Vostè és el protagonista de la pel·lícula La revolta permanent.

Jo no era més que una excusa per a fer una pel·lícula sobre els macabres successos de Vitòria. Aquesta mateixa nit del 3 de març del 76 vaig començar a compondre Campanades a morts. En 2006, un any abans de retirar-me, em van proposar fer una pel·lícula i vaig estar a gust, però jo no soc el protagonista, sinó la gent de Vitòria i els familiars de les víctimes. Va ser dirigida per Lluís Danés i produïda pel perillós Sr. Jaume Roures. Aquest treball va servir per a explicar de forma molt diferent el que va succeir. Fins llavors no havia dit tota la veritat. Denunciem la ineficàcia del poder i l'escarn d'un estat. En 2006, 30 anys després, i encara avui, segueixen sense demanar perdó a la ciutat i a les víctimes de Vitòria pel que es pot considerar un crim d'Estat. Vivíem allò amb gran emoció.

El recital que vam fer a Vitòria en 2006 és inoblidable per tota la gent que allí estava. Els membres de l'Associació 3 de Març van agredir i van detenir a varis en la manifestació que es va celebrar aquesta mateixa tarda. Jo vaig sortir a cantar amb una cançó de 30 anys enrere, i aquest mateix dia estava passant el mateix. El reflex perfecte del que ha estat la transició espanyola.

L’Estaca és la teva cançó una espècie d'himne?

És un privilegi que la gent ho hagi considerat com un símbol, però no és un mèrit meu. No ho sento com la meva cançó. Se'm va escapar de les mans en la dècada dels 70 i no ho he recuperat. Podria pensar-se que això és el més gran que pot esperar un compositor i no vull semblar estrany, però em fa una mica de vergonya, perquè això significa que no hem fet bé les coses. A aquesta generació li hem deixat les coses sense arreglar, sense netejar la casa.

Algunes cançons dels anys 68 o 70 continuen sent un símbol, perquè serveixen per a denunciar coses que són inacceptables per a moltes persones de diferents llocs de l'Estat.

Ets una figura mítica.

Ah, sí? De 1,75 metres d'altura, normal, insalubre i perquè la persona que tira de les cordes s'adapti al punt zero que li vindrà de seguida, que és el que em toca ara. Aquesta és la meva realitat actual, res més.

Què veus quan mires cap enrere?

Vaig començar a cantar als 19 anys i de seguida em van posar com una locomotora. Quan corres no t'adones de moltes coses, no obstant això, he viscut privilegis fantàstics. Sempre he intentat viure el dia a dia i ser coherent. És veritat que he fet concerts multitudinaris i he omplert grans sales, però per a mi això no és el fonamental. Per a mi el més important sempre ha estat fer un treball de comunicació, fins que vaig deixar de cantar. Jo ho veig així.

La guitarra és una arma de mobilització massiva?

En el meu cas, hi havia més arma per al somni massiu! [riu]. El que passa és que, sobretot, quan una part de la societat està molt tibant i sofreix una gran repressió, les cançons serveixen de referència per a la lliure comunicació, perquè no hi ha una altra opció. Jo sempre dic que en les dècades dels 60 i 70 els cantants érem centres de referència de llibertat en el desert, encara que haguéssim de censurar perquè podíem dir alguna cosa.

Avui dia continua sent fantàstic a la meva casa. Els catalans cridem al nostre país “la meva casa”, i allí hi ha molta gent dedicada a la música. Perquè tornem a viure sota tensió, segurament hi ha molta gent treballant amb consciència humana i gran capacitat militant. Que els que pensin que la mobilització musical ha acabat, que prenguin trampolins, això trigarà molt!

Vostè sap perfectament el que és la censura. Què pensa de la Llei Mordassa?

Ara la repressió està legalitzada. Ja existia en l'època de Franco, però no es podia dir que fos democràticament legal. Quan en un país es fa legal la Llei mordassa, es pot dir que tenim una crisi de democràcia total. Ara els cantants van a la presó. No recordo haver condemnat en els meus temps a tres anys de presó a un cantant, potser em falla el cap, però no em recordo de res d'això. Tanmateix, en l'actualitat, ni un ni dues dels processaments han estat processats en la causa penal. Igualment els titellaires o els que es posen el nas vermell per a protestar per les pallisses que han donat a la gent en el referèndum de l'1 d'octubre. Sembla que les cançons de l'època de Franco tenen tota l'actualitat, i si ho sembla serà perquè així és.

A Catalunya tenim por que ens segueixin tots. El problema de Catalunya és la prova del fracàs de la transició. La seva part notarial. En el 78 va fallar el projecte de futur que alguns volien dur a terme. Aquest és l'enterrament de la Transició, ha fracassat i nosaltres som una mostra d'això. La transició es va fer per a perpetuar alguns interessos polítics i econòmics. Entre tots ells, ho han fet la dreta i l'esquerra, i per això hi ha unes resistències impressionants. Funcionaris, portes giratòries, han segrestat l'Estat. Jo crec que estem davant una crisi terrible. Catalunya és un termòmetre i ara estem en estat de setge. Ja hem passat de l'estat d'excepció al de lloc. No podem expressar la nostra opinió ni podem fer política per a complir els mandats democràtics.

