argia.eus
INPRIMATU
La màgia de Ruper, sense Ruper
  • Mirava la pedra que passava. Crònica de l'espectacle de terrossos per a Ruper Ordorika. 14 de març, en el Kafe Antzokia de Bilbao. Acte de floració.
Dabi Piedra 2018ko apirilaren 15
Argazkia: David Herranz / Loraldia
Argazkia: David Herranz / LoraldiaArgazkia: David Herranz / Loraldia

En l'edició de 2018 Loraldia manté la tendència d'homenatjar els mites de la cultura basca i en la nit del 14 de març va ser el torn de Ruper Ordorika. En ser dimecres, algú esperava un públic escàs, però va ser tot el contrari: El Kafe Antzokia, abarrotat de gent, desitjant escoltar cançons conegudes i desconegudes de Ruper. Ruper té una màgia especial, una simple nota de la seva guitarra encén l'espurna, “que jo conec millor que els altres totes les paraules d'aquesta cançó”.

Però, per exemple, la guitarra de Ruper no es va poder veure en el Kafe Antzokia de la capital biscaïna. Ruper Ordorika no va ser present en l'espectacle d'homenatge a Ruper Ordorika. Però sí els seus companys de viatge i veus fresques i veteranes del panorama musical basc. Van tocar dues o tres peces, totes versions de cançons de Ruper, i van deixar a la gent bocabadada. Abans de donar cabuda als músics, Fermin Etxegoien, en representació dels “músics domesticos”, va aparèixer en l'escenari. Després de tot, qui no ha cantat alguna vegada una cançó de Ruper en la intimitat de la casa?

Malgrat els seus dubtosos dots musicals, Etxegoien va saber enfervorir al públic quan va arribar. Ixiar Orella va realitzar una breu i intensa reaparició, acompanyada pels membres de Bide Ertzean, i la veu distorsionada de Mikel Uraken va portar el repertori de Ruper a una altra dimensió (el rupertorio).

Després, Petti, amb els seus amics del Balerdi, va presentar tres versions triades des del punt de vista del taverner: La primera és adequada per a escoltar al matí; la segona, per a havent dinat; la tercera, per a la nit. Aquest rock dur, aquesta veu profunda... Era Petti, sí, sobre l'escenari, però també Ruper. Una mescla estranya i fructífera a través de la reacció de la gent.

Les tres versions de Miren Narbaiza van servir per a gaudir de l'estil que ha elaborat per al nou projecte MICE. Estil amb ànima per a interpretar cançons amb ànima. Per a acabar, Ken zazpi va ser l'encarregat de pujar a l'escenari. I sí, al final sentim el que mestresses, si algú dubtava. Les cançons de Ruper es van tocar amb una espècie d'epicacia, com sol fer Ken Zazpi.

No obstant això, el principal animador de la nit no era músic. El públic va acollir a Bernardo Atxaga amb un respectuós aplaudiment i li va saludar amb un brunzit de delit. A partir de les seves novel·les, dels seus records i dels esdeveniments que li envoltaven, va construir una sorprenent història excitant, plena de vida, d'humor. De tant en tant es va veure obligat a interrompre el seu discurs, contagiat pels riures i els crits del públic. Ens emportem a casa amb les cançons de Ruper gravades en la memòria i el somriure que Atxaga va encendre no es va esborrar de la boca.