En una sentència dictada pel mateix rei, a més de condemnar al culpable a mort, es prohibia citar el seu nom sota pena de mort per a negar de manera definitiva la fi de la seva reputació. L'escriptor romà Valerio Màxim no va trencar aquesta llei de lamentacions memoriae, no va citar el nom de la llar, però va predir: “Es va descobrir que un home havia planejat incendiar el temple de Diana a Efes, destruint així l'edifici més bell del món, el nom del qual seria conegut”. L'historiador grec Teoponpo ja havia estat informat de l'incendi i, a més, va esmentar a Erostrato.

Així que la profecia de Valerio Màxim es va complir i el nom d'Erostrato es va estendre als quatre vents. Victor Hugo, Anton Chequhov, Lope de Vega, Unamuno, Jules Verne, Jean-Paul Sartre, Gore Vidal... és una llarga llista d'escriptors que citen a Erostrato en les seves obres. El mateix Miguel de Cervantes, en el del Quixot Manchego, va recollir el succeït amb Erostrato, que va ser condemnat a l'oblit per buscar fama, però que al final van aconseguir el contrari. És significatiu que Cervantes rebi el nom del pastor i no li hagi nomenat el rei.

En 2003, la cantant i actriu Barbra Streisand, al·legant el dret a la privacitat, va demandar al fotògraf Kenneth Adelman perquè retirés les fotografies aèries a la seva casa i exigís una indemnització de 50 milions de dòlars. Adelman va argumentar que va realitzar les fotografies per a documentar el desgast de la costa de Califòrnia i que la denúncia de Streisand no va prosperar. A més, l'efecte va ser negatiu, ja que la foto es va fer viral en la xarxa.

Des de llavors, als successos amb Erostrato i altres se'ls coneix com l'efecte Streisand. L'efecte Erostrato li hauria estat igualment conegut. Però és cert que en el camp de la psiquiatria, a la cerca de la fama per qualsevol via se'l denomina complex Erostrato. Però sota tortura, sigui o no veritat, l'efecte de dir el que el torturador vol, encara no ha estat batejat amb el nom de ningú. I hi ha on triar.