Com està Catalunya?

Estem en un moment fràgil, perquè les nostres llibertats estan de debò perill. L'Estat no respecta la voluntat del poble, els drets civils i electes.

Menys ajudes de les esperades internacionalment?

Nosaltres esperàvem major sensibilitat. El primer pas va ser dir-li a l'Estat espanyol que havia d'asseure's en la taula per a negociar amb nosaltres. Diu que no, per la qual cosa la pròxima vegada no ho intentarem, o si ho fem d'una altra manera. La segona cosa que pensàvem era que Europa seria sensible davant semblant exhibició de pacifisme i d'honestedat. Els estats no han estat gens sensibles. Jo, no obstant això, diria que és normal, perquè defensen el seu estatus i es donen suport mútuament. I ara què està passant? Doncs bé, a poc a poc la qüestió catalana va arribant a l'opinió pública. No aconseguim arribar fins als estaments europeus, però estem donant la volta i aviat arribarem als estaments populars. La ciutadania és sensible. Ni a Alemanya, ni a Bèlgica, ni als Països Baixos, ni a Suïssa, tenim una opinió pública favorable molt important. Això em fa esperar, crec que pot influir sobre Juncker i altres corbs com ell. Tinc l'esperança que hauran de fer-los cas per a poder protegir els seus espais de poder. Mentrestant, estem intentant avançar com a poble i és molt difícil.

La imaginació és una de les principals característiques del procés?

Nosaltres hem estat obligats a inventar la política. Els pensadors europeus ens miren amb atenció, entre altres coses, perquè no hem tingut la força suficient per a fer front a un estat ambiciós i hem hagut de desenvolupar la creativitat democràtica. Puigdemont no es va escapar per por. Aquest cavaller se'n va anar a Brussel·les per a poder treballar des de fora.

Com ha estat la seva activitat política?

Em vaig retirar en la pròxima opció política, les eleccions de desembre, perquè la candidatura no estava unida i a mi em sembla que, sent una persona no experta en política, la meva labor és intentar acostar postures diferents, però en un grup compatible.

Ha estat un aprenentatge molt tibant. També m'han tocat bons i molt complicats moments. Els que estaven amb mi han posat en perill la seva carrera política i professional, i això puja el nivell. En un parlament com aquest es pot parlar de moltes coses. Es donava per descomptat la coherència i l'honestedat. A més he après molt, per exemple, quin tipus de partidismes hi ha o quin instrument antiquat és el Parlament. És un instrument del segle XIX. Els tempos polítics no coincideixen amb els tempos socials i comunicatius. Sembla que un grup de Diplodo (un tipus de dinosaure) es mou lentament. Cal buscar noves fórmules. Una gran idea de Puigdemont i els seus col·laboradors és organitzar una estructura republicana virtual.

Jo he acabat malament, per depressió, però em prenc les meves pastilles i vaig avançar.

Dades sobre els seus negocis, algunes declaracions que vostè ha fet... han utilitzat moltes coses en contra seva. T'han fet mal les crítiques?

Em vaig sentir atacat, però de cap manera vençut. Un dels majors escàndols va ser afirmar que en posar en marxa la república els funcionaris es veurien obligats a observar les nostres lleis. No sé quin parlament fa les lleis perquè no es compleixin. Per això m'han anomenat feixista i un altre. Aquí el greu no és Catalunya, sinó Espanya. Nosaltres rebem aquest tipus de cops dels mitjans de comunicació allí presents. Vaig cantar molt en tota Espanya i a França. Conec a molta gent, però imagina't, per exemple, una progre de Valladolid que en el quiosc pot triar entre El País , ABC, El Mundo , La Razón i algun altre pitjor encara. En aquesta situació, l'Estat no necessita exèrcits. Avui dia l'Estat té dos braços armats, un jurídic i un altre comunicatiu. Què pensarà aquest ciutadà progre quan llegeix que han baixat la bandera perquè Crist mori més tranquil?

Tens alguna relació amb els músics d'aquí?

Abans sí, ara no. Mikel Laboa era el meu germà major. No ens vèiem molt. Havíem de conrear la nostra amistat en els camerinos mentre esperàvem a sortir a cantar. Quan els teus amics es van per sempre et penedeixes d'haver-ho viscut així.

Per què va deixar de cantar?

Sempre he dividit la meva vida en tres actes, com Shakespeare la major part de les obres, i no volia arribar al tercer com una locomotora. Volia mirar les coses d'una altra manera, acceptar la meva vellesa i canviar la meva vida. He cantat des que tenia 19 anys i, encara que ha estat un privilegi, volia aprendre altres coses. Vaig ser a Àfrica per casualitat, vaig començar a escriure per casualitat, vaig obrir un celler per casualitat… La meva vida ha estat molt rara, però m'ha succeït el millor que et pot passar en la vida: he après moltes coses.