Les condicions meteorològiques han acabat; l'aigua, l'aigua i l'aigua. De què parlar a l'ascensor o en la parada de l'autobús? No hi ha novetats i cal començar a tirar d'una altra cosa per a contar històries. L'avantatge que es diu que fa mal temps, cal pensar... El fang ha tornat al dia a dia dels qui treballem entorn de la terra, l'Era del Graó! Galocheta, closka, traskoa, xocolata o cansalada.

No he conegut els esclops a casa, però el seu nom el tinc en l'oïda, per a nosaltres són els esclops, el seu esment era habitual. Mai vaig saber amb quina fusta es feien aquestes closques de fusta. Li exigiria a la fusta dues condicions: que sigui lleugera i que sigui fàcil de treballar, tova. Antigament, els escaladors es tiraven en el bosc i allí feien el seu primer treball, amb una fusta verda i verd, humida i cruenta, suosa. Després els acabarien en el treball de la casa.

Juan Garmendia Larrañaga va escriure en 2007 que va conèixer a l'últim escalador de Luzaide/Valcarlos, i al costat d'aquest esment esmenta quatre fustes: nou (Juglans règia), bedoll (Betula pubescens), alliso (Alnus glutinosa) i castanyer (Castanea sativa). Alguns pagoa (Fagus sylvatica), pollancre (Populus nigra) i vímet (Salix spp.) esmenten també.

En aquestes sabates s'introduïen peus embolicats únicament amb mitjanes o almantares o xapes, per a ajustar-los i estrènyer-los però també per a no danyar-se contra la fusta, s'introduïa la falguera (Pteridium aquilinum) o el blanquinós del cap de blat de moro (Zea mays) o l'herba criada. No sols gaudirien de la seva marxa, sinó que a més calmarien el seu peu...

Aigua cridant. La majoria de les plantes que utilitzem per a fabricar calçat per al fang que porta l'aigua i per a gaudir del seu ús són amants de l'aigua. Algunes rabioses: bedoll, alliso, falguera, pollancre i vímet.

Surem en l'aigua fins que no necessitem mitjanes de seda per a la neu o sostenidors!