Fa ja una dècada, en una de les primeres visites que vaig fer a Euskal Herria, vaig viure una situació o anècdota inusual que encara record amb humor. Va ocórrer en un poble de Guipúscoa, on la majoria de la població és abertzale, no donaré detalls sobre el seu nom, no vull crear estigmes innecessaris.

Entrem una quadrilla de catalans en una de les tavernes del poble. Els presents van advertir el nostre origen i el criat ens va preguntar immediatament: “Perquè, veniu a buscar els adhesius?”. Van esclatar els riures. Nosaltres riem. Continuem conversant fins a altes hores de la nit.

Era una altra època llavors. La repressió de l'Estat era feroç, se sentien cada dia detonacions d'armes i bombes. En canvi, en aquest racó del nord del Mediterrani, la sobirania no aconseguia trencar el sostre de cristall de l'autonomisme, l'autonomisme pactat durant més de dues dècades amb el règim de 1978.

Tots coneixem l'admiració d'alguns sectors de la societat catalana pel valor i la fortalesa del moviment a Euskal Herria. Ha hagut de sofrir les tràgiques conseqüències del conflicte polític, encara pateix un conflicte pendent. En aquella època, es deia sovint que “els independentistes catalans intentaven utilitzar diverses estructures, mètodes i estètica que es practicaven en les ribes del Golf de Bizkaia”. És a dir, l'ús del concepte de “mirall basc” estava molt estès.

Segons ens van comptar aquells joves que es trobaven al voltant de la barra del bar, a vegades s'omplien de gent que feia preguntes incòmodes, com nosaltres, els seus pobles, amb curiositat pel que allí ocorria, per a recollir i posar en pràctica les lliçons que podien ser útils al seu voltant. No obstant això, la nostra autoestima era feble, l'escac i mat que volíem llançar d'algun mode al rei era degut al miracle que havíem fet d'aquesta comunitat d'homes, i per raons diverses ens alegrava l'admiració que sentíem per aquestes gents que tenim com a germans, però res més.

En els últims anys, com un déjà vu, he viscut una estranya sensació que els rols han anat canviant. Els admirats heu passat a ser espectadors de luxe i els acòlits ens hem negat a mirar a un costat per a prendre les regnes de la nostra història. Veure als grups bascos en la visita per a conèixer els nostres projectes s'ha convertit en una cosa habitual, els nostres taverners són interrogats amb ansietat per a conèixer l'essència de les nostres estratègies. Aquesta estranya paradoxa ens situa en un possible alt nivell, però sense ser plenament conscients de com hem arribat fins aquí.

Què voleu que us digui? Jo crec que no hi ha raó per a pensar que la situació ha canviat per complet. És a dir, el poder del Poble Basc de llavors no era inaccessible per a nosaltres, i ara no sou un poble derrotat, sense cap capacitat per a fer realitat el vostre anhel de llibertat. Cap dels dos. Fa deu anys nosaltres no érem persones sense projectes forts, que fèiem turisme revolucionari, que mai arribaríem a ser ningú, que us miràvem amb enveja, i ara tampoc som una espècie d'avantguarda, que vostès lluiten durant més de 60 anys ho aconseguirem en dos dies.

Segurament, ens falta afecte i afecte propi i, sobretot, ens falta una mica de realisme. Deixem a les nostres pròpies burgesies els concursos i les traïcions que els concerneixen, fins i tot el dia en què executem les nostres repúbliques, ens negaran la utopia d'haver aconseguit tal fi. Els nostres camins van més enllà de l'alliberament nacional, que no portarà per si sol la transformació social que somiem. Compartim el camí i que cada poble tiri d'una banda, de manera que l'estaca acabarà caient.