Els boscos són comestibles; sí, sí, els boscos comestibles. Es diuen “boscos comestibles”, sobretot perquè la creació i la cura del bosc es fan a través de l'alimentació.

A més de la primera, cada vegada és més habitual que s'aprofiti alguna cosa del bosc per a menjar. Alguns volen recuperar els antics costums i l'alimentació el més estricta possible: la paleocomida o la dieta paleolítica. Pel que sembla, en aquella època el que venia dels boscos és el més comestible: animals i plantes.

És més habitual anar al bosc i recollir aliments com a bolets, tòfones, espàrrecs verds, etc. Amb les plantes medicinals també tenim una història increïble, i tot sembla indicar que també tenim futur. Cada vegada veig més sovint les convocatòries de tallers i cursos per a treballar aquestes herbes. També per a conrear plantes silvestres comestibles: quins són comestibles, quins no, crus o cuinats... No ens estranya que ens portin una flor o una fulla del bosc que ens acompanya d'una amanida o de qualsevol altre menjar.

Fa poc em va comptar una llagosta sobre com recullen, renten i conserven en sal les fulles d'Acer spp (Acer spp) en el bosc de tardor al Japó i després les mengen espumoses. Es diu que aquest aliment només es pot trobar en llocs molt concrets.

A qui no li han fos les noves puntes d'unes i altres plantes que la primavera porta en el nostre interior? És un lloc molt concret, el costum de menjar les flors de l'Olmo de Fitero (Ulmus spp) del sud de Navarra; com en l'amanida, s'agafa directament de l'arbre i es pren en la boca. Ho criden “Txopeta”. Res més tendre!

Als Estats Units i el Japó es menja la puntta enroscada de la nova fulla primaveral de les falgueres. Al Japó no sé de quina espècie, però l'estruç més benvolgut als Estats Units és el garo, Matteucia struthiopteris. S'alimenten a tots dos amb o cuita en Salmorra. El capritx de poca gent, en llocs molt concrets.