Al voltant de 11.000 magranes han estat llançades pels gendarmes contra els quals defensaven el famós ZAD de Notre-Dona'm-Donis-Landes, a Bretanya, una quantitat que el general Bertrand Cavallier ha reconegut a la premsa. 11.000 magranes en un parell de setmanes, de les quals 10.000 propaguen el gas lacrimogen. En arribar l'alto-el-foc , els activistes han retornat les carcasses buides a les autoritats formant una impressionant pila a la porta de la prefectura de Naoned-Nantes.
A pesar que aquests fums semblin insignificants per als ciutadans que veuen el món des de les seves pantalles, es tracta d'armes químiques perilloses, segons ha recordat Anna Feigenaum “Gas lacrimogen: I. Dels camps de batalla de la Guerra Mundial als carrers d'avui”. Per a començar, ens ha explicat quin tipus de verins químics porten els vapors.
Alguns contenen gas CS, anomenat clorobenzilideno malonitrilo. Clororoacetofenona dels denominats CN. Dibenzoxazepina de tipus CR. També hi ha de tipus OC, amb gas pebrot, oleoresina capsicum. Com subratlla Feigenheim, aquests gasos estan pensats per a influir en les persones que els freguen “tortures, destrosses de coratge i danys físics i psicològics”.
Els gasos lacrimògens van aparèixer al llarg de la història a l'agost de 1914. En la Guerra Mundial, quan les tropes franceses van llançar als alemanys granades de bromur metilbócico, els soldats ploraven, s'entelaven la vista i s'ofegaven, no tenien en aquella angoixa més remei que sortir de les trinxeres i llavors els francesos els netejaven amb artilleria com si es tractés d'un tret de fusell. Uns mesos més tard, a l'abril de 1915, els alemanys van prendre la revenja en Yeste, llançant gas de clor als francesos.
"Aquests gasos eren un instrument per a guanyar en agressivitat i en defensa dels drets humans. Molt més tard, durant la guerra de Vietnam, hem vist als llorantes de la mateixa manera. Els llançaven als vietnamites perquè els traguessin dels seus búnquers i després llancessin sobre ells altres gasos, bombes o tirs. Per usos militars estan prohibits els gasos lacrimògens en les guerres”.
Però quant a les contradiccions, encara que el Tractat d'Armes Químiques de 1993 prohibeix aquests lacrimos en temps de guerra, estan permeses per al control de les revoltes. Gràficament, el tractat internacional podria vulnerar-los si un militar els exhibís públicament en una desfilada, mentre que qualsevol policia democràtica es fregava amb tranquil·litat els gasoils protestants amb ampolles manuals o amb fusells tirats en pots.
En les dècades de 1920 i 1930 van començar les reunions i manifestacions de la gent dispersant-se amb els gasos lacrimògens dels Estats Units i Europa. Gran Bretanya se sentia al principi poc inclinat a aquesta munició, perquè els seus habitants recordaven els estralls soferts en els camps d'Europa durant la Gran Guerra. Però aquests també van obrir la porta al suposat avanç.
En moltes parts de l'Imperi, els rebels van començar a enfrontar-se als colonialistes amb nous mètodes. Quan a l'Índia Mahatma Gandhi va iniciar la lluita no violenta anomenada Satyagraha, matar a tirs a gents pacífiques feia mala impressió a les autoritats. Després, a Nigèria, les dones van prendre un gran protagonisme en els moviments antiimperials. Les autoritats londinenques van fer creure als habitants de la metròpoli, amb aquestes noves i més febles armes químiques, que amb una bona ocupació els gasos podien ser útils per al control civilitzat dels rebels salvatges.
Barat i eficaç control de masses
Avui l'ús dels gasos lacrimògens amb tan poca polèmica es deu també en part a les autoritats britàniques. La comissió Himsworth, creada per a justificar el seu llançament als manifestants d'Irlanda del Nord, va establir com a veritat un nivell mínim perquè aquest gas es considerés tòxic, no en armes, però sí en drogues. Argumentant que el gas no és perillós per sota del nivell de toxicitat, la fricció dels ulls, la boca i el nas de la gent es va fer acceptable.
El cas és que des de llavors ni l'Organització Mundial de la Salut ni ningú ha realitzat una anàlisi global de les conseqüències d'aquestes armes, segons Feigenheim, que ha fet una gran feina de documentació. Ha trobat nombrosos informes mèdics molt concrets, com els que recentment han estat publicats per les associacions de metges de Turquia, Veneçuela, Gran Bretanya o els Estats Units. Però res de més general. Els riscos que Feigenheim els atribueix als gasones –llàgrimes, nàusees, avortaments, ceguesa, fins i tot mort...– no hi ha quantitat ni valoració de com es duen a terme amb les municions que s'utilitzen a tot el món, només sabem que són armes legals, no controlades.
“El dels gasos lacrimògens és un mercat ombrejat –diu l'investigador– perquè molts dels contractes no necessiten ni tan sols l'autorització dels governs. La indústria està en contacte directe amb els policies. No hi ha observació en els plans de seguiment dels estàndards de força i ús d'armes establerts per les Nacions Unides, per la qual cosa tampoc hi ha seguiment dels mals usos. No s'analitza la relació entre l'ús abusiu i el comerç”.
El gas és barat i eficaç per a controlar els conflictes al carrer, sobretot perquè és una de les poques tecnologies per a controlar l'atmosfera [policing the atmosphere]. Les pilotes de cautxú i els canons d'aigua són lineals, no atmosfèrics, només atrapen a la persona situada en una petita zona. En aquest sentit, el gas controla amb menys diners un camp molt més ampli.
Segons Feigenheim, sobretot des que va esclatar la crisi de 2008, s'han multiplicat les tàctiques per part de la gent que acudeix a la protesta. A Europa posa com a exemple les recents mobilitzacions franceses, en les quals s'han reunit moviments socials de moltes classes, sindicats i altres, i sembla que la policia no estava preparada per a afrontar-les. I a més hi ha imatges. “Si ets governant, el més greu és que hi ha molts equips de televisió en les protestes, que prenen aquestes imatges i arriben a les cases de la gent, i que la policia vol sortir guanyadora d'alguna manera en aquesta batalla de comunicació que es disputa als carrers”. En Notre-Dona'm-Donis-Landes s'ha vist als policies disposats a atacar als rebels quan el gas no és suficient per a deixar clar qui és el cap, amb altres magranes més dures que causen ferides de guerra, com hem vist en les horribles fotografies que s'han difós des del ZAD.
Les companyies de seguretat segueixen de prop l'evolució de les protestes a tot el món. Per exemple, els industrials compten amb una llista de correu electrònic anomenada Tear Gas Watch, en la qual les informacions difoses pels diferents activistes són reciclades pels fabricants per a afinar les seves estratègies. Recerca+Desenvolupament+Innovació en productes de gasificació de la població.