per la pau estava en marxa, poc abans de la posada en marxa de la treva, a la ciutat de Jalalabad, dues dotzenes de dones van sortir al carrer en la manifestació per a demanar la pau: “Desenes de dones s'han manifestat per la plaça Mukhaabrat de Jalalabad entre les places de Pashtunistán el 13 de juny, per a demanar als talibans que també reivindiquin l'alto-el-foc després de la celebració del dejuni en els dies de Ramadà”. Àsia Times va recollir en la seva crònica els missatges que les nenes i les dones portaven en els seus papers: “Portem anys en la guerra i ja basta”, “Aquesta lluita no ens ha portat gens bo, sol assassinats, ferits i incapacitats entre els nostres fills i familiars”...

En els tres primers mesos de 2018, almenys 2.200 civils van perdre la vida o van ser atacats per tropes governamentals o insurgents. A pesar que la majoria dels militars de l'OTAN es van retirar de l'Afganistan en 2015, els Estats Units mai ha cessat d'atacar i, per si no fos prou, el lehendakari, Donald Trump, es va afanyar a declarar que reforçaria la presència de militars yanquíes al país. Poques esperances d'acabar la guerra.

La militant pacifista Kathy Kelly ha declarat recentment que els Estats Units té un gran interès en els metalls emmagatzemats en el subsol dels monts Indu Kush, com el Mes Ayna, una gegantesca mina de coure en la zona de Kabul. La seva explotació, no obstant això, fa més greu l'escassetat d'aigua que el canvi climàtic ha disminuït allí. La guerra, la falta de treball, l'esgotament dels camps... El 60% de la població de l'Afganistan està per sota dels 35 anys. S'anirien a l'estranger, però no tenen on anar. A Europa no els serveix de res somiar.