Beatriz Chivite ve amb la seva habitual llum amb aquesta Biennale (Erein, 2017), després de guanyar l'IX Certamen de Poesia Blas d'Otero de Bilbao. La seva llum eterna és la de la lluna, un joc de figures cobrades i multiplicades: “Es van conèixer en el passat.// I ara,/ aquest nou cel/ color blau/ miraven junts/ només eren un parell de desconeguts”.

Dic que és habitual perquè m'ha recordat el fum de Pequín (Pamiela, 2017), perquè Beatriz Chivite m'ha portat pels camins que he recorregut. L'hivern d'aquell llibre, la blancor d'aquell llibre: “Sobre el canal/ nevi./ Davant del cristall,/ llum blanca”. De nou les petites grans figures d'aquell llibre…

Repetiré, doncs, el que vaig dir sobre l'excel·lent fum de Pequín, perquè la Biennale és un vi de la mateixa collita, obtingut amb la mateixa lletra clara i lleugera brunyida. Fresc, suggeridor, interessant. Potser més lent en la sorra. I potser en aquest llibre aprofundeix més en l'equívoc i el misteri, en conceptes que poden adoptar diferents sentits: “La pedra que brilla en la costa/ en la meva butxaca/ s'enfosqueix”. El diccionari triat per una pedra per a descriure com s'apaga i perd la seva humilitat, converteix l'escena en una cosa tan suggeridora.

Amb la mateixa delicadesa de les composicions, és evident la marca de Chivite. Per tant, el gust per les mutacions que coneixem, suavitzat per la clasicidad, també és palpable en aquest treball. I les fotos del passat les porta com polaroid lluminosos: “Llegies sota el sol/ jo dormia sota el vímet blanc/ amb una cama estesa sobre l'herba/ l'altra sobre la tovallola rosa”. És un escriptor que s'adona del color, els matisos i les proporcions d'una visió.

En Biennal, no obstant això, hi ha una certa tendència a arrodonir les vores en comparació amb el fum de Pequín. M'he adonat que hi ha més farcits en aquest treball. Aquests poemes que es reciclen per a concursos, les varetes que s'esmussen perquè no es repeteixin massa tallants, les composicions intermèdies que acaben com massa lleugeres… necessàriament, pel que sembla, han estat introduïdes en la Biennale de manera silenciosa, demostrant que cada dos anys tal vegada sí, però que cada dues vegades a l'any és difícil treure un llibre sempre perfecte, sempre perfectament refinat.