Li han preguntat mil vegades, però, quina és la labor del director artístic?
Si al que es veu en una pel·lícula se li lleven els actors i el seu treball, el que queda és responsabilitat meva, excepte la llum, perquè hi ha un treball d'il·luminació, i això és tasca de la direcció de fotografia. Les decisions sobre el que es veu en la pantalla han estat preses pel director de la pel·lícula i pel director artístic. Simplificant, disseny del decorat, elecció de l'atrezzo, elecció de colors... Aquest és el nostre treball.
Si el cinema és un frau, vostè és còmplice d'aquest frau?
El cinema és una estafa, perquè té aquesta màgia. El nostre treball, sobretot, és adaptar-nos a l'estil que busca el director de la pel·lícula, no es pot estar mai per sobre d'ella. Al cap i a la fi, és el director el que té la responsabilitat de tot. Per tant, depenent de l'estil de la pel·lícula que tens davant, el treball del director artístic pot consistir a buscar aquest engany, o a mantenir la realitat el més possible. En els meus treballs hi ha hagut de tot.
Diuen que el que passa desapercebut és el millor director artesà.
Jo estic de part d'això, sí. Per a un director artístic, és interessant que una pel·lícula ens doni l'oportunitat de crear un món personal, però si la pel·lícula no ho demana i, tanmateix, el director artístic s'obstina en això, al final, aquest treball es notarà massa, i això no m'agrada res. Un director artístic i el decorat que dissenya ha de formar part de la història i enriquir-la, però sense tapar la història real.
El vostre influeix directament en les històries i els personatges. No és només decorat.
Nosaltres, com a decoradors, no utilitzem les eines que utilitza un decorador convencional, perquè, en definitiva, l'estètica que creguem ha d'adaptar-se a un personatge i ha de dir un munt de coses sobre aquest personatge. És molt interessant perquè enriqueix la situació. Es pot conèixer a un personatge a la vista del seu revers, i es pot entendre una situació perquè aquest revers està dissenyat per a això i està ben dissenyat.
Quin és el vostre procés de treball?
Primer es fa una lectura i reflexió personal de la idea i després s'analitza el guió amb el director i es fixa l'estil tant de la història com dels personatges. Amb això comencem a construir la mateixa pel·lícula, tant en color com en textures, i també en les característiques de l'espai. En aquest camí també es treballa amb el director de fotografia i s'utilitzen referències d'altres pel·lícules o obres d'art per a donar forma a la idea, per a saber quin camí seguir.
En gran, quin va ser el repte? La
senzillesa és la principal característica de la pel·lícula, i aquesta va anar també la millor decisió. La pròpia història requeria una cosa així, i en matèria de producció també va ser de gran ajuda que es prengués una decisió així. Era un projecte molt difícil, perquè havíem de crear un ambient del segle XIX, i la història es desenvolupava en diferents punts d'Europa, però havíem d'aconseguir mostrar aquests llocs sense sortir d'Euskal Herria. Tinc un gran record, sobretot perquè els que participem apostem pel projecte. Ens ajudem mútuament.
La pel·lícula ha obtingut deu premis Goya i un d'ells ha estat per a tu. Com has viscut aquest èxit? Amb
molta il·lusió, perquè ens ha donat molta alegria, personal i col·lectivament. Jo m'he emportat una gran sorpresa, perquè quan vam fer el Gran no teníem aquest objectiu, no pensàvem en això. Volíem fer una bona pel·lícula, però no hi havia una altra ambició, i en aquest sentit, ha estat increïble. D'altra banda, m'ha alegrat molt veure que s'ha convertit en una pel·lícula molt important per a la gent. Els premis i reconeixements que ha obtingut la pel·lícula han estat molt importants per a la gent; l'arribada d'una pel·lícula en basca fins a aquest punt ha estat un orgull per a la gent, i això ha estat bonic.
Com si la gent hagués sentit la pel·lícula?
Sí, això és. A més, aquesta pel·lícula ha acostat a un públic que no sap basc, i això està molt bé. Al cap i a la fi, una gent ha perdut una mica de por al basc. Potser és molt dir, però fins ara una pel·lícula en basca tenia diverses muralles que trencar. Bé, alguna cosa s'ha trencat. Suposem que els que venen després no tindran aquest problema, o almenys no tant.
Són els premis un alleujament enfront de la precarietat de l'ofici?
És molt important prendre consciència de la mesura del premi. Els premis ens han estat concedits per moltes decisions que formen part de la indústria del cinema, i això és important. Però és cert que la realitat quotidiana és aquí, i el premi no l'elimina. Per tant, hem de continuar treballant, a l'espera que el telèfon soni. Les pel·lícules no es fan a través de premis.
“Zientzia fikzioaren mundua izan dut gustuko txikitatik. Agian horregatik, beti jarri dut arreta pelikuletako alderdi estetikoetan, dekoratuetan, irudietan. Arte Ederrak ikasten nenbilela, laburmetrai batean lan egiteko deitu zidan lagun batek. Han hasi nintzen zineman profesionalki ari ziren batzuk ezagutzen. Geroztik, lanean ikasi dut ikasi dudana. Atrezzista modura hasi, eta arte zuzendari laguntzaile aritu nintzen gerora, 80 egunean filmean, adibidez. Horren ostean eskaini zidaten zuzendari artistiko izatea. Loreak, Amama eta Handia pelikuletan aritu naiz zeregin horretan. Azken honekin eskuratu berri dut Goya saria, zuzendaritza artistiko onenagatik”.
Edurne Azkarate va dir enlaire des del micro de l'escenari que el cinema basc té poc basc en la celebració del Festival de Cinema de Sant Sebastià. La frase retrunyeix per la seva veracitat. En l'escena de l'arquitectura es pot repetir el mateix lema i estic segur que en altres... [+]