El sol ha arribat a la ciutat abans que s'enfonsés sota l'aigua. Els espècimens que han sobreviscut durant l'hivern han sortit a la superfície a celebrar la seva vida i aquí estàs tu, entre els enfurits capgrossos, esperant a un concert. Si encara no quedessin 73 dies, diria que Pamplona està a les portes de Sant Fermín: xarangues, vermut i ulleres de sol en el Casc Vell, crit massiu d'ocupació de carrer. Ningú vol moure's. Els carrers seran sempre nostres. En realitat, entrar en un lloc tancat amb semblant ambient nocturn sembla mandrós.
No obstant això, t'has acostat a la Central i t'ha sorprès que la sala estigui tan plena. No saps molt bé per què, però encara et sorprèn el bon gust musical dels veïns. A la sortida de Yellow Big Machine, queda poc espai lliure per a prendre una cervesa amb tranquil·litat. L'ambient a la sala es va escalfant a mesura que avança la llista de cançons dels bilbaïns, i per a finalitzar el concert el públic ha quedat calentito, esperant la sortida de Belako. Un silenci nerviós. S'acosten.
No sabries dir exactament què és. No saps si és aquesta veu que t'enrosca a la teva al voltant, el bonic soroll de la guitarra i el sota en mirar-se mútuament o la força infinita de la bateria. No sabries dir si és per això. I sap que és molt més que això. Belako et deixa enamorada cada vegada que les veus sobre un escenari. No pot vostè evitar aquesta estúpida mirada que se li dirigeix a ells. En finalitzar el concert segueixes igual. No serà mal senyal.
No obstant això, diria que no és potser la plaça de la Central la més fàcil per als mungiarras. Aquest ha estat el primer concert a Euskal Herria des de la presentació del seu nou disc a Bilbao al febrer , i davant el ritme de Render Em Numb, trivial Violence, vas pensar que podia arribar cansat per un moment. Però què és això per a un grup que ha donat la volta al món en l'últim any. El quartet ha escoltat els cops de mà de la primera cançó del disc, Maskenfreiheit I, i ha pres l'escenari amb força, avançant des del principi amb actitud el que el concert donarà. Màscares fora!
Notes que molta gent del públic encara no coneix les noves cançons, i per a què enganyar-les, tu tampoc. El primer clímax de la nit arriba amb la cançó Ales baleak, de l'anterior disc, i et mous el cap d'un costat a un altre amb tota la sala, amb l'esperança que la tortícula del demà et surti un parell d'ales. A partir d'aquí tot ha anat pujant, i els minuts fins al final de la sessió han passat ràpidament. Els mungiarras saluden al públic amb una suor i un somriure en la boca, com si no sabessin d'on ve aquesta màgia tan bulliciosa que també ells produeixen.
Mirant de reüll, va notar a cadascun un parell d'ales prop del clatell, dues ales de balena a penes perceptibles. Allí està Belako, disposada a sortir volant d'aquesta ciutat que es trobava a punt de caure sota l'aigua